Els relats adreçats a evidenciar les vergonyes de l’adolescència abunden en la literatura. I no és que en sobre cap llibre, però potser en falten d’aquells que exhibeixen les mancances originades per les crisis dels quaranta i dels cinquanta. Aquelles inseguretats inesperades que sorgeixen d’algun vell record que, tot i ser totalment prescindible, acaba sent ben sobrevalorat.
Aquesta és la història del Kai, víctima d’una monotonia garantida per l’estabilitat laboral i per un matrimoni que ja no depara emocions, sostingut gràcies a dos fills i enterbolit per la curiositat de saber què haurà sigut de la seua exparella. També és la història de la Francina, l’exparella en qüestió, i dels sengles company i companya que també necessiten d’un nou incentiu per trobar un nou sentit a una vida que ja no regala sorpreses.
El relat de Joan Mayans, escriptor eivissenc, navega entre totes aquestes inseguretats, que acaben esdevenint misèries, d’aquells que no tenen motius per queixar-se del que la vida els ha proporcionat. És segurament això, l’estabilitat eterna, la manca de sobresalts, el que els empeny a buscar-los posant en risc famílies, relacions, existències i futurs. És aquella adolescència que es desperta sense previ avís, en edats poc adequades, sense cap sospita ni cap precedent que la faça previsible.
Inseguretats perfectament definides a través d’una narració punyent, feta a còpia de frases curtes, de concrecions precisades amb una contundència solvent i de diàlegs que evidencien, també, una manca de trellat molt malament gestionada.
La història també inclou girs de guió inesperats que fan més ridícul encara el paper dels protagonistes, responsables i alhora víctimes d’un romanticisme molt malament entès que desemboca en una tragèdia inesperada que finalment pot ser evitada, tot i que per pur miracle
El futur no és el que era és un títol adequat per a un relat generacional que exposa les inseguretats imprevistes, que sacseja una estabilitat infravalorada i que dona el toc d’alerta a aquelles persones que creuen haver superat la pantalla de les improvisacions, dels riscos, dels records que no han de ser recuperats. Dels amors que van quedar enrere perquè no tenien futur, per bé que alguns nostàlgics miren de recuperar-los no tant per l’enyorança com per la necessitat de trobar emocions i trencar amb una rutina que, tot i segura, els condemna a la mort lenta i monòtona d’una vida compartida amb hàbit previsible.
La capacitat narrativa de l’escriptor, el seu encert a l’hora de donar detalls, la manera com ridiculitza o sobrevalora –de forma implícita– el sexe en edats avançades i les pulsions sentimentals tan inoportunes donen valor a una obra que reflecteix tots els errors i tots els riscos en què un adult pot caure sense cap altra necessitat que la de posar en risc una vida consolidada.
