El 1778, un grapat d’il·lustrats mallorquins van fundar la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País que promovia la modernització de Balears. Entre l’elit socioeconòmica les noves idees de la Il·lustració arribaren a tenir un considerable impacte, fruit de les quals va ser la creació de mitjans de comunicació. El 13 de març de 1779, es fundà el primer periòdic illenc, un setmanari, amb el títol de Noticia periòdica de los precios corrientes en la semana y otras curiosidades que ofrece al público la muy ilustre Sociedad de Amigos del País de Mallorca. Ja a principis del XIX els més liberals dels il·lustrats crearen el diari La Aurora Patriótica Mallorquina, mentre els conservadors publicaren capçaleres com El amigo de la verdad o el Semanario Cristiano-político de Mallorca.
Entre aquesta societat il·lustrada tot el que provenia de França es prenia com a referent. Però amb la Revolució Francesa de 1789 i en especial amb l’execució de Lluís XVI el 1793 i l’arribada de refugiats polítics d’aquell país a Mallorca —militars, religiosos, aristòcrates...— niuà entre els segments més conservadors el temor que també arribessin idees massa agosarades.
La prevenció s’esvaí el 1796, almenys formalment, amb l’esclat de la guerra entre Espanya i Gran Bretanya —que acabà el 1802 amb la Pau d’Amiens—, en la qual França fou aliada de la monarquia hispànica. Però quan el 1808 esclatà la Guerra del Francès —que durà fins el 1814— retornà el temor contra els francesos refugiats. Més que això: fou una vertadera paranoia que justifica qualsevol tipus de repressió contra tot el que fos francès o “afrancesat”.
Balears i la guerra
Les Illes no van ser ocupades per les tropes imperials de Bonaparte. Per això ja en els primers mesos del conflicte armat una ingent quantitat de refugiats arribaren a l’arxipèlag, sobretot des de Catalunya, fugint de la guerra i de l’ocupació francesa. Per fer-se una idea de l’allau d’arribats, basta dir que cap al 1808 Palma comptava amb uns 30.000 habitants i que rebé —fins el 1814— entre 35.000 i 40.000 nouvinguts. L’impacte fou enorme. Moltes edificacions augmentaren un o dos pisos d’altura, cases particulars es convertiren en fondes improvisades, barraques i coberts abandonats van ser ràpidament adaptats —de qualsevol manera— per encabir més i més gent...
El que contava la gernació refugiada va fer créixer encara més la por als francesos i a les idees revolucionàries que per a molts illencs era qualsevol pensament que no combregués amb la tradició catòlica més conservadora. En aquell ambient, els il·lustrats illencs liberals seguiren defensant les seves idees, intentant, però, que no se’ls notés l’admiració cap a res que sonés a francès. Procuraven centrar-se en els intensos debats que motivava el procés constituent que s’obrí el 1810 i que durà fins el 1812, quan culminà amb la Constitució de Cadis, la qual fou abolida el 1814. “Els afrancesats mallorquins foren pocs, si bé la seva personalitat cultural era rellevant”, escrigué l’historiador Miguel Ferrer Florez a l’obra La represión de franceses en Mallorca (1997).
En aquell context, la colònia francesa, refugiada a les Illes d’ençà la revolució, resultà ben aviat sospitosa. Era formada per antics soldats, empresaris, oficials, sacerdots i nobles de rang diferent, inclosos alguns de molt alta condició. Entre aquests últims s’hi trobaven noms com el comte Louis de Saint Simon —que es casà amb Josepa Orlandis de Cornelles el 1803. amb la qual inicià la nissaga mallorquina dels comtes de Sant Simon—, el vescomte de Fontanges i, també, Charles d’Espagnac de Cousserans, que arribà a ser el marquès d’Espanya. També hi havia membres del cos diplomàtic, com el cònsol André Gassel de Saint Saveur. I militars d’alta graduació com algun general, coronels... Molts d’aquells francesos s’havien convertit en referents socials i culturals de la vida palmesana i mallorquina, i eren habituals convidats a les trobades que s’organitzaven a les llars dels il·lustrats locals, bona part dels quals eren considerats pel poble —ho fossin o no— admiradors de la cultura francesa i, per tant, “afrancesats”. Quan esclatà la guerra, la desconfiança cap a tot aquest univers va créixer exponencialment.
Segons conta l’historiador citat, “els conflictes començaren just iniciada la guerra. En general, el poble mantingué una actitud antifrancesa motivada tant per la naturalesa mateixa del conflicte com per la forma de vida i costums dels liberals, que simpatitzaven amb tot el que fos francès”. Molts d’aquells refugiats o dels naturals als quals se’ls considerava “afrancesat” es convertien en sospitosos de traïció.
Quan el 1808 es creà la Junta Suprema Governativa del Regne de Mallorca, es procurà que hi hagués representats tots els sectors benestants i, per tant, també hi havia algun francès exiliat com era el cas del ja referit vescomte de Fontanges i de coneguts il·lustrats mallorquins d’idees liberals com el magistrat de l’Audiència Nicolau Cava, Miquel de Viclorica i Marc Ignasi Rosselló. Tot d’una de ser coneguda la composició de la Junta, començaren a aparèixer pasquins anònims per Palma que criticaven els nomenaments de Cava, Rosselló, Viclorica i el noble francès. A pesar d’algun tímid intent de defensar-los, al poc temps se’ls demanà que renunciessin. Fins i tot alts responsables de l’Administració pública, com Gabriel Rosselló que era administrador de Correus, o Miquel Montserrat que ho era d’un departament anomenat de Reñías, foren objecte de campanyes idèntiques i van ser apartats dels càrrecs que ocupaven.
Segons l’historiador referit, l’obsessió contra els afrancesats també arribà als presoners —detinguts pel mateix motiu— que arribaren de València, com fou el canonge de San Isidro de Madrid, Baltasar Calvo, els oficials de Justícia Xavier Adell i Joan Verger i el marquès de Sala, tots ells tancats a la torre de l’Àngel, a Palma. La Junta illenca, a instàncies de la de València, ordenà que estiguessin encadenats tot el temps i privats absolutament de comunicació amb l’exterior.
Altres ciutadans de menys rang social i econòmic, com botiguers i empresaris diversos, també patiren les ires populars per ser “afrancesats” o directament francesos. En el seu cas, a diferència dels més benestants, el cost personal fou molt superior. L’estratègia sempre era igual: apareixien pasquins que els assenyalaven i, al cap de poc, eren objecte d’atacs suposadament espontanis. Negocis i cases particulars foren assaltats, robats de tot objecte de valor i sovint destrossats per part de grups de suposats incontrolats. La majoria de casos passaren a Palma, però també a Eivissa s’hi esdevingueren episodis per l’estil. Es feu famós un capità de l’exèrcit com a instigador d’alguns dels més greus aldarulls, Antolín Reguilón, que després de Palma va fer el mateix a Eivissa, Menorca i finalment a València, on va ser executat pels seus excessos.
El control i la persecució d’“afrancesats” reals o imaginaris arribaren al punt que la Junta ordenà obrir tota la correspondència que arribava des de la Península per detectar potencials enemics. La paranoia fins i tot portà les autoritats a ordenar la detenció del científic, matemàtic, físic i astrònom Domènec Francesc Joan Aragó i Roig, nascut a la Catalunya del Nord, que el 1808 es trobava a Mallorca —després d’un llarg periple científic de dos anys per Catalunya, el País Valencià i Formentera per fer mesuraments de l’arc meridià terrestre— fent tasques científiques al puig del Galatzó. Alguns pagesos desconfiaren d’aquell personatge al qual veien fer coses tan estranyes i l’acusaren davant les autoritats d’encendre foguerons per fer senyals a una suposada flota bonapartista. Fou detingut i traslladat a Palma. Però, en parlar català als seus capturadors, es quedaren del tot estupefactes, i com que no saberen què fer, l’alliberaren. Això ho aprofità Aragó per intentar embarcar cap a Barcelona. Tanmateix, abans que ho aconseguís, la Junta ordenà, per preservar la seva “seguretat”, que fos “ingressat” al castell de Bellver, on hi va romandre fins que el juliol d’aquell any se li permeté agafar un vaixell cap al nord d’Àfrica.
Juntament amb “afrancesats” reals o suposats i francesos il·lustrats de bona posició social i econòmica, també patí repressió gent molt més humil. L’historiador conta els casos d’un treballador de la construcció, Jean Verniel, antic soldat, que acabà en la misèria total —tant ell com sa família— després de ser empresonat al convent dels Pares Trinitaris pel simple fet de ser francès; i el d’un oficial de Lluís XVI, Matthie Boubec, que ho va perdre tot quan un grup de “patriotes” assaltà ca seva i la destrossà, i ell i sa família salvaren la vida pels pèls, tot i que després foren detinguts i finalment expulsats a l’Alger.
La paranoia antifrancesa esquitxà també la molt exclusiva i selecte duquessa d’Orleans, alta aristòcrata que vivia a Menorca. La Junta demanà al governador de l’illa que la detingués juntament amb tots els seus ajudants, així com altres nobles francesos de menor rang, que també es trobaven a Menorca. Finalment a ella se li perdonà l’empresonament, però els seus col·laboradors —dos capitans i un capellà— i un nombre indeterminat de criats acompanyaren a la presó un nombre ignot de francesos que vivien a l’illa.
Cabrera
La repressió que patiren els afrancesats i els francesos que vivien a les Illes no fou res comparat amb les penúries que passaren els soldats imperials que foren apressats a la Península des de 1808 i acaramullats a l’arxipèlag de Cabrera fins el 1814. Aquests illots estan situats a 17 kilòmetres de la punta sud de Mallorca, no tenen aigua ni menjar, ni tan sols ombres per refugiar-se de l’intens sol de l’estiu. Entre 9.000 i 13.000 soldats francesos hi van ser dipositats. Tots eren suboficials i soldats, perquè els oficials van ser tancats a Mallorca, al castell de Bellver, en molts millors condicions que la tropa, com era habitual a l’època. A Cabrera la vida resultava terrible: sense cap condició higiènica, sense aigua ni menjar excepte el poc que hi enviaren les autoritats des de Palma, les malalties no trigaren a fer acte de presència. I amb elles, les més horroroses agonies fins a la mort. No se sap quants hi perderen la vida, però els càlculs més generosos de supervivents parlen de poc més de 3.000.
El 1847, els últims soldats vius inauguraren in situ un senzill monument: “A la memòire des français morts à Cabrera”. L’historiador canadenc Denis Smith en el seu llibre "Els presoners de Cabrera: Els soldats oblidats de Napoleó 1809-1814" titllà aquell amuntegament inhumà com “el primer camp de concentració”.
L’arxipèlag de Cabrera fou propietat privada d’una família aristocràtica mallorquina, els Feliu, fins que les autoritats militars l’expropiaren el 1916 —a canvi de 362.148 pessetes— i l’usaren com a escenari per fer-hi maniobres. A vegades, amb el foc real o quan feien obres, els uniformats veien sortir de la terra ossos dels francesos que allà moriren. El 28 d’abril de 1991, l’arxipèlag fou declarat zona de màxima protecció natural.