La victòria de Juan José Ibarrelxe amb xifres mai aconseguides pel nacionalisme basc (més de mil vots i 33 escons) i la davallada d'Euskal Herritarrok (EH, que ha perdut la meitat dels 14 parlamentaris) són un punt d'inflexió en la política. Situen el País Basc davant d'un nou moment històric, similar al que ja va viure a la darreria del 1998, quan ETA va decretar la treva i es va signar el pacte de Lizarra. Però algunes coses han canviat. L'independentisme basc va ser aleshores el gran beneficiari de l'alto el foc d'ETA; només EH va saber rendibilitzar, electoralment, el parèntesi de pau que va durar catorze mesos.
Però després de trenta assassinats, d'una dura campanya de criminalització del conjunt del nacionalisme basc pel PP i el PSOE i, sobretot, la possibilitat que Jaime Mayor Oreja es convertís en lehendakari, tot plegat ha provocat un transvasament massiu de vots inèdit. Abertzales que sempre havien votat esquerra independentista han preferit ara el vot "útil" del PNB-EA. Això explica en part perquè Guipúscoa, per exemple, defensa tradicional de l'esquerra abertzale, s'ha passat al bàndol del partit de Xabier Arzalluz. Ni la il·legalització d'Haika, decretada en plena campanya pel jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, no va aconseguir cohesionar el vot radical i evitar les fuites cap al PNB-EA.
ETA tampoc no ha permès el creixement d'EH, en un moment decisiu, en què l'esquerra independentista basca afronta la seva refundació amb l'anomenat "procés Batasuna", que a la fi de juny s'ha de tancar i presentar en societat la nova organització dels independentistes d'esquerres. ETA ha fet campanya a favor del PP i d'aquesta manera l'organització terrorista també ha contribuït a la victòria d'Ibarretxe.
Si durant la treva el PNB podia veure la seva hegemonia sobre el conjunt del nacionalisme basc, amb un Arnaldo Otegi mirant-se constantment al mirall irlandès i exercint de Gerry Adams basc, ara Xabier Arzalluz pot adoptar, més que mai, el paper de pare de la gran majoria dels abertzales, que és la vocació que sempre ha tingut el PNB des de la seva fundació l'any 1895. EH ha perdut la iniciativa a l'hora de competir pels rèdits polítics que comporta tot procés de pacificació. Els crítics organitzats al voltant del corrent Aralar parlen de crisi, i membres de la direcció, com Ione Goirizelaia, assumeixen que han de rectificar el seu discurs. Aquest és el principal repte dels independentistes, resituar la seva estratègia i el seu projecte, i sobretot demostrar, com diuen, que els milers de vots que han perdut, els recuperaran, perquè responen a una determinada conjuntura política que Ibarretxe ha sabut aprofitar brandant el discurs de la por davant d'un Mayor Oreja a les portes d'Ajuria Enea. Arzalluz té molt present aquest factor, que el seu partit ha rebut vots independentistes i també de socialistes descontents amb la política de seguidisme al PP que ha fet el PSE, Conscient de tot això, el líder nacionalista, la mateixa nit electoral, va enviar dos missatges: "Ara comença la pau de veritat" i "ningú es penedirà d'haver-nos votat". Ha arribat l'hora de la veritat per al PNB i EA, és el moment de passar de les paraules als fets. El discurs autonomista ha quedat exhaurit pels nacionalistes bascos, perquè aquest espai polític ja l'han ocupat populars i socialistes. Si el projecte d'Ibarretxe vol tenir projecció de futur, ha de desenvolupar "l'àmbit basc de decisió", perquè "els bascos decideixin allò que volen ser", tal com diuen els nacionalistes bascos. La línia de la sobirania té prou coixí, ja que al nou Parlament hi ha una majoria absoluta de nacionalistes (PNB-EA-EH), i a més Izquierda Unida-Ezker Batua, que també ha millorat resultats, no és contrària al dret d'autodeterminació.
Al bàndol de l'espanyolisme és el moment de profundes reflexions. Mayor Oreja, el polític més valorat a la resta de l'estat, ha vist que no té la simpatia de la gran majoria dels bascos. El seu futur polític, però, continuarà lligat al País Basc per convertir-se en cap de l'oposició. L'exministre de l'Interior ja sap què és això, perquè aquestes no són les primeres eleccions que perd al País Basc.
A Ferraz, els dirigents del PSOE s'han adonat que el seu home a Bilbao no pol ser Nicolàs Redondo Terreros ni el sector dur que integren Rosa Díez i Rodolfo Ares, partidaris de fer causa comuna amb el PP. Hi haurà canvis. El que estudia ara el líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, és si opta per donar una segona oportunitat a Redondo perquè modifiqui el seu discurs agressiu contra el PNB, o bé aposta per canvis més radicals. El més probable és que es decanti pel "canvi tranquil", tot i que el 49% dels militants socialistes bascos qüestiona el lideratge de Redondo.
En qualsevol cas, Zapatero ha demostrat que té una certa intuïció. Fa setmanes ell i José Maria Aznar parlaven sobre el pacte PP-PSOE, amb les eleccions basques com a rerefons. Preparaven, el dia després, l'entrada al palau d'Ajuria Enea, quan Zapatero deixà glaçat el president espanyol amb una pregunta inquietant: "i Y si no ganamos?". Aznar no va contestar, i mirà el dirigent socialista amb desconfiança. Al quadern blau del president espanyol no es contemplava aquesta possibilitat.
La "Brunete" plora la realitat
""Es muy raro... Estos resultados son muy raros", deia desconcertat el periodista de la Cadena COPE, Luis Herrero, en veure la victòria d'Ibarretxe. De seguida va connectar amb la seu del PP a Bilbao i va donar pas a l'enviat especial de la "guerra del nord", que també desolat confessava que les cares d'Iturgaiz i companyia eren pròpies d'un funeral. Aquella nit, periodistes de Madrid que havien fet campanya amb el candidat Mayor Oreja, van plorar a Bilbao. Amb els ulls, vermells, deien en veu baixa que després de vint dies al País Basc no entenien res, i es preguntaven com era que el PP no aconseguí exportar.als bascos "el canvi de la llibertat". Aliens a la realitat social i política basca, carregats de consignes, militants actius i bel·ligerants, consumidors de tòpics i amb perjudicis no sols contra els abertzales sinó contra la llengua basca i els bascos en general, van arribar a Bilbao en plena precampanya, per escalfar motors i preparar el terreny. Tots ells, un centenar, eren l'avantguarda de la "Brunete" mediàtica. En públic malparlaven d'Ibarretxe, d'Arzalluz, del PNB, i als mítings del PP, oblidant la condició de periodistes, es comportaven com qualsevol fan enfervorit per les paraules de Mayor Oreja i, si calia, seguien impulsos primaris, es posaven dempeus com la resta del públic.
El bombardeig de les televisions espanyoles sobre territori basc es va interrompre la nit del 13 de maig. De sobte, la "Brunete" callà. L'escrutini avançava i el recompte de vots confirmava que Ibarretxe seria de nou lehendakari. Els informatius especials dels canals espanyols van donar pas a les pel·lícules i també a Gran Hermano. Només els dos canals d'Euskal Telebista aguantaven la programació electoral fins el final, fins l'abraçada d'Ibarretxe i Arzalluz. La COPE va aguantar una mica més per veure si amb el 95% escrutat, la situació donava un tomb a favor de Mayor Oreja. Però no, mentre els soldats de la "Brunete" ploraven a Bilbao, des de Madrid, el general Luis Herrero confessava: "Son datos que no quería creer pero que la realidad me impone."