Ha plogut molt sobre les places d’arreu dels Països Catalans que el maig de 2011 van veure engendrar una llavor d’esperança. Fent front aiguats, climàtics i mediàtics, milers de joves van trobar en el moviment del 15-M una via per fer sentir la seva veu, la seva indignació. Per impugnar de dalt a baix el sistema polític vigent i recordar a diputats, consellers i presidents que ningú no els representava.
Amb els pas dels mesos, la diàspora d’aquells que s’havien reunit en racons com ara la plaça Catalunya de Barcelona, la plaça de l’Ajuntament de València o a la plaça d’Espanya de Palma, va anar enfortint espais com el moviment per l’habitatge, els espais autogestionats, les assemblees de barri, el teixit independentista o l’anomenada “nova política”. Era l’inici d’un cicle revitalitzador de l’organització popular, reforçada per joves que pensaven un món nou.
Ara, deu anys després, es poden fer moltes lectures d’aquell moment. Però, com recordava el periodista i activista Hibai Arbide al seu Twitter, “no hi ha res menys 15-M que les nostàlgies”. Si cal tornar-hi d’alguna manera, doncs, és per mirar endavant. Des d’EL TEMPS hem volgut anar a trobar persones a qui l’esclat de les places els va agafar ben joves, -activistes per a qui el 15M va ser un fort motor de politització i que segueixen implicats en diferents espais de lluita popular. No per rememorar vells temps, sinó per mirar el futur i discutir sobre els reptes que tenen per davant l’esquerra i els moviments socials una dècada després.
Des de fa uns quants anys hi ha qui ha volgut parlar d’un fi de cicle. Laia Facet és en l’actualitat militant d’Anticapitalistes, i amb l’esclat del 15M tenia vint anys. A parer seu “s’ha demostrat un cert esgotament de les estratègies forjades del 2011 en endavant”. Creu que l’imaginari creat en aquell moment “ja no és una referència per a una nova generació que ha sortit al carrer els darrers anys”. Detalla que, amb la crisi de l’esquerra estatal “i la situació de recomposició de l’esquerra catalana, hi ha unes noves forces a nivell social” que encara no han “cristal·litzat en organització política institucional o en altres formes de militància social”. Això fa que en un moment com l’actual no hi hagi “força suficient” per fer front a la nova crisi.
La sensació de final de cicle, però, no és compartida per tothom. Esteve Clavell tenia 19 anys quan es va ocupar la Plaça Catalunya de Barcelona. En l’actualitat és membre de l’Ateneu La Base de Poble Sec, un dels espais autogestionats de referència a la capital catalana. Ell prefereix parlar de continuïtat: “el 15-M obre un espai de politització bestial i comença un cicle d’impugnació del règim. Això no ha deixat de créixer. Malgrat que hagi pogut arribar la nova política o que hi hagi hagut intents de voler tancar el cicle per dalt, no s’han deixat d’obrir diferents cicles de resistència”. Clavell reivindica que “més enllà de la nova política, hi ha un procés. El relleu s’ha portat a la vida quotidiana de la gent, obrint esquerdes des d’on generar espais d’autoorganització per posar la vida al centre. En les xarxes d’aliments, els sindicats de barri o els ateneus hi ha una continuïtat”.
Punt de partida
La ressaca del 15-M “acaba en una desmobilització”, constata Roser Espelt. Economista del Seminari Taifa i deCatarsi Magazine, tenia 19 anys el maig de 2011. Relata l’actualitat com un moment en què “es reflecteix una descomposició de la classe treballadora i un mercat cada cop més precari -no només pel treball, també per la dinàmica especulativa dels pisos”.
A Narcís Ventura (pseudònim) l’esclafit del 15M el va agafar amb tot just 14 anys. En l’actualitat participa del Sindicat d’Habitatge del Casc Antic de Barcelona. Considera que l’estabilització de les conseqüències de la crisi del 2008 fa que el trencament d’esperances sobre el qual va irrompre el 15-M “ja no sigui tan novedós i que la gent s’indigni menys. A això cal sumar-hi la participació de les cares visibles del moviment a les institucions i més recentment el tancament del procés sobiranista”. Malgrat tot, pensa que en l’actualitat comencen a calar “certs elements prepolítics, més de cultura popular que de militància, com la legitimació de la violència política i els disturbis com una eina vàlida o el descrèdit de l’estat i la Unió Europea arran de la falsa il·lusió que Europa ens mira”.
Sobre aquesta base, diu Ventura, “els moviments socials s’han anat reconfigurant. Els únics que han mantingut vigència són el sindicalisme laboral i el d’habitatge”. Aquest darrer, denota, “és un dels pocs moviments capaç de generar conflicte i mobilització” en aquests moments, així com “d’agregar molta gent en pobles i barris per generar un moviment”. Destaca, per exemple, la celebració del Primer Congrés d’Habitatge de Catalunya el 2020 “com un moment important d’unió estratègica”. En ell hi van participar els sindicats de barri, de poble, de llogaters o els moviments d’afectats per la hipoteca sorgits després d’uns anys d’impàs de la PAH.
Édgar Bellver, natural de Canals (Costera) però veí de València des de fa dècades, també va participar en les acampades del 15-M després d’haver-ho fet en altres mobilitzacions anteriors, com ara les que protestaven contra el pla Bolonya. Recorda que el 15-M va donar empenta a moviments socials a València com ara els sindicats de barri, els qui volien protegir el Cabanyal o moviments més genèrics com el de la Primavera Valenciana del 20011. Pel que fa a l’habitatge, Bellver pensa que a València «es va revitalitzar molt aquest moviment i es va veure que l’organització no només depenia dels partits, sinó molt més enllà».
Encara amb l’habitatge, Narcís Ventura recalca, a més, aquesta problemàtica intersecciona “amb infinitat de problemes com la regulació de papers, el tema laboral, les mancances educatives, temes de gènere, la llum, l’aigua, l’alimentació…” És per això que, sovint, al voltant d’aquests moviments, creixen escoles populars, xarxes d’aliments o grups de dones.
Espelt també veu espai per a l’optimisme, però. “Recentment s’estan començant a posar sobre la taula propostes molt més serioses i concretes que comencen a caminar cap a la definició d’un projecte polític. Es parla seriosament de república, de política industrial, d’intervenció del mercat de l’habitatge…”. Creu, doncs, que som en un punt de “recomposició” pel “viratge embrionari d’unes posicions més reactives o defensives a unes posicions més propositives”.
Aina Vidal, membre de l’Obra Cultural Balear, remarca que a les Illes, d’ençà que hi ha un “pacte d’esquerres”, això ha “afectat molt la mobilització perquè ens acomodam. Ara ens trobem que hem de tornar a començar”.
Noves escletxes
Vidal, que tenia 14 anys durant l’esclat del 15-M, assenyala a més que, des de les protestes contra el govern de José Ramón Bauzá, “no hi ha hagut relleu, i un dels reptes que tenim és arribar als joves. Cal fer-los entendre que les xarxes com a eina per reclamar estan molt bé, però que no basten per a la transformació social. És la gent organitzada qui vigila la democràcia”. Creu, alhora, que per encetar un nou cicle caldrà “fer un exercici de memòria per fer veure que és possible, que tenim precedents que demostren que la mobilització social canvia coses”.
L’esquerra, diu Facet, “ha d’entomar el repte de construir una política que combini repartiment del treball i riquesa amb una ocupació sostenible. Tornar a construir programa”. Afegeix que cal “tornar a construir una esquerra radical sostenible” que faci que “la generació que s’ha estat mobilitzant s’hi senti interpel·lada o que pugui reincorporar gent que ha marxat a casa després d’aquest cicle”. Per fer-ho, aposta per “un projecte que no s’assimili els partits convencionals i que combini de forma integrada la lluita social i sindical amb la institucional”.
D’altra banda, la membre d’Anticapitalistes remarca que moments com el 15-M “no es decreten, eclosionen”, i que per tant “s’ha d’estar preparats en la part programàtica i de construcció d’arrelament i militància”.
També Espelt assenyala la necessitat de definir el “projecte polític” i que cal “unir les propostes que es fan en l’esfera de la producció i de la circulació”, és a dir, coordinar “les propostes de base productiva i material, com ara la necessitat d’una banca pública que doni finançament a un pla de reindustrialització i que dirigeixi políticament la inversió” i les propostes dels moviments socials, “que tenen un contingut més social, responen més directament a les necessitats de la població i requereixen d’accions més constants”.
“El repte és pensar una agenda comuna que sigui capaç de contraposar-se a arguments màgics ‘de la llei a la llei’ o promeses de lleis d’habitatge que queden en no res”, assenyala Ventura. Sobre les formes de protesta, recalca que el 15-M és una de les darreres expressions que es pensa que “demanant o reivindicant es canviaran les coses perquè es faran reformes. Això és un model d’activisme caduc”. En conseqüència, indica que “cada cop, capes més grans de la població prenen consciència que cal construir, en el dia a dia, noves formes de fer i apropiar-se d’allò que es vol, ja sigui ocupant la fàbrica per obligar l’empresariat a no fer-te fora, mobilitzant-se en un sindicat d’habitatge o construint una escola popular perquè tothom tingui accés a una educació digna”. Eines que van més enllà de la mobilització abstracta, però que reconeix que “són insuficients davant el problema estructural”.
Finalment, Clavell, activista de l’Ateneu la Base, posa sobre la taula tres reptes que per a ell són centrals. El primer, “potenciar i multiplicar les estructures populars autònomes que s’han donat als barris i als pobles, capaces de generar comunitat i col·lectivitzar necessitats”. En segon lloc, partint d’això, cal generar “una posició política que sigui capaç d’intervenir a l’opinió pública per explicar sense tabús quins malestars tenim i les seves causes, que cal sortir del capitalisme”. El repte, diu, “és sortir de la bombolla en la qual s’entra quan només estàs organitzat al teu barri o cooperativa i creus que ja vius de forma alternativa”. Finalment, considera que “cal tornar a teixir una aliança forta” entre diferents espais de lluita que permeti, “d’una banda, generar mobilitzacions i espais de confrontació per fer front als embats d’austeritat que vindran i, de l’altra, pensar estratègicament en els moments en què es donen esclats de mobilització com els que hem viscut l’última dècada”.
Aquest activista assegura que “els espais d’aliances han de servir per intervenir i portar el màxim de lluny aquests esclats per obrir espais de politització i experimentació de noves maneres de viure, com es va fer ja amb el 15-M”.