Després de vuitanta-tres dies negociant sense èxit un govern de coalició amb Junts per Catalunya, Pere Aragonès va decidir llançar el barret al foc i anunciar que volia governar en solitari. Havia estat el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, qui dies abans havia obert la porta a aquesta opció. Amb tot, quan els republicans l’han volgut agafar, els puigdemontistes se n’han desdit.
Això no ha privat Aragonès d’insistir que vol començar governant en minoria. I si cal, ja arribaran a pactes de govern un cop iniciada la legislatura, expliquen des d’Esquerra Republicana. Per ser investit, però, ha d’aconseguir els suports de la CUP -que ja els té-, els dels comuns -que hi semblen disposats-, i com a mínim l’abstenció de Junts i els vots a favor de quatre diputats, que ara mateix els juntistes descarten.
Si es donessin tots els condicionants, seria la segona vegada que hi ha un govern amb un sol partit a la Generalitat. L’únic antecedent és un breu període de 2015 en què Artur Mas va exercir de president només amb el suport de Convergència. Unió havia trencat la històrica coalició a causa del gir sobiranista de Mas. Les formacions polítiques de l’executiu representaven només 46 dels 135 diputats, el 34,07%. Els setze diputats d’Unió, tot i mantenir-se al grup parlamentari, disposaven de portaveus i temps d’intervenció separats, fruit d’un acord de repartició amb CDC. Un mínim històric que va durat tot just un mes i mig, fins a la convocatòria de les eleccions del 27 de setembre de 2015.
Aquest llindar es podria veure superat a la baixa, i de llarg, si ERC acabés governant en solitari aquesta legislatura. Serien 33 diputats, el 24,4% del total, els qui sustentarien l’executiu. A més, a diferència del cas de 2015, els tocaria tirar endavant una legislatura des del seu inici.
Antecedents
No serien poques les complicacions per als d’Aragonès. Prou ho sap Pedro Sánchez. Després de la moció de censura, el PSOE va assumir en solitari la direcció del govern de l’Estat espanyol amb només 84 diputats de 350, el 24% del total. L’experiment li va durar poc més de vuit mesos i mig, quan es va veure empès a convocar eleccions per la incapacitat de recollir els suports necessaris per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat.
El de Pedro Sánchez és un cas prou extrem, tot i que encara o és més el cas de Dinamarca l’any 2015. Després de les eleccions, Lars Løkke Rasmussen va ser investit president com a líder del partit Venstre, que havia quedat en tercera posició, amb el suport d’altres formacions de la dreta liberal. Durant el primer any de mandat va governar en solitari, tot i que el seu partit només tenia 34 dels 179 escons del Parlament, és a dir, el 18,99% del total. Un any després de la investidura, acabaria optant per aliar-se amb l’Aliança Liberal i el Partit Conservador. La xifra resultant tampoc era per tirar coets: 53 diputats, menys d’un terç del total.
Un escenari similar es repetiria al país danès en les darreres eleccions l’any 2019. En aquest cas, la líder del Partit Socialdemòcrata, la polèmica Mette Frederiksen, va ser investida per formar govern en solitari com a guanyadora de les eleccions gràcies al suport de diferents partits d’esquerres amb el que havia forjat un acord en matèria ecologista. Havia aconseguit 48 dels 179 seients en joc, el 26,8% del total. La investidura es va produir 20 dies després de les eleccions, la negociació més llarga després d’uns comicis danesos des de 1988. Darrerament, la presidenta i el seu executiu han estat criticats per les seves polítiques antimigratòries.
El de Frederiksen no és l’únic govern en minoria clamorosa del nord d’Europa. A Suècia, després de les eleccions de 2018 s’hi va conformar un executiu que compta, només, amb un terç dels suports de la cambra. El primer ministre, Stefan Löfven, té el suport de 116 escons d’un total de 349. Són els que sumen la coalició de govern entre el Partit Socialdemòcrata i el Partit Verd.
Encara hi ha un altre precedent a Europa per sota del terç dels suports parlamentaris representats a govern. És el cas de l’executiu irlandès format després de les eleccions generals de l’any 2016. Enda Kenny, líder del partit democristià Fine Gael, va ser investit després de guanyar les eleccions. Havia obtingut 50 diputats d’un total de 156, és a dir, poc més del 31% del total. La dada el convertia en el taoiseach -així s’anomena al primer ministre d’Irlanda- amb menys suports des de la Guerra Civil (1922-1923).
En l’àmbit local tampoc no ho va tenir fàcil Ada Colau durant el seu primer mandat. Per a sorpresa de tothom, a les municipals del 2015 Barcelona en Comú va obtenir 11 regidors, un més que la Convergència de l'alcalde sortint Xavier Trias. Colau va ser escollida alcaldessa sense el suport de cap altre partit, i durant el període inicial i el final del seu mandat va governar en solitari, representant el 26,82% del total de regidors. Però fa molt de fred quan es governa amb una minoria tan destacada, i entre l’estiu del 2016 i el novembre de 2017, la líder dels comuns arribaria a un acord per governar amb els socialistes. El pacte el trencaria arran del suport del PSC a l’aplicació del 155 a Catalunya. De resultes d’això, les dificultats de Colau per aplicar el seu programa política en la darrera part del seu mandat van ser manifestes. Com a exemple, l’ampliació del traçat del Tramvia per la Diagonal.