El període republicà dels anys trenta a Catalunya va ser ben convuls. La supervivència del republicanisme espanyol depenia del suport obtingut a Catalunya, un territori de clara tradició republicana. És així com s’explica que als anys trenta, i amb tots els matisos que calguen, el Principat desenvolupara tota una sèrie d’institucions d’autogovern que fins llavors li havien estat impedides. Entre aquestes hi havia el Parlament i la Generalitat de Catalunya, que van funcionar de manera intensa, i també efímera, durant aquella etapa finalitzada amb la derrota de la Guerra Civil.
Aquesta setmana, el Parlament català aprovava el reconeixement d’aquella legislatura republicana. Un reconeixement simbòlic, que a efectes pràctics significa que la legislatura actual no seria la XIII, sinó la XIV. Fins aquest dimecres 2 de juny, la de 1980-1984 havia estat considerada la primera legislatura catalana. Ara, en canvi, aquest lloc l’ocupa la que es va desenvolupar entre 1932 i 1938. Aquest canvi ha sigut possible gràcies a Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, CUP i En Comú Podem, que hi van votar a favor. En canvi, els quatre partits unionistes en van explicitar la seua discrepància. Mentre Ciutadans, Vox i Partit Popular acusaven l’independentisme de posar en pràctica el “revisionisme històric”, el PSC clamava per prioritzar altres qüestions.
Més enllà del debat actual, la legislatura republicana, des d’ara la primera de totes, guarda un munt de singularitats desconegudes a ulls de molta gent. La composició parlamentària va ser el resultat de les eleccions del 20 de novembre de 1932. Aquests comicis es van convocar un mes abans, el 25 d’octubre, per part del Govern provisional que presidia Francesc Macià (1859-1933). Un fet bastant singular al si de l’Estat espanyol, on les eleccions d’àmbit “regional” eren un fenomen ben inèdit. Arnau Gonzàlez Vilalta, professor d’Història Moderna i Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, vincula aquella convocatòria electoral amb “un moment d’eufòria per part d’Esquerra Republicana” després de l’aprovació de l’Estatut, que havia patit retallades a les Corts Constituents espanyoles. Malgrat això, ERC “i la seva premsa van explicar el resultat com un gran èxit que obria les portes a una Catalunya semisobirana que podria viure una vida interna sense intromissions de l’Estat”. Alhora, aquell episodi era el resultat, també, de les “contraprestacions de la col·laboració d’ERC en l’estabilitat dels governs del primer bienni reformista”, amb Manuel Azaña (1880-1940) al capdavant.
Vilalta afegeix que, des del punt de vista exterior, tant des de la diplomàcia com des de la premsa, aquell nou Parlament seria “quasi el d’un Estat independent”. L’historiador matisa que aquella mirada era “errònia”, si bé es basava en la sola existència d’un territori autònom en el si de la República espanyola, cosa que feia fàcil la comparativa amb l’Estat Lliure Irlandès, nascut el 1922 després del Tractat Angloirlandès. Hi havia, al remat, “la sensació que s’anava a crear una segona instància de poder al si de l’Estat espanyol”, i que “el president del Parlament i el de la Generalitat que en sortissin serien figures de rang quasi equivalents als presidents de la República i del Govern espanyol”. Curiosament, l’historiador també explica que aquelles eleccions i la posterior composició parlamentària no van generar cap oposició a la resta de l’Estat. Anteriorment, això sí, s’havien viscut moltes tensions durant el període de discussió de l’Estatut.
El predomini d’Esquerra Republicana
Una de les poques –o potser l’única– similitud entre aquella primera legislatura i la catorzena actual era que Esquerra Republicana era el partit dominant. Si bé, cal dir que el 1932 la seua majoria era incontestable, mentre que la d’ara és bastant ajustada –de fet, el PSC va obtenir més vots el passat 14 de febrer. Catapultada pel bon resultat de les municipals de 1931, ERC va saber absorbir el vot d’un electorat que, si es fa cas dels resultats d’aquelles eleccions, estava clarament escorat a l’esquerra o centre-esquerra i era desacomplexadament catalanista. ERC sumava 56 escons de 85. I hi havia una particularitat a hores d’ara inimaginable: tots els partits que hi van obtenir representació eren d’obediència catalana. Al Parlament, per tant, no hi havia cap partit d’àmbit estatal. “Hi havia distints partits i diferents programes, però cal destacar l’existència d’un consens de compromís identitari molt potent entre totes les forces”. Són paraules de Mercè Morales, doctora en història i autora del llibre El Parlament de Catalunya: República, Guerra Civil i Exili (Editorial Base). La historiadora explica que entre els partits “hi havia diferències des del punt de vista social, en matèria laboral, etc., però hi havia un ampli consens en matèries com ara la cultura, la llengua o l’ensenyament”.
Les dues dècades anteriors als anys trenta havien estat determinades per l’hegemonia política de la Lliga Regionalista. El 1932 aquesta formació conservadora va traure 16 diputats, essent la segona força més votada, però ben lluny del predomini d’ERC, que en tenia 40 més. La Lliga, el partit que havia forjat la creació d’institucions fonamentals com ara la Mancomunitat o l’Institut d’Estudis Catalans, s’havia caracteritzat també pels seus pactes amb la Monarquia d’Alfons XIII amb la finalitat de sostenir el règim. Així ho relata Gonzàlez Vilalta, qui conclou que en aquells anys trenta la Lliga ja era un partit antic que s’havia d’adaptar al nou sistema. ERC, en canvi, va nàixer en un moment favorable –un mes abans de la proclamació de la república– i va saber adquirir una transversalitat que anava “des de les classes mitjanes fins als sectors populars, nacionalistes, obreristes, socialdemòcrates, etc.”, explica Vilalta. Alhora, el partit de Francesc Macià també es va beneficiar del sistema electoral majoritari.
Macià, represaliat durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), era també el símbol del catalanisme perseguit. Morales apunta que el sentiment nacionalista “va créixer de manera exponencial a causa de la repressió de la dictadura”, i és així com es gesta “el carisma i la popularitat” de Macià com a líder. L’ERC d’en Macià i d’en Companys, també havia sigut capaç, explica la historiadora, d’aconseguir allò que fins llavors no s’havia assolit malgrat tots els intents: “concentrar el republicanisme històric i nacionalista en una única força potent electoralment”. Lluís Companys (1882-1940), president del Parlament, substituiria Macià al gener del 1934, pocs dies després de la mort del president, després d’haver desenvolupat tota mena de càrrecs: Governador Civil de Barcelona, alcalde, regidor, ministre de Marina i, com s’ha dit, president el Parlament. Es tractava, segons Arnau Gonzàlez Vilalta, d’un home “molt temperamental, amb pujades i baixades d’ànim i amb certa premsa de no ser la persona més adequada per substituir Macià”. Rebia crítiques des de la premsa de la Lliga, i fins i tot des de dins d’ERC, el seu partit, fonamentalment des dels sectors més nacionalistes. Si bé va tindre el mèrit, segons l’historiador, de “trobar l’acord dins d’una formació molt fragmentada internament”.
Pel que fa a la resta de partits amb presència a l’hemicicle, com es deia, cap candidatura d’obediència espanyola no va obtenir representació parlamentària. Segons Morales, la formació d’àmbit estatal que, en un altre moment, hagués tingut més possibilitats en aquest sentit, era el Partit Radical d’Alejandro Lerroux (1864-1949), un vell conegut a Barcelona que havia exercit la seua influència a través del seu paper com a director de diversos diaris. Amb el seu discurs anticlerical i les seues proclames obreristes durant la primera dècada del segle XX, Lerroux també va fer de polític a Barcelona. La seua obra va ser neutralitzar durant uns anys l’esquerra catalana, atès que Lerroux es desmarcava clarament del catalanisme –de fet, el combatia amb convicció. Als anys trenta, però, el seu moment ja havia quedat enrere a Catalunya. “El seu partit estava assetjat per la corrupció, pel seu capteniment durant la monarquia, i bona part del seu electorat ja s’identificava amb ERC i altres forces que havien irromput en el nou escenari polític català”, diu Morales.
Diversos partits van concórrer amb ERC en aquelles eleccions per després tindre representants propis a l’hemicicle. Un dels que integraven aquella candidatura, batejada com Esquerra Catalana, era, precisament, un partit escindit del de Lerroux, el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines. Fundat per Jaume Simó i Bofarull (1884-1958), es va separar del Partit Radical de Lerroux el juliol de 1932, i va accedir al Parlament amb quatre diputats. Un més en tenia la Unió Socialista de Catalunya, també integrada en la llista dominada per ERC, que aspirava a concentrar el vot obrerista d’esquerres i que al juliol de 1936 s’integraria en un partit que naixia per fer història: el PSUC. També aliada amb ERC a les eleccions va anar la Unió Catalanista, fundada per l’històric dirigent Enric Prat de la Riba (1870-1917), que obtindria un diputat. L’última formació de les aliades amb ERC que va obtenir representació va ser el Partit Republicà Federal, nostàlgic de l’obra política de Francesc Pi i Margall (1824-1901), que va aconseguir un únic diputat.
D’altra banda, Acció Catalana Republicana, un partit liberal identificat amb el catalanisme històric i liderat entre d’altres pel periodista Claudi Ametlla (1883-1968), integrava l’anomenada Coalició d’Esquerres, que va obtenir un únic diputat, tot i sumar la força de dos partits més. La Unió Democràtica de Catalunya, fundada llavors només feia uns mesos –i desapareguda ara fa pocs anys–, era d’ideologia democristiana i, a diferència de la Lliga, sempre es va mantenir fidel a la República. Aquesta diferència, però, no va impedir que la Lliga i Unió es presentaren conjuntament a aquelles eleccions en la llista anomenada Concòrdia Ciutadana.
Segons Arnau Gonzàlez Vilalta, “la configuració política del mapa de partits catalans havia quedat escombrada durant la dictadura de Primo de Rivera. Les forces monàrquiques no foren capaces de reorganitzar-se i els sectors el Partit Radical s’havien desintegrat als anys vint. Davant la caiguda de la monarquia i la dictadura, era difícil no presentar-se a les eleccions des d’una perspectiva catalanista”. Tant era així que la coalició “Derecha de Cataluña”, integrada per partits espanyols –els carlistes de la Comunión Tradicionalista i els monàrquics Renovación Española– només van sumar 15.000 vots, 11.000 menys que els radicals de Lerroux. Cap dels dos sectors va obtenir representació. Per veure clara la diferència cal dir que la coalició liderada per ERC en va obtenir 225.000 sufragis.
Activitat parlamentària
Durant el període republicà van ser moltes les lleis que es van aprovar al Parlament, si bé hi havia una limitació pel que fa a les competències per anar lluny. Cal destacar, en canvi, “una certa independència davant el poder judicial, que tenia competències sobre dret civil i administratiu, amb independència envers l’Estat a través del Tribunal de Cassació de Catalunya”, establert per l’Estatut de 1932. Ho explica Mercè Morales, qui puntualitza que en aquell moment, per tant, Catalunya comptava amb un poder executiu exercit des de la Generalitat; amb un altre de legislatiu desenvolupat al Parlament; i amb el judicial, garantit per l’esmentat Tribunal de Cassació. “Això va ser considerat una gran fita, perquè sumats a la competència sobre l’ordre públic, dotava l’autogovern de formes estatals, tot i que havia de subjectar-se als límits que l’imposava l’Estatut”. També ho van ser les lleis de modernització de l’escola, en l’àmbit cultural i la normalització de la llengua, “fonamentals a l’hora de donar forma als consensos identitaris”. Morales destaca també l’intent pioner de crear una xarxa sanitària a Catalunya dividida en regions amb la intenció de descentralitzar la sanitat i com l’assistència social era una qüestió prioritària. “Es posaren les bases del que després hem conegut com estat del benestar, d’una socialdemocràcia avançada”. Pel que fa al dret de les dones, a Catalunya es van aprovar algunes de les lleis més rupturistes. Per exemple, el Parlament va fer possible que una dona no haguera de demanar, per primera vegada, permís per treballar després d’estar casada. “Aquella llei també feia possible que les dones poguessin gestionar els seus bens i el seu patrimoni, quan fins llavors havien estat tutelades pel seu pare o marit. Les dones ja no havien de demanar permís. El franquisme les tornaria a una minoria d’edat permanent”.
Preguntada pel moment més emblemàtic al Parlament en aquells anys, segons Morales, aquest es va produir el 1934 amb la llei de contractes de conreu, declarada inconstitucional pel Tribunal de Garanties Constitucionals. “És un dels més emblemàtics, perquè fou un acte de reafirmació del mateix Parlament i li va donar una gran visibilitat entre la ciutadania. Tots els diputats, menys els de la Lliga, van considerar que la condemna va ser injusta i que tenia motivacions polítiques, i van tornar a votar la llei al Parlament ‘sense canviar ni una coma’, expressió que es va fer famosa aquells dies. Va ser tot un acte de reafirmació nacional, i de la mateixa cambra”. Arnau González Vilalta, pel seu compte, assenyala el debat celebrat els dies 5 i 6 de maig de 1936, quan es va discutir una interpel·lació del diputat Jaume Simó i Bofarull, del Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines –aliat amb Esquerra Republicana– sobre l’alçament liderat pel president Companys el 6 d’octubre del 1934. Llavors “es va fer tot un repàs de les tensions amb el poder central el 1934, les decisions de la Generalitat, es va parlar de qui fou la culpa del fracàs de la proclamació de l’Estat Català”, etc.
Mercè Morales també explica que el Parlament va mantenir la seua activitat una vegada iniciada la Guerra Civil espanyola, al juliol del 1936. El dia 7 d’agost d’aquell any, de fet, “la diputació permanent del Parlament, organisme mitjançant el qual la cambra es mantenia en actiu, va delegar la funció legislativa a l’executiu català per reforçar Companys, que liderava un govern afeblit a causa del contrapoder exercit per Comitè de Milícies Antifeixistes i l’ascendència de forces sense representació parlamentària, com la CNT-FAI i el POUM”. El Parlament, en canvi, mantindria altres funcions. “El 1937 es van celebrar dues sessions plenàries molt importants, com ara la ratificació de l’obra de govern durant la guerra; Companys en va rebre dos vots de confiança com a president; l’any 1938 se celebrarien dues sessions plenàries més... I a l’exili, l’activitat també va continuar”. Perduda la guerra, la cambra mantenia la prerrogativa d’escollir el president de la Generalitat. “És el que va ocórrer el 1954, quan els diputats es van reunir a Mèxic i es van rebre els vots per correu d’aquells que es trobaven disseminats per Europa, Amèrica, etc. En aquell moment, Josep Tarradellas (1899-1988) seria escollit president”. L’últim president del Parlament a l’exili, Francesc Farreras i Duran (1900-1985), simbolitzaria el traspàs al primer president de la cambra reconegut per la legalitat espanyola, Heribert Barrera (1917-2011), escollit el 1980 amb una carta de traspàs de poders. Un ritual simbòlic que encara avui es manté.
Són les singularitats d’un període que ara consta en l’oficialitat catalana. La primera legislatura, la que es va iniciar el 1932, substitueix la de 1980, que havia conservat la condició primigènia fins aquesta mateixa setmana. La de 1980-1984 serà, des d’ara, la primera legislatura del període polític actual. Però no la primera de totes les legislatures.