Primer prova del cotó superada. L'endemà de presentar l'acord de coalició entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, un dels perfils públics més bel·ligerants amb ERC d'entre els puigdemontistes, el diputat Joan Canadell, piulava: "El pacte té gran recorregut, ara cal complir-lo amb lleialtat". Davant d'això, la ratificació per part de les bases de Junts, que poden triar entre investir i entrar a govern o investir i no entrar-hi, semblaria un mer tràmit. I és que el pacte té el do de no agradar del tot a ningú, però aglutinar -de morros, si cal- a gairebé tothom. Com a mínim de portes enfora.
Compta, això sí, amb dos opositors sobrevinguts. Una és l'eurodiputada Clara Ponsatí, que feia un tuit argumentant que "si avui les bases de Junts donen llum verda a aquest document, cap partit amb representació parlamentària reivindicarà el mandat de l'1 d'octubre". L'altre, el president Quim Torra, que ha repiulat la consellera a l'exili i que el dia anterior ja s'havia expressat amb veu pròpia en aquest mateix sentit.
Disrupcions a banda, el pacte té una virtut clara. Es tracta de la ubiqüitat, que es construeix sobre frases ambigües i una promesa: la del consens.
Aquesta és la paraula estrella del pacte segellat entre els futurs socis de Govern. El transcurs de 93 des de l'inici de les negociacions no ha servit per desencallar els principals esculls de la investidura. Sí que han estat suficients, però, per acordar que els temes punxeguts es resoldran per la via del consens. 32 vegades apareix el mot "consens" al document de l'acord. Cal sumar-hi les 11 aparicions de "consensos", les dues de "consensuar", i una de "consensuada" i "consensuïn" per fer un total de 47 mencions en un text de 46 pàgines.
Aquest és el desllorigador que ha permès evitar noves eleccions, però que a la vegada anticipa una legislatura convulsa. L'oposició, als passadissos parlamentaris, es pregunta com els socis del futur executiu arribaran a dits consensos mentre governen si durant tres mesos de negociacions -tot i algunes aturades- no han estat capaços de combinar estratègies.
"Els socis de la coalició reconeixem que tenim diversitat d’opinions sobre les polítiques públiques i l’estratègia de país per assolir la independència", reconeix el redactat de l'acord en el primer apartat. Tot seguit, es fa esment al fet que per superar aquesta diversitat, ERC i Junts es comprometen"a resoldre la diversitat en una posició de consens, a través dels mecanismes que es creen per a tal efecte". En el paràgraf anterior, el text recull la necessitat d'una estabilitat basada, entre d'altres coses "en la construcció dels consensos imprescindibles per a desplegar el continguts del present Acord".
En el segon punt del text, el títol és redundant: "Bases i consensos per un Acord de Consens estratègic per a la República Catalana". Allí es detalla "la necessitat d’una direcció col·legiada en base a un acord de consens estratègic". Sobre l'estratègia independentista, es dona el vist-i-plau a allò que consta al pacte d'ERC i la CUP, on es dona dos anys de marge a la taula de diàleg amb l'Estat i la voluntat de, si aquesta fracassa, preparar un nou embat democràtic. S'afegeix, això sí, que l'1-O només pot ser substituït per un referèndum acordat amb l'Estat.
Per fer-ho, es proposa "disposar d’un punt de trobada, debat, anàlisi, coordinació i consens de tot l’independentisme on es pugui acordar l’estratègia política imprescindible per assolir la independència i per a la qual caldrà preparar-nos". Això es materialitzaria a través de "projectar en l’acció parlamentària els consensos assolits en l’espai de coordinació, consens i direcció estratègica en l’objectiu de forçar l’Estat a acceptar una solució política i democràtica del conflicte". Un espai que serà també l'encarregat de "promoure, des del consens, una unitat d'acció a les diverses institucions polítiques (Parlament, Corts, Parlament Europeu i Governs locals) en les propostes de caire nacional i vinculades a la internacionalització encaminades a l’assoliment de la República Catalana".
L'espai, per posar un altre exemple de l'ús del terme comodí, hauria d'actuar de "forma discreta" i buscar "transitòriament la coordinació amb el Consell per la República fins que aquest finalitzi la seva reformulació en consens entre totes les organitzacions perquè l’espai de Coordinació, Consens i Direcció estratègica es pugui situar en el seu marc".
Tot plegat, fórmules per salvar les distàncies en els que han estat els principals cavalls de batalla de Junts en la negociació sense entrar al fons de la qüestió. Des de ben aviat, es va veure que l'estratègia negociadora de Junts per Catalunya es basaria a intentar treure a ERC concrecions en àmbits com l'acció conjunta de l'independentisme a Madrid, el paper del Consell per la República i la dependència d'aquest de l'espai de coordinació estratègica, les mesures de seguiments de la taula de negociació o l'estratègia a seguir per part de l'independentisme si fracassava la taula de negociació.
Sobre tots aquests punts, l'acord projecta la concreció a un futur indeterminat, lligat a l'adveniments dels fets i a la màgia del consens. Un consens que res promet que les dues formacions puguin arribar a trobar quan s'acostin els moments complicats. Més encara si, en alguns moments, la necessitat d'arribar a aquest punt comú fa enquistar l'avenç en la presa de decisions, definint-se com una mena de capacitat mútua de vetar els posicionaments l'altre soci.
Un equilibri fràgil que, per ara, l'únic que permetrà serà iniciar la legislatura i evitar una nova convocatòria electoral imminent.