L’11 de març d’enguany, Meritxell Serret sorprenia tothom amb un retorn inesperat. L’exconsellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació residia a Brusel·les des de finals d’octubre del 2017. Ella, com molts altres membres del Govern durant el referèndum de l’1 d’octubre, van optar per l’exili davant un empresonament assegurat. La resta de l’equip de govern, els que es van presentar a declarar a petició de la jutgessa Carmen Lamela, van ser encarcerats de manera automàtica. Des de dues setmanes abans ja es trobaven en aquesta situació Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
A diferència d’altres exiliats, el de Serret va ser un exili discret. Amb el president Puigdemont al capdavant, Junts per Catalunya va optar per jugar la partida al Parlament Europeu també amb Toni Comín i Clara Ponsatí, que van esdevenir eurodiputats. Esquerra Republicana va intentar fer el mateix amb l’empresonat Oriol Junqueras, tot i que els tribunals espanyols van impedir que l’exvicepresident exercira com a electe. Una decisió que més tard van contradir els tribunals europeus. Serret exercia com a delegada del Govern davant la Unió Europea. Un càrrec destacat, però que no li garantia, ni de bon tros, la visibilitat que sí que tenien alguns dels seus companys d’exili.
Tres dies després d’anunciar que deixava aquest càrrec, Serret tornava a l’Estat espanyol per sorpresa. Ho feia per presentar-se, directament, al Tribunal Suprem per comparèixer. Comptava amb un nou advocat, el basc Íñigo Iruin, membre històric de l’esquerra abertzale. El jutge la va citar per al dia 8 d’abril, però la compareixença es va haver de retardar després que Serret mantinguera contacte amb una persona contagiada de COVID-19. La vista, definitivament, es va ajornar fins avui, dia 30 d’abril.
El periple judicial
El 30 d’octubre de 2017, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza –que moriria de manera sobtada tres setmanes més tard– es querellava contra el Govern català per rebel·ió, sedició, malversació i desobediència. Ho feia tres dies després de la proclamació d’independència al Parlament, episodi que a ulls del fiscal justificava la incorporació del delicte de rebel·lió en l’acusació. L’acció penal, citava el document, «es dirigeix contra tots els qui van ser membres del Consell executiu del Govern de la Generalitat, actualment cessats», deia en referència a la vigència de l’article 155, aprovat al Senat el mateix 27 d’octubre. Entre els noms d’aquells consellers, per descomptat, estava el de Meritxell Serret, l’última persona citada d’entre tots els membres del Govern.
La jutgessa Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional, tardava menys de 24 hores a acceptar a tràmit la querella del fiscal general de l’Estat, i citava tot l’equip de Govern a declarar els dies 2 i 3 de novembre de 2017 a les 9 del matí. Se’ls requeria, al seu torn, el pagament d’una fiança de 6.207.450 euros sota amenaça d’embargar els seus bens si no l’assumien en un termini de tres dies. Només Santi Vila, qui es va desmarcar de la proclamació d’independència, va poder eixir en llibertat sota fiança.
De manera automàtica, els consellers que es van presentar davant el jutge van ser encarcerats. El 4 de desembre del 2017, el jutge Pablo Llarena, del Suprem, que havia assumit la causa, va acceptar alliberar de manera provisional Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Dolors Bassa. En canvi, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart restaven empresonats a Estremera –els dos membres del Govern– i a Soto del Real –els dos activistes. Ja al març, el tancament de la situació processal justificaria, a ulls de Llarena, l’empresonament preventiu de tots ells i de Carme Forcadell. L’excepció va ser la de Mundó, Vila i Borràs. Aquests eren els únics exconsellers que s’havien apartat de la política i que, al seu torn, no eren acusats de rebel·lió en la interlocutòria de processament. Dins d’aquest grup entraven també els exiliats Lluís Puig i Meritxell Serret. Tots estaven, això sí, processats per possible delicte de malversació.
En aquell context, els exiliats, sense poder ser empresonats, entraven dins del processament. L’estada de Meritxell Serret i de la resta d’exiliats a Bèlgica s’allargava, per a sorpresa dels tribunals espanyols, que esperaven una extradició immediata que mai no es va produir. Serret, establerta a Brussel·les, quedava processada per «presumpte delicte de malversació i de desobediència». El processament, per tant, no contemplava rebel·lió en l’actuació de la consellera d’Agricultura per dur a terme el referèndum. Així ho confirmava el Suprem al mes de juny. Els recursos presentats per la defensa de Serret i de Toni Comín quedaven desestimats i les acusacions es mantenien en la instrucció.
L’euroordre contra Serret es mantenia en aquell moment fins que al maig del 2018, el tribunal belga va suspendre la petició d’extradició contra ella mateixa, Lluís Puig i Toni Comín. El motiu, un defecte de forma. Concretament, l’ordre de detenció mantinguda a l’Estat espanyol si algun d’aquests exconsellers xafava territori estatal es considerava incompatible amb l’euroordre emesa a la justícia belga.
Tot quedava en l’aire fins que la sentència del 14 d’octubre del 2019 es va fer pública. Després de dos anys de presó preventiva, els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre que van poder ser jutjats quedaven condemnats en ferm per sedició i alguns d’ells, també, per malversació i desobediència. A excepció de Santi Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó, que van ser condemnats només per desobediència. En aquesta sentència, Serret només és esmentada quan el document es refereix a fets del passat que contextualitzen la condemna, però no de manera directa.
Els llimbs judicials de Serret s’evidenciaren encara més quan, tot just després de la sentència, Llarena va tornar a emetre euroordres de detenció contra els exiliats. L’exconsellera d’Agricultura no es troba entre els sol·licitats per la justícia espanyola. Com que el seu departament no va fer despeses econòmiques per garantir el referèndum, segons la sentència del Suprem, Serret quedava en una situació en què només pot ser condemnada per desobediència. Entre altres coses perquè el delicte de rebel·lió pel qual havia estat processada no va ser la pena per la qual els líders del procés van ser condemnats. Cal pensar, doncs, que a ulls del Suprem, Serret tampoc no el va cometre.
Si és condemnada per desobediència, Serret podria deixar de ser diputada al Parlament, però que no implicaria pena d’encarcerament. És el motiu pel qual Borràs, Vila i Mundó no van ser condemnats a penes de presó. La desobediència, a més a més, no és un delicte pel qual un jutge puga emetre una euroordre.
Fonts jurídiques consultades per aquest setmanari donen moltes poques possibilitats a un empresonament preventiu de Meritxell Serret després de declarar al Tribunal Suprem. Fonamentalment, perquè els delictes de què se li acusava en un principi –malversació i rebel·lió– no consten contra ella en la sentència del Suprem. El cas, però, és que com que no va ser jutjada a l’alt tribunal, el seu processament per malversació i desobediència continua obert. La malversació del seu departament durant el referèndum, descartada per la sentència del 14 d’octubre, hauria d’evitar la imputació d’aquest delicte per justificar un empresonament provisional. Així ho conclouen les fonts consultades. En canvi, aquestes mateixes fonts adverteixen que la justícia espanyola, en el cas del procés català, ja ha protagonitzat girs de guió imprevisibles des del punt de vista jurídic que han perjudicat els polítics catalans. «Els precedents són els que són», diu una de les veus consultades. I no es pot descartar, alhora, que les acusacions intenten, de totes totes, que la diputada siga empresonada de manera preventiva.