Marta Rojals observava dimarts que el trofeu de Champions que va aixecar l’equip femení de futbol del F.C. Barcelona semblava una versió feminitzada de la copa que s’atorga als guanyadors: la mateixa estructura –orelles, cos i peu– però més estilitzada. Aquesta sospita, juntament amb el fet que la retolació era de color lila –en contraposició al blau del torneig masculí–, podria semblar anecdòtica, si no fos perquè està ben fonamentada: atorgar gènere a objectes o éssers no-humans asexuals és una pràctica freqüent.
Fa uns mesos, la decisió de Hasbro de llevar el Senyor del títol de Senyor Patata –malgrat conservar els models de senyora i senyor patata–,va aixecar polseguera a les xarxes socials, en ésser interpretada com una claudicació davant de la temible correcció política de gènere. Les crítiques obviaven, però, que la correcció política es va produir el 1952, quan la marca de joguines va llançar el producte i, en el procés de dotar de trets humans una patata, li va atorgar un gènere. Un gènere que, ves per on, va ser el masculí, reforçant l’equiparació de la categoria d’home amb la condició estàndard de l’ésser humà. Una idea que, entre altres, ha causat que força assajos clínics per provar l’eficàcia dels medicaments, o protocols per atendre malalties com els atacs de cor, hagin pres els homes-mascle com a subjectes principals d’estudi.
Uns anys després, Hasbro trauria la Senyora Patata, immortalitzada a principis dels dos mil per Toy Story 2. La joguina estava abillada amb trets estereotípics de la feminitat tradicional: orelles amb arracades, ulls amb pestanyes, una bossa de mà de complement i un barret blanc amb una floreta. Pixar seguiria atorgant gènere a ensos que no en tenen al curt Lava, on un volcà home solitari està trist perquè no troba parella. Finalment la té: el volcà és dona, i aquesta condició se’ns mostra mitjançant l’exageració dels trets femenins que distorsionen l’estructura d’un volcà fins a fer-la del tot irreal. La volcana resultant és esprimatxada, té cara i cabells llargs i porta un vestit de flors verdes. Res que no hagués patit abans la barrufeta: rossa, vestit i sabatetes de taló, amb l’única característica destacable de ser la noia del poblat.
La representació de la feminitat de la Senyora Patata, la volcana i la Barrufeta es basa en dos dels principis de les representacions de gènere tradicionals. Una, la d’atorgar gènere a parts del cos concretes: els cabells llargs, les pestanyes i les ungles com a símbols de feminitat; els músculs i la barba com a símbols de masculinitat. L’altra, la de fer el mateix amb colors i peces de roba, tot considerant aquelles peces masculines del moment –els pantalons– com a universals, i les femenines –les faldilles, els talons– com a específiques de les dones. En els darrers anys, l’actori Ezra Miller –és una persona no binària– i l’actor Billy Porter han desafiat aquestes convencions, lluint vestits ben vistosos a les catifes vermelles. Porter, a més a més, interpretarà el paper de fada padrina a la nova versió de La Ventafocs.
La construcció del gènere ha arribat, fins i tot, a la intel·ligència artificial. Les assistents de veu d’Amazon i Apple, Alexa i Siri, tenen nom i veu de dona, característiques que perllonguen, al món digital, el rol de cura i atenció de les dones que la divisió sexual del treball establerta a l’espai físic de les democràcies liberals capitalistes. També complementen aquesta divisió les nines robòtiques que actuen com a treballadores afectives i sexuals per als homes. Sigui de manera exclusiva, com es veu al documental Hi, A.I (en castellà, Robots: historias de amor); sigui com a integrants d’un dels bordells robòtics que hi ha en algunes ciutats d’Europa.
En altres casos, la generització dels objectes ha estat a la inversa: el maquillatge ha passat a ser pintura de guerra; les compreses, escuts protectors. Per deixar clar que havia creat una línia de productes per a la pell dels homes, Nivea va posar la plantilla dels jugadors del Real Madrid a fer coses d’homes molt homes, com ara fer torcebraços a un bar de moters –o d’ossos, no quedava gaire clar–, tallar llenya al costat d’un llop i una cabana nevada o abocar-se a un tornado tot conduint un descapotable (???).
Atorgar gènere a objectes és, en la immensa majoria de casos, una qüestió política, destinada a reforçar jerarquies de gènere que solen privilegiar allò masculí per sobre del femení, car el primer es concep com una universalització i el segon com una excepcionalitat indesitjable i emmarcada en uns usos sexualitzats i vinculats a la servitud.
Un dels casos del món de l’esport en què més evident s’ha fet aquesta relació és en la indústria més important de lluita lliure dels Estats Units, la WWE. Després d’anys en què les lluitadores tenien un cos de conilleta Playboy, vestien com una conilleta Playboy i lluitaven com lluitaria una conilleta Playboy –coixins, plantofades, estirades de cabells i pistoles d’aigua–, el 2015 va haver-hi un canvi de timó en la celebració dels combats de les lluitadores i en la selecció de les seves participants. A partir de llavors, els entrenaments que reben les lluitadores són els mateixos que els dels companys; als combats on participen es posen a prova les seves habilitats, no la seva aparença física, i tenen l’oportunitat de participar en les diferents lligues que hi ha –els tornejos de RAW, SmackDown i NXT–, així com en lluites que fins fa sis anys havien estat exclusives d’homes, com el Royal Rumble o l’Elimination Chamber.
Tot això ha anat acompanyat d’un canvi de nom: la competició on participen les dones ja no és la de les Divas, sinó la Women’s Championship. El canvi ha transformat el disseny del trofeu: el cinturó de les campiones, amb una papallona rosa i el nom Divas d’una tipografia semblant a la de les que anuncien sèries d’animació sobre fades, ha passat a tenir una imatge en sintonia amb la de la resta de cinturons de les competicions masculines.