Li havien dit que el trajecte a la presidència del PPCV seria plàcid com un entrenament de 5 quilòmetres, però fa setmanes que Carlos Mazón nota una pedra a les sabatilles amb què practica running cada matí. És una espècie de malson, perquè després, quan ja s’ha dutxat i s’ha calçat les sabates casual amb què recull adhesions comarca a comarca, l’aspirant a rellevar Isabel Bonig continua notant la maleïda pedreta mentre camina.
La pedra en qüestió té nom i cognoms: José Vicente Anaya Roig. És l’alcalde d’Aiora, un xicotet municipi de l’interior valencià famós per la seua fira de la mel. Fins fa pocs dies, era el desconegut coordinador del PP a la província de València. Ara transita cap a una probable derrota dolça que li servirà per evidenciar —com si es tractara de la picadura d’una abella— la manca de democràcia interna existent al seu partit. I això, d’alguna manera, també és una victòria.
Anaya va estudiar Arquitectura Tècnica, però no va arribar a completar la carrera. “Me’n falten dues o tres assignatures”, comenta, “vaig començar a treballar i no vaig reprendre-la mai”. Va esdevenir gerent de Construcciones Anaya, una modesta empresa familiar que acaba d’abaixar la persiana ara fa un mes. Fill de Rafael Anaya Ginés, alcalde del poble per Aliança Popular (AP) entre els anys 1983 i 1987, no va afiliar-se al PP fins 2011, quan va optar a les eleccions municipals per primera vegada. Pare i fill comparteixen padrí polític: Pedro Agramunt.
Amb tres dècades de diferència, aquest històric dirigent dels populars valencians va assistir a la presentació de tots dos com a alcaldables d’Aiora. Agramunt és un home molt proper a Francisco Camps, amb qui comanda el fòrum Populares 2020, abeurador ideològic del PP valencià de tall clàssic sorgit ara fa un any, just abans de l’arribada de la pandèmia. Cada dia emeten un argumentari que acaben de condensar en un llibre.
Al dinar de presentació d’aquest volum, el 24 d’abril, va acudir-hi Anaya. “No tenia pensat anar-hi, però a última hora van telefonar-me per dir-me que em reservaven una cadira i així ho vaig fer”, apunta sobre la seua presència a l’acte en qüestió, celebrat als antics salons de l’Alameda Palace —la seu de les grans nits electorals del PPCV— davant més de 200 persones.
L’anunci
La primera notícia de la presentació de la candidatura d’Anaya es remunta al 15 d’abril. “El congrés encara no estava convocat i Isabel no havia comunicat la seua renúncia, però vam conèixer l’existència d’una filtració a la premsa i vam efectuar l’anunci abans del que teníem previst”, explica. És aleshores quan Anaya fa saber a la direcció de Gènova, a la pròpia Bonig, al president provincial del partit [Vicent Mompó] i a la presidenta del PP de la ciutat de València, María José Català, la seua idea de concórrer a unes primàries de les quals ja era vox populi que també prendria part Carlos Mazón.
Anaya va sentir-se impel·lit a presentar-se en copsar l’opinió d’alguns companys. “Els alcaldes i regidors tenim una relació especial per la nostra vinculació al municipalisme i la idea va anar sorgint del contacte amb alguns d’ells als diversos congressos locals; en qualsevol cas, mai no vaig aprofitar la coordinació provincial del partit per impulsar la meua candidatura”, matisa.
En aquell moment, però, Mompó va comminar-lo a abandonar immediatament la coordinació provincial de la formació. Considerava que, després d’haver mostrat la seua predisposició a liderar el PPCV, no podia continuar ocupant una responsabilitat orgànica. “No se’ns ha jutjat igual. Per què vaig haver d’apartar-me jo de la coordinació de la província de València i el president provincial d’Alacant [Carlos Mazón] ha continuat en el seu càrrec?”.
“No se’ns ha jutjat igual. Per què vaig haver d’apartar-me de la coordinació de València i el president provincial d’Alacant [Carlos Mazón] ha continuat en el seu càrrec?”
Anaya es refereix, més concretament, a un grupet de set alcaldes —se’n destaca Juan Ramón Adsuara, d’Alfafar, la principal població de la província de València amb majoria absoluta del PP— que valoraven la possibilitat de fer aquest pas. “Percebíem una certa deixadesa del partit envers l’estructura municipal, trobàvem a faltar més estima de part de l’aparell del partit, i no em referisc a Isabel, que prou feina acumulava ja com a síndica parlamentària”, afirma. “Calia que el partit fera un cop de timó, qualsevol de nosaltres podia ser-ne el candidat, i finalment vam decidir que l’aspirant fora jo”.
En efecte, Mazón no sols no ha abandonat la direcció del partit a la província que compta més afiliats, sinó que —ungit per Gènova com està— ha rebut l’adhesió entusiasta de centenars i centenars de càrrecs públics que volen garantir-se un futur a les llistes. En total, ha recollit més d’11.000 avals, molt per damunt dels dos centenars que hi ha registrat Anaya, que s’autoproclama el candidat de les bases. “En teníem de més de 400, però la por de plantar cara al candidat oficial pesa moltíssim”, relata, “alguns dels avalistes van dir-nos que no presentàrem la seua signatura si no era estrictament necessari, i com que n’hi havia prou amb 90, vam deixar-ne la meitat a la carpeta”.
Des del primer moment s’ha considerat que Anaya és el candidat de Camps. El ben cert és que va entrar a l’alcaldia quan aquell s’acomiadava de la presidència de la Generalitat. De fet, no va conèixer-lo personalment fins ara fa un any. “M’ha transmès el seu suport, sé que em votarà, però en tot aquest procés hem parlat tres o quatre vegades només”, assegura. I és que Camps no vol Mazón al capdavant del PPCV; hi veu la resurrecció del zaplanisme que va combatre sense descans de 2003 a 2011.
“Paco Camps m’ha transmès el seu suport, sé que em votarà, però en aquest procés hem parlat tres o quatre vegades només”
La incomoditat per la posició tendenciosa de Gènova i els tres líders provincials del partit —a Castelló acaba de resultar elegida presidenta Marta Barrachina, alcaldessa de la Vall d’Alba, amb el plàcet dels veteraníssims i polemiquíssims Carlos Fabra i Francisco Martínez— contrasta amb les paraules que Anaya dedica a Bonig: “Quan vaig transmetre-li la meua intenció de presentar-me, va animar-me a fer-ho, ella sí que és una veritable defensora de les primàries”, observa.
En canvi, el secretari general del PP, Teodoro García Egea, no s’ha dirigit a Anaya en tot aquest temps. “No, no ha parlat amb mi”, confessa l’aspirant. És Egea, amb l’aquiescència de Pablo Casado, qui ha promogut el relleu de Bonig per Mazón, a qui l’uneix una bona amistat. El principal prec que va traslladar al president in pectore era que evitara un congrés de confrontació. Va demanar-li que treballara a fons per la unitat interna.
El secretari general García Egea, ferm defensor de Mazón, ni tan sols no ha volgut parlar amb Anaya
“Vaig comunicar-li a una persona molt important de Gènova la meua intenció de presentar-me a les primàries; aquell mateix dia vaig tractar de parlar també amb Teo, però va ser impossible i encara no ha contactat amb mi.” El suport de la direcció estatal del partit a Mazón és absolut. Això li ha permès aconseguir més d’11.000 avals, més que vots en tindrà el dia 4.
Per a poder votar a les primàries cal apuntar-s’hi prèviament, cosa que tan sols han fet 7.680 militants del 100.000 que el partit afirmava posseir anys enrere. Calia estar al corrent del pagament dels últims quatre anys i la quota ascendeix a 25 euros anuals. Molts han preferit no rascar-se la butxaca.
La catifa roja a Mazón, retirada
“Nombrosos companys m’estan mostrant el seu suport per WhatsApp”, subratlla Anaya. Que el sufragi siga secret obre la possibilitat de rebre vots de persones que han avalat Mazón per culpa de les pressions de què han estat objecte. Amb tot, la campanya de l’alcalde d’Aiora ha estat de perfil baix, assistint exclusivament a les comarques on disposava d’un grup de suport sòlid a la seua candidatura. “No he volgut comprometre alguna gent que després podia patir represàlies”, indica Anaya.
“Sabíem que la direcció d’Alacant abocaria tots els esforços en favor de Mazón; de la de València no esperava un posicionament així, però sí un mínim respecte que tampoc no ha tingut”
Encara és més greu. No són pocs els militants que desconeixien l’existència de dues candidatures i la celebració de la votació de divendres 4. “Fa setmanes que només escolten dir ‘Mazón, Mazón, Mazón, Mazón’…”, ironitza. “Tinc àudios d’afiliats que em fan saber la seua sorpresa pel fet que hi haja dues llistes”, continua l’alcalde d’Aiora. “Ja sabíem que la direcció provincial d’Alacant abocaria tots els esforços en favor de Mazón; de la de València, que és la meua, no esperava un posicionament així, però sí un mínim respecte que tampoc no ha tingut.” Anaya, en una carta enviada a la militància, parla obertament de “pressions” de la direcció.
Quines, exactament? “Des d’algunes agrupacions m’havien dit que passara a recollir avals a la meua persona i a l’hora de la veritat m’han informat que no calia que hi passara”, explica. “Algú havia telefonat demanant-los que tots els avals que isqueren d’allà foren per a Carlos.”
Ateses les circumstàncies, Anaya confia que la votació d’aquest divendres serà neta? Les coaccions que ja han existit en la fase preliminar es reproduiran durant la jornada electoral? “Espere que els militants puguen votar lliurement”, desitja en veu alta, “però també dependrà molt dels punts de votació que hi haja”. En primera instància es va comentar la possibilitat de circumscriure els punts de votació a les seus comarcals principals i ara s’estudia estendre’ls a unes altres. A poc més de 72 hores de les primàries, ha calgut amagar la catifa roja que havien desplegat per Mazón i posar-hi urnes.
Amb Mazón, el gran favorit de la cita, Anaya ha conversat tres vegades. Una per telèfon i dues més cara a cara. Els oferiments d’integració han sigut eteris i estèrils. Una integració en genèric, sense especificar-ne la forma. “Un acte de fe”, segons Anaya, “però els actes de fe, en política, cal substanciar-los en propostes concretes”. En l’últim diàleg entre ells, el líder del PP alacantí va fixar una data límit per a la unificació de candidatures: el 23 de maig, quan acabava la fira turística Fitur.
La resposta d’Anaya a l’ultimàtum ha estat la referida carta a la militància, que sembla haver soterrat, definitivament, l’opció d’una llista única. “Sempre li he dit que jo no aspirava a cap càrrec orgànic, però volia que tinguera en compte a persones del meu equip”, aclareix.
Canvi de regles
Anaya estén el seu malestar amb el comitè organitzador del congrés, que va prolongar la data límit per inscriure-s’hi. “Si no l’hagueren prorrogada i s’haguera tancat el dia que estava previst, hauríem quedat molt equilibrats. Hi havia poc més d’un miler de persones apuntades i nosaltres controlàvem prop de 500 vots”, precisa. A més d’ampliar el termini d’inscripció dels electors i per afavorir-ne la incorporació, el comitè organitzador va decidir rebaixar a només un any, en lloc de quatre, el període de temps que calia estar al corrent de pagament de les quotes.
“Quan concloga aquest procés elevaré una carta al comitè de garanties del PP perquè sàpiguen què ha passat”
“Quan concloga aquest procés elevaré una carta al comitè de garanties del PP perquè sàpiguen què ha passat”, avisa. “No vull que els vicis que han existit es reproduisquen una altra vegada a un altre lloc”. El problema, afegeix a continuació, és que “el partit no es creu les primàries”. “Si hi creguera, hauria concedit llibertat plena perquè cada afiliat es decantara per qui considerara més convenient”, argumenta. “Com que hi havia un candidat beneït des de dalt, el resultat potser hauria sigut semblant, però hauríem gaudit d’un procés de primàries lliure de veritat.”
Anaya pronostica una bona collita de vots a la província de València, on té “molts amics” i “molts alcaldes confien en el nostre projecte”. D’altra banda, augura una victòria clara de Mazón a Alacant —“ostentar la presidència de la Diputació té els seus avantatges”— i un resultat més “obert” a Castelló. A la ciutat de València, Anaya espera obtenir un resultat satisfactori malgrat que Català, la presidenta local, és la persona triada per Mazón per tal d’ocupar la secretaria general del PPCV. “A València hi ha contestació interna, prou gent no està d’acord amb la manera com s’ha gestionat el procés i optarà per un vot rebel”, adverteix.
Precisament, en paral·lel al congrés del PPCV transital’intent de Camps de convertir-se en el pròxim candidat del partit a l’alcaldia de València. A Anaya, aquesta pretensió li sembla “totalment legítima”. “María José Català seria una molt bona candidata a la ciutat de València, ja la coneix la mar de bé, però Paco Camps té l’aval de ser expresident de la Generalitat, amb tot el que això comporta quant a coneixement de la Comunitat i de la ciutat de València, on ha viscut sempre i ja va ser regidor anteriorment”, opina.
“Ens hem passat mesos parlant de llibertat i de seguida hem oblidat què significa aquest concepte; no ens creguem els nostres processos interns”
Als companys de partit, en la seua carta, Anaya els reclama que siguen “valents” i entoma la paraula de moda per remarcar que “el PPCV no s’entén sense llibertat”. Una provocació? Anaya puntualitza que és la realitat que li ha tocat viure: “Ens hem passat mesos parlant de llibertat a les eleccions madrilenyes i de seguida hem oblidat què significa aquest concepte”, lamenta, “potser perquè, malauradament, no ens creguem els nostres processos interns”. “Vam fer-lo com tocava ara fa tres anys i Pablo Casado en va resultar elegit president; hauríem de ser coherents i consegüents amb tot allò que pregonem”, sentencia per acabar.
Per poder arribar el 3 de juliol al XVè congrés del PPCV —on els compromissaris escollits per la militància decantarien la balança—, Anaya ha d’aconseguir que Mazón no reunisca més del 50% dels vots emesos ni que el supere per més del 15% dels sufragis. Un objectiu gairebé impossible. De moment, això sí, ja ha assolit la condició de pedra a la sabata. I molt incòmoda, per cert.
