Bruna Cusí (Barcelona, 1987) no para d’encadenar bons projectes (Estiu 1993, amb Gaudí i Goya inclosos, La vampira de Barcelona, La reina de los lagartos, Incerta glòria). "Et semblarà que no paro, però ara estic aturada", avisa, somrient, abans de començar aquesta conversa. Després de passar pel D’A Film Festival, arriba a la cartellera la seva darrera pel·lícula com a actriu, Mia y Moi, el debut en la direcció de Borja de la Vega. Un retrat minimalista amb personatges que arrosseguen càrregues vitals, amb alguns cops argumentals d’alta intensitat i amb una gran química entre el quartet protagonista: Ricardo Gómez, Eneko Sagardoy, Joe Manjón i Cusí. Ells són la pell d’un film que pràcticament es pot tocar, que parla de família, incomunicació, abusos i mancances.
L’actriu catalana està esplèndida en la construcció del personatge, en un tipus de film que li encaixa a la perfecció: molt de treball de preparació previ, molt de pes en la interpretació i moltes complicitats. "Tinc clar el que m’agrada, però la carrera no la decideixes tu, va arribant". De moment, arriben coses interessants. A Mia y Moihi veiem el retir de dos germans (Cusí i Gómez) a la casa familiar, perduda al camp, després que la mare haig mort. En l’estada, que ha de servir per passar revista als records i posar-ho tot en ordre, els acompanya en Biel (Sagardoy), la parella d'ell. Fins que en Mikel (Manjón), parella de Mía, fa acte de presència i marca un punt d’inflexió que provocarà que l’ambient s’enrareixi i la situació arribi a ser insostenible.
La direcció de De la Vega —sempre a prop dels actors, amb una cruesa molt solvent— aconsegueix que les situacions, incomoditats i reaccions de cada personatge no siguin forçades. Tot hi és, però en la mesura que toca. El director, que exerceix de representant d’actors, fa créixer la tensió i aflorar el conflicte, sense pressa ni pirotècnia. I fa que la complicitat que veiem ens interpel·li com a espectadors: nosaltres també hi vessarem les pròpies experiències, pors i inseguretats. Com, també, la fermesa de no deixar-se vèncer, de gosar dir prou.
Un espai aïllat i quatre actors
"Coneixia al Borja com a representant d’actors", explica Cusí. "Érem molt bon amics amb l’Eneko i el Ricardo, i el vam animar a fer el pas. Feia temps que escrivia guions i li vam dir que si ens hi posàvem nosaltres, no podia dir que no". Dit i fet, allò va ser l’estímul final. "Va escriure un guió i va organitzar una producció molt allunyada dels camins convencionals". Un espai aïllat, amb pocs actors, amb un nucli central familiar. "Vam fer un treball d’assaigs previ, amb molta conversa, amb documentació, fins i tot amb improvisacions de quan els dos germans eren petits".
"Havíem d’entendre perfectament en quin punt estaven els personatges quan comença la pel·lícula. Posar context als maltractaments que havien vit per part del pare a la mare, aquesta violència inherent masclista a la casa". En el procés previ, Cusí i Gómez també van improvisar tota la part de quan la Mia s’encarrega de la mare en el procés de la malaltia. "Això ens va ajudar molt durant el rodatge, per saber exactament quina era la motxilla que tots portaven. Amb el Joe també vam fer molta feina del tipus de relació tenien [Mikel i Mía]: si estava marcada pel desig sexual, si per la repetició del patró familiar". Un punt clau, que calia assimilar per tot el que hauria de venir.
"Això enterboleix la relació entre germans i parella. I demostra que el film és una constel·lació familiar: quan apareix en Mikel, es torna a repetir un patró antic". Defugint els subratllats evidents, de seguida pensem en la llum de gas, com a abús sistematitzat, com una manera d’anular la parella fins a l’erosió total. "En Mikel la va desvaloritzant, a poc a poc. Fins al punt que, com a Bruna, no suportava que li digués "ratita" a la Mía", exclama. "Per què l’aguanta, la Mía? Perquè és el terreny conegut. Ell és un desgraciat, literal: si poguéssim investigar, segur que trobaríem moltes mancances. I és una pel·lícula de mancances, sobre un trauma familiar que tanca un cercle".
Amor, toxicitat i dependència
Al film, veiem algunes de les diferent tipologies d’amor. Primer, el fraternal, totalment incondicional: els dos germans tenen un vincle enorme, enfortit per les vivències compartides. "Entre els germans, també hi ha una part malaltissa, de necessitat, de protecció extrema. Generen un mur amb els altres: ni el Biel ni el Mikel arribaran a tenir el lligam que tenen el Moi i la Mía, i això genera gelosia i una sensació d’aïllament", reflexiona Cusí. Més enllà d’aquesta pinya familiar, veurem l’amor romàntic: el Moi i en Biel s’estimen, però els costa trobar la manera de superar el moment. Per últim, l’amor tòxic, format per Mía i Mikel: una relació que és una condemna, on l’un destrueix a l’altra, molt lentament.
De l’aparent drama costumista inicial, fins a ser una història més fosca i obsessiva, amb una reflexió final molt actual. "M’ha ajudat molt tenir la perspectiva que tinc ara. Crec que tots estem creixent en això, en entendre i posar-li el punt de vista de gènere a les coses. No sé si fa cinc anys hagués tingut la finor per tractar la relació entre la Mía i el Mikel, especialment en el moment de l’abús". Afortunadament, la societat fa passes decidides en aquest tema i el cinema, també. Influït per tractaments singulars de l’espai com els de David Lowery, especialment a Ghost story, De la Vega aconsegueix, amb un film menut i treballat a pols, crear una sensació d’aïllament. I també de redempció, de combatre la culpa, de passar pàgina.
