Després d’haver consumat la crema de totes les seves pintures, Bernardí Roig va prendre una brasa carbonitzada i va començar a dibuixar. Fou aquest un gest semblant a aquell altre de Malèvitx quan afirmà haver concentrat tota la història de l’art en el seu famós quadrat negre. Però el propòsit de l’artista mallorquí era diametralment oposat al del revolucionari rus. Mentre aquest pretenia cancel·lar el passat figuratiu condensant-lo en aquells centímetres de negre absolut, Roig va decidir “instal·lar-se” en una fissura o craquejat que el temps havia obert en el famós quadre. I a força d’endinsar-se i aprofundir en aquest buit per alimentar —o combatre— la seva incertesa, aquella franja ha anat obrint-se més i més fins a desplegar-se en forma d’una extensa producció artística que és el fidel reflex de la insurrecció de l’artista, d’aquesta rebel·lia que ha convertit el seu quefer no només en una impenitent recerca, sinó també en la convulsa i turmentada relació amb la imatge que travessa la seva obra.
Hi ha un llarg camí entre el seu quefer actual i aquell autoretrat a la manera del Crist de Holbein amb què Roig signava la seva mort simbòlica com a pintor i encetava un nou camí fonamentat en un diàleg obert amb si mateix que s’abasteix contínuament d’art i literatura, d’història i mite, de realitat i ficció, de passat i present… De la necessitat de seguir abordant analògicament aquests grans temes humans que no hi ha manera d’obviar. Com afirma el mateix artista a la nota de premsa de la seva exposició a la Galeria Marie-Laure Fleisch de Brussel·les: “No hi ha imatge que no estigui en deute amb un altre que la precedeix”.
Tres recents exposicions de Bernardí Roig —a Brussel·les, Munich i Palma— ens permeten observar l’evolució i els interessos actuals de l’artista. I tres són també els pilars que sostenen el seu quefer. El primer és aquesta història de l’art a la qual l’artista treu el cap pel craquejat d’aquell quadre tan negre damunt blanc com els seus dibuixos, fotografies, vídeos i obres en general, cercant els fils solts deixats pels seus mestres, potser Holbein, Mantegna, Goya, Ingres… qui sap. El segon és la seva obsessió amb una contemporaneïtat artística de la qual ell mateix en forma part i a la qual ambiciona aportar la riquesa estètica, conceptual i filosòfica d’una obra única que repta el present aprofundint en una tradició cultural que inclou grans veus de la literatura universal. Veus que, com les d’Artaud, Cioran, Didi-Huberman, Bernhard, Musil, Blanchot, Quignard, Beckett, Klossowski o Bataille, tingueren el coratge de mostrar la fragilitat i la vulnerabilitat humana, les seves contradiccions, pulsions, pors i frustracions. Veus que, tal vegada, ressonen en els cossos gastats d’aquestes escultures que Bernardí Roig fa amb motlles d’éssers humans reals, un difícil exercici de despulla amb el qual tracta d’alleugerar la pesant càrrega que “suporta el seu cap” i la tensió que li produeix la imperiosa necessitat de crear la seva pròpia obra mestra desconeguda.
El corpus artístic desenvolupat per Bernardí Roig és complex i, com tota creació visual, admet dues aproximacions: una superficial i una informada. La primera roman al nivell de l’estètic immediat, que no és poc. La segona aprofundeix en les capes de sentit de les seves obres, per obtenir-ne la satisfacció que proporciona l’accés a un coneixement reservat a aquells que posseeixen les seves claus. Ara bé, hi ha un aspecte característic molt evident a la producció de l’artista mallorquí i és el que es refereix a la seva dinàmica —constant, fins i tot recalcitrant— de proximitat i fugida de la bellesa, per aquest delectar-se i alhora rebutjar la perfecció de les formes, a les quals sempre infereix un element de distorsió o negació. Una constant que es trenca amb la peça dedicada a l’encontre sexual entre Diana i Acteó, feta per l’artista a la manera clàssica i seguint el relat de Pierre Klossowki. Aquesta delicadíssima escultura no nega, més bé explicita, l’harmonia de les formes i, en lloc de mostrar-ne la possible anomalia, enalteix la bellesa d’aquesta relació bestial.
Però segurament la contribució més destacable del treball de Bernardí Roig passa per mostrar d’una forma tan contundent i colpidora la ferida existencial i la lluita de l’home contemporani amb la seva consciència. Posem l’exemple de la metàfora de la ceguera que alena les seves conegudes peces de llum de “The Light Exercises Series”, l’aparició de les quals coincideix amb les seves primeres escultures de resina amb cossos humans. És aquest un recurs que ens condueix a la impotència d’aquell rei paralític i cec de Beckett, home suposadament poderós però incapaç de vèncer la seva minusvalidesa. I què dir de la corporeïtat vençuda i el desassossec que produeixen les escultures de l’artista inspirades en L’home sense atributs de Musil i la soledat existencial dels seus personatges inspirats en el protagonista de la Gelada de Thomas Bernhard?
Cal recordar que les obres de foc que l’artista feu a finals dels anys noranta ja precedien l’ús metafòric de les seves nombroses escultures de llum de neó, moltes de les quals sempre han estat lligades a l’apropiació i transformació dels espais. És el cas d’aquella encegadora intervenció de la Capella de la Galeria Kewenig de Palma el 2014, quan va situar una potent peça de llum al lloc on abans hi havia l’altar. En aquella ocasió l’artista va presentar també un curiós repertori iconogràfic basat en la pel·lícula de Buñuel de 1965, Simó del desert, que ha servit de referent per a la seva nova exposició a la mateixa galeria (Mehr Licht, 20 de març – 11 de setembre de 2021).
Continuant aquesta conversa infinita amb si mateix que és la seva obra, Bernardí Roig va decidir “revertir” conceptualment aquella prèvia utilització de l’espai de la Capella, ocupant-lo i omplint-lo del tot aquest cop de nombrosos blocs quadrangulars blancs, que per una banda remeten al pilar damunt el qual es trobava en Simó i, per l’altre suposen, metafòricament, la “coagulació” d’aquella primera llum, també blanca.
No és gens paradoxal que en una solució i l’altra, l’espai resulti igualment inhabitable, primer per l’efecte de l’excés de llum i després per la seva “cristal·lització”. Tampoc ho és que sempre hi hagi una nova sèrie de dibuixos i peces singulars en cada exposició, obres aquestes tan cobejades pels seus col·leccionistes com el dibuix que inclou una interpretació del “Cub de Giacometti”, un poliedre que l’artista suïs va realitzar com a monument funerari per al seu pare i en una cara del qual ell mateix es retratà. La peça de Roig dialoga amb la de Giacometti: és un diagrama retroil·luminat pla del cub, la llum del qual rebota al mur revelant un autoretrat de l’artista.
El mateix codi referencial i interpretatiu regeix els treballs exposats a la Galeria Marie-Laure Fleisch de Brussel·les, on Roig ens endinsà en un joc de dobles identitats que li permeté donar-se el plaer de representar abstraccions d’imperfectes i tremoloses bandes de color —que simulen l’efecte de cortina— suposadament realitzades per la pintora russa Nastasya F. Barashkova —nom de l’heroïna de L’idiota de Fedor Dostoievski. Al costat d’aquestes pintures, trobàvem una sèrie de dibuixos dedicats a altres personatges de la cèlebre novel·la —com Alexandra, Adelaida i Aglaya— i una peça escultòrica feta a “quatre mans” que mostra la líquida carnalitat de les filles del general Jepantschin.
Completant aquesta nova presentació a la galeria belga (“Bernardí Roig / Nastasya F. Barashkova. Lines and Liquid Carnality”, 7 de gener – 20 de febrer de 2021), destacava un conjunt de fotografies de Roig suposadament fetes a Barashkova nua, en poses i actituds provocadores que ens recorden una altra gran influència del treball de l’artista: la literatura eròtica. Des de l’erotisme transgressor de Georges Bataille fins als relats de recerca històrica i perfil antropològic de Pierre Klossovski, on a Les dames romanes l’autor de Les lleis de l’hospitalitat explora el vincle entre la luxúria contemporània i antics rituals i cultes a la Roma imperial, un relat que sembla fet a mida d’aquestes obres.
Pel que fa a la seva exposició a la Galeria Kluser de Munich (“Bernardí Roig. La Cabeza de Goya”, 26 de novembre de 2020 – 8 de maig de 2021), es tracta d’un lúcid assaig de ficció històrica basat en la pretesa desaparició del cap de Goya, que ja va donar lloc a una exposició temàtica de l’artista. Un projecte que Bernardí Roig utilitza per “construir un itinerari d’imatges d’aquella decapitació” i assumir “una temptativa de fer present l’absència del cap de Goya i encarnar el tremolor d’una mà que dibuixa la possibilitat d’un retrat”. La mostra, possiblement la més inquietant de la tríada, inclou un personatge de resina la mirada del qual ha estat encegada per la mateixa mà tremolosa que hauria dibuixat el gran mural de calaveres que la figura sembla observar sense veure. A més, un seguit de dibuixos de gran format exemplificarien el que —també en paraules de Roig— és “una imatge que assumeix les seves contradiccions internes i que mostra la pulsió de la insatisfacció que batega darrere de qualsevol escena de felicitat”.
És aquest vaivé entre mostrar i ocultar, entre el goig de la imatge i la incomoditat que suposa la seva representació, així com el diàleg entre la vida i la mort, la normalitat d’una existència i la seva anomalia o la proximitat del sacre i el profà, aspectes filosòfics i conceptuals que es repeteixen en les tres mostres objecte d’aquest article. I són aquestes tensions les que expliquen també la presència dels borrons, les esborradores, les ganyotes, del paròdic… i tots els gests i les actituds de clausura de la imatge que la posen en qüestió.
Les capes de sentit, les cristal·litzacions, la melancolia i, sobretot —en paraules de l’artista— “la relació incestuosa que tenim amb la memòria, amb les obsessions coagulades i l’estranyesa i la inquietud que polsa a les profunditats reprimides de la imatge que heretem”, la força nuclear que cohesiona l’obra d’un dels artistes més transgressors i fascinants que encara caminen per damunt l’estret fil que —com diria Clément Rosset— separa i alhora unifica la realitat i el seu doble fictici.
En el fons, l’obra i l’actitud de Bernardí Roig ens suggereix una imatge de tots coneguda: la d’aquell temerari que mirava cap a l’abisme i que, caient, va quedar penjat d’una branca damunt aquell temible buit que amenaçava engolir-lo. I potser fou així, en aquella precària situació i en aquell temible lloc on, com Thomas l’Obscur arrossegat per les aigües, Roig decidís encetar aquesta conversa infinita que encara manté, tal vegada dient-se les mateixes paraules que aquell torbador personatge de Maurice Blanchot: “Descobreixo el meu ésser en l’abisme vertiginós on no hi és, absència, absència, on s’allotja com un déu.”
Bernardí Roig, Mehr Licht!
Del 20 de març al 11 de setembre de 2021
Galeria Kewenig
Carrer Sant Feliu, 7
Palma 07012