A l’abril del 2018, Alacant vivia un dels episodis més surrealistes de la història política recent. La imputació del seu alcalde, el socialista Gabriel Echávarri, en una causa de fraccionament de contractes, motivava l’intent d’investir una nova alcaldessa, la també socialista Eva Montesinos, fins llavors regidora de Turisme. En una corporació amb 29 regidors, 15 estaven ubicats a l’esquerra del ple, pel que la votació es presentava del tot ajustada. Nerea Belmonte, regidora triada en la llista Guanyar, ho feia saltar tot pels aires. Belmonte era l’única edil de Podem que havia sigut triada en aquella llista -on es va presentar a títol d'independent-, clarament dominada per Esquerra Unida. Les relacions entre Belmonte i la resta dels seus companys de coalició mai no va ser bona. La contractació d’uns companys seus de partit per desenvolupar un treball informàtic amb diners públics va disgustar els membres de la seua llista, que la van desautoritzar, i Belmonte va passar a ser regidora no adscrita. Mesos després, es venjaria d’una forma ben singular, permetent la tornada del Partit Popular a l’alcaldia, possible gràcies al fet que el 2015 Luis Barcala havia sigut el candidat més votat en aquelles eleccions. La suma de PSOE, Guanyar i Compromís havia fet possible la tornada de l’esquerra a l’Ajuntament, però ara els faltava el vot d’una regidora per mantenir-s’hi. I aquest vot no va arribar.
D’aquesta manera, Luis Barcala accedia a l’alcaldia d’una ciutat que el seu partit, el PP, havia dominat, de manera ininterrompuda i amb total hegemonia, des del 1995 fins el 2015. Tres anys més tard del canvi, els populars tornaven a governar l’Ajuntament amb minoria, i el 2019 ratificaven aquesta posició després d’unes eleccions en què van empatar tècnicament amb el PSOE a vots –només 2.300 vots de diferència en una ciutat de 340.000 habitants i el mateix nombre de regidors: nou. El PP no tenia alternativa possible al consistori, atès que PSPV, Unides Podem i Compromís no aconseguien sumar els 15 regidors que garanteixen la majoria absoluta.
Amb Ciutadans a l’equip de Govern, són moltes les coses que han canviat durant aquests dos primers anys de legislatura. Principalment, hi ha hagut una pandèmia mundial en què l’Ajuntament, asseguren des de l’oposició, no ha estat a l’alçada a l’hora de garantir l’atenció social necessària en una ciutat que compta amb molts dels barris més empobrits de l’Estat. En clau estrictament política, la desfeta de Ciutadans a nivell estatal augura una possible desaparició del partit en l’Ajuntament en les properes eleccions. Un desenllaç previsible, també, per la nul·la capacitat del partit taronja a l’hora de marcar perfil propi al si del consistori. Davant tot això, i el que previsiblement vindrà, què pot fer l’esquerra per recuperar l’Ajuntament?
L’esquerra, unida?
La decepció de l’esmentat tripartit d’esquerres va ser ben important entre el seu electorat. No només per com va acabar el període de Govern local, sinó perquè aquells tres anys van estar definits per les discrepàncies i les baralles públiques, especialment entre PSOE i Guanyar. Ara, però, els líders d’aquests dos espais –si homologuem Guanyar amb Unides Podem– són distints als que hi havia el 2015. Al capdavant del PSOE hi ha Francesc Sanguino, pròxim al president valencià Ximo Puig, procedent del món de la cultura i implicat en el tripartit anterior com a director del Teatre Principal, càrrec designat pel regidor de Cultura, que en aquell moment era Daniel Simon Pla, d’Esquerra Unida. Pel que fa a Unides Podem, els seus dos regidors, Xavier López i Vanesa Romero, no tenen hipoteques personals amb el període anterior, atès que encaren la primera legislatura com a edils. Compromís sí que manté el seu líder a Alacant. Es tracta de Natxo Bellido, qui va fer entrar la coalició per primera vegada a l’Ajuntament d’una ciutat que no ha acostumat massa a emmirallar-se amb el valencianisme polític. Bellido, que va ser vicealcalde i portaveu del govern local, va assumir un paper de mediador entre PSOE i Guanyar, que tot i governar junts es miraven de reüll de manera constant.
Natxo Bellido, de fet, considera que actualment, en l’anomenat “eix progressista”, es teixeixen “complicitats i cooperacions” per oferir a la ciutadania un canvi basat en “el focus d’innovació i l’economia digital per diversificar el model econòmic”. Per al líder local de Compromís és fonamental que Alacant camine “al mateix ritme” que el Botànic, nom amb què es distingeix el Govern valencià. “Cal plantejar a la ciutadania si prefereixen un Botànic en Alacant o un Govern del PP i l’extrema dreta, espais que cada vegada es distingeixen menys”. Bellido, al seu torn, reconeix que els tres partits de l’esquerra han de saber “actuar de manera més coordinada i articular el discurs en diversos eixos. Sovint parlem de massa coses, i cal concretar el discurs en la transició ecològica i en un model econòmic de futur per a la ciutat”.
Segons el socialista Francesc Sanguino, hi ha la dificultat d’articular aquest discurs propositiu, atès que, segons ell, la tasca de l’alcalde “ens obliga a gastar molt de temps fent crítica”. Alhora, Sanguino pensa també que el lideratge polític de Ximo Puig al capdavant de la Generalitat Valenciana “arriba a la ciutat i a la província perfectament”, i considera que el president valencià pot contribuir a impulsar la candidatura del PSOE del 2023 a l’alcaldia. Com a exemple, Sanguino parla de l’atenció rebuda per part dels pobles del Baix Segura, la comarca més meridional del país, des de la Generalitat, després de l'episodi de les pluges torrencials a la tardor del 2019. Alhora, Sanguino denuncia la "marginació" que aquesta comarca ha patit per part de la Diputació d’Alacant, governada pel popular Carlos Mazón, qui serà candidat a president de la Generalitat el 2023.
Xavier López, d’Unides Podem, reconeix que tot i les bones relacions entre els tres partits de l’esquerra, “cada formació intenta accentuar tots els seus matisos possibles en les propostes”, i això condueix sovint a que es qüestione la gestió d’una conselleria del Botànic des d’un partit d’esquerra, cosa que “posa en dubte la gestió de tot el Govern valencià”, lamenta com a exemple del que no ha de passar.
Com pot relliscar la dreta?
López, com la resta de líders locals de l’esquerra alacantina, és qüestionat sobre què pot fer que la dreta perda el Govern a la ciutat. El 2015 es va generar un context que va fer possible aquest desenllaç. L’efecte del 15-M havia catapultat formacions com ara Podem o Compromís, alhora que el desgast del PP pels casos de corrupció descoberts va impulsar també el PSOE, un partit que no es trobava en un bon moment però que es va saber beneficiar d’aquella dinàmica. De fet, els socialistes van recuperar l’alcaldia 20 anys després, paradoxalment, tot just quan menys vots van rebre en la història a Alacant.
Ara, segons López, l’esquerra ha de ser capaç de tornar a mobilitzar l’electorat progressista. “Fa dos anys va votar vora el 30% del cens en districtes com el de la Zona Nord”, on es concentren els barris més humils d’Alacant, “mentre que al centre, allà on la dreta trau més vots, va votar quasi tothom”, explica. “Hem de ser capaços d’il·lusionar la gent treballadora i de trobar línies de cooperació entre l’esquerra per competir conjuntament respectant els nostres matisos”. En aquest sentit, López pensa que Podem, Esquerra Unida i Compromís formen “un espai electoral ampli que, fins i tot, podria absorbir vot del PSOE i qüestionar el lideratge dels socialistes al si de l’esquerra”.
El líder d’Unides Podem, al mateix temps, detalla que tot feia pensar que aquesta legislatura seria de vent favorable per al PP. “Es preveia un mandat tranquil després que el PP haguera superat, almenys en teoria, l’etapa de corrupció. També es pronosticava un repunt econòmic. Però la pandèmia i la crisi ho han fet girar tot, i hi ha la percepció que l’estat de benestar en Alacant està totalment afeblit gràcies, també, al poc interès que té la dreta en el seu enfortiment”. Per això, “hem de fer entendre a la gent que ho està passant pitjor que ells tenen una alternativa política”.
Des de Compromís, Natxo Bellido també insisteix en el “relat propositiu” de l’oposició a Alacant per “apostar per la transformació verda i sostenible i seguir el model d’altres ciutats europees que ens estan deixant enrere”. “No pot ser que la façana litoral no tinga connexió ferroviària, que no hi haja mesures per equilibrar la ciutat i que cada vegada hi haja més desigualtats als barris”. Alhora, Bellido explica que el 2019 Barcala va ser capaç de guanyar les eleccions després d’haver governat només durant un any, “però ara ja en porta tres”. I segons el regidor valencianista, “les seues promeses no s’han complert, els barris així ho estan comprovant, i les inversions executades estan molt per sota del que s’ha previst”. Alhora, “el procés de transformació urbana en què s’ha de submergir Alacant no arriba. Les ciutats del nostre entorn canvien, però la nostra no”. Bellido també esmenta que el fet que Mazón es projecte com a candidat del PP a la Generalitat és el símptoma de la tornada del zaplanisme, “i els alacantins ja saben què és això”, assegura. D'altra banda, segons el regidor, el principal error del PP en aquests anys amb Barcala com a alcalde ha sigut “la descoordinació davant l’emergència social, que ha sigut total, mentre la regidora d’Acció Social només s’ha dedicat a insultar les entitats disposades a ajudar”, diu en referència a l’edil Julia Llopis, una de les més qüestionades de l’equip de govern. De fet, el socialista Francesc Sanguino assegura que Llopis no s’ha passejat "ni un dia" per la Zona Nord, la més afectada de la ciutat per la crisi econòmica.
Sanguino considera que el principal error del PP durant aquest temps és desprendre la sensació que “el patiment de la ciutat no preocupa a l’alcalde”. I ho argumenta amb el fet que Barcala “no ha tingut en compte l’organització necessària per organitzar el repartiment de menjar a la gent necessitada”. Alacant, on hi ha el barri més empobrit de l’Estat, Ciutat Jardí, ha trobat a faltar l’habilitació d’espais per dur a terme aquesta tasca solidària, posa com a exemple el regidor socialista. Alhora, el mateix Sanguino no descarta una reformulació del Govern local conforme s’aproximen les pròximes eleccions municipals. “Barcala està més al costat de l’extrema dreta que del centre, i no tindrà problema a governar amb Vox, que ha donat suport a l’última modificació pressupostària”, en què el partit ultradretà va proposar la retallada en matèria d’igualtat i drets LGTBI. De tota manera, Sanguino no creu que Vox “siga un partit de llarg recorregut, i pense que tornarà a la matriu, que és el PP, cosa que podria beneficiar l’alternativa de govern de centre-esquerra a nivell local, autonòmic i municipal”. En canvi, el líder del PSOE alacantí no fa el mateix pronòstic amb Ciutadans, un partit sobre el qual “no es pot donar res per fet”. “Jo no els mataria abans d’hora”, diu. “El partit va doblar els vots dels partits d’esquerres i no es pot assegurar que Ciutadans ja estiga dins del PP”.
Un altre partit amb futur incert és Unides Podem, que enceta una nova etapa de lideratge amb Pablo Iglesias retirat i amb la incògnita si podrà sobreviure a aquesta nova situació. Xavier López està segur que la seua formació té un electorat “estable” a nivell estatal i municipal. “En canvi, altres partits com ara Compromís tenen moltes més dificultats en les eleccions estatals i europees, amb resultats irrellevants”. Per això, López pensa que la representació de la seua coalició a l’Ajuntament d’Alacant “no perilla”.
Sí que es preveu una competició amb Compromís per l’electorat que Podem ha atret els darrers anys. El gir del Bloc, la principal formació al si de Compromís, es basa en mirar més la qüestió social i no tant la nacional, i al si d’aquest partit molts donen per fet que Podem es troba en fase de desintegració, cosa que els possibilitaria l'absorció d'un bon tros del seu electorat. Xavier López, d’Unides Podem, no veu clara aquesta possibilitat. “Les polítiques reals són les que determinen el vot, i Compromís té contradiccions amb la seua política mediambiental”, assegura, atès que la coalició valencianista “dona suport al transvasament Tajo-Segura defensant un criteri oposat al de les entitats ecologistes i regants tradicionals”. López també parla de la “manca de suport, per part de Compromís al Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn d’Envasos (SDDR per les sigles en anglès) quan es va posar sobre la taula”. Casos com aquest evidenciaren, segons el regidor, “que Podem és la força referent de l’ecologisme, i té un espai netament consolidat entre aquest sector”.
Més enllà de la guerra dels matisos entre els partits d’esquerra, el fet és que el Partit Popular va guanyar per la mínima les eleccions del 2019 i que en dos anys, possiblement, l’escenari polític haurà canviat força. Ciutadans, tercer partit més votat aquell any i clau en el manteniment de Barcala a l’alcaldia, afronta un període per intentar sobreviure que es presenta ben complicat. Vox haurà de demostrar fins a quin punt pot fer créixer el seu sostre electoral. El PP s’enfronta al repte d’absorbir tants votants com puga d’aquestes dues formacions. I l’esquerra haurà de vèncer la desorientació que tant li afecta en moments de crisi econòmica, on el discurs social no sempre arriba al seu votant potencial amb tanta convicció com voldrien. D’aquestes claus, i de les que vagen sorgint, dependrà el futur polític d’Alacant i de tantes altres ciutats que ara inicien la segona part d’una legislatura marcada per la covid i per la crisi i les incerteses que en deriven.