2021 és any Napoleó però entre 67 milions de francesos només 41 es diuen de nom “Napoleó”. Es publiquen o es reediten gairebé una trentena d’obres a l’estat francès sobre l’Emperador i, fins i tot, enguany han aparegut dos llibres sobre Napoleó en català, però a l’hexàgon l’Emperador s’ha convertit en una figura incòmoda per a una societat cada cop més multicultural. Al cap i a la fi va reintroduir a Haití l’esclavatge que la revolució havia prohibit, va consolidar l’imperialisme francès sobre les ruïnes de l’imperi otomà i va construir un model d’estat centralista que avui no sap adaptar-se a les exigències de la unitat europea ni de la globalització.
Les feministes el detesten perquè (després de divorciar-se) va limitar el divorci i va fer perdre drets a les dones. No entra entre les preferències dels laïcistes perquè va signar el concordat amb l’església en 1801. I els sindicalistes no en volen ni sentir a parlar perquè el Codi napoleònic atorgava privilegi de veracitat a la paraula del patró sobre la de l’obrer. Moltes de les contradiccions de l’estat francès d’ara mateix passen encara per la figura de l’emperador. De Bonaparte a De Gaulle es va bastir “una certa idea de França”, per dir-ho amb les paraules del general. Però la França napoleònica de la burocràcia i l’hipercentralisme no és eficaç avui; ja no correspon a la idea que en té Macron... ni Marinne Le Pen que, tal i com van les coses, podria ser perfectament la primera dona (i la primera ultradretana) presidenta de França el 2022. Napoleó no cau simpàtic als negres, ni als musulmans, ni als regionalistes francesos, ni als conservadors. Però encara és la icona de la França de la baguette.
Un home d’ordre
Sens dubte tot en Bonaparte fou voluntat de poder. Nascut a Còrsega, a la família d’un advocat amb pretensions nobiliàries, i clarament franchissard, Napoleó només era capaç de pensar en termes estratègics. En aquest sentit se’l pot comparar històricament amb el canceller alemany Bismarck i avui qui més se li assembla és Vladimir Putin, també producte de l’estament militar i convençut que la funció de l’exèrcit és salvar els països del desgavell intern i “posar les coses a lloc”. Napoleó fou, sobre qualsevol altra consideració, un fanàtic de les institucions i de l’estabilitat de l’estat. Com Voltaire, pensava que el poble necessita religió i ordre, independentment que la religió li va semblar sempre una enganyifa i l’ordre el va imposar a garrotades. Lector dels il·lustrats, i autor fins i tot d’una novel·la rousseauniana de joventut, Bonaparte pensava que sota una monarquia corrupta el canvi polític era inevitable, però com a oficial de l’exèrcit, la seva dèria sempre fou evitar que les reformes socials necessàries derivessin en un radicalisme perillós.
És difícil entendre el personatge si s’oblida que en 1779, amb tan sols nou anys, fou enviat al continent amb el seu germà Joseph (el futur Pepe Botella, de qui mai no es va refiar) i amb catorze ja estava a l’Escola reial militar. En aquest sentit és més fill de l’exèrcit que el va veure créixer que del seu país natal. La Ripublica Corsa, de Pasqual Paoli proclamada l’any 1755 i elogiada per Rousseau, Voltaire i l’anticolonialista Raynal, havia estat derrotada i es convertí en província francesa en 1770, al cap d’un any del naixement de Bonaparte. Napoleó va tenir una actuació perfectament ambivalent pel que fa a la nació corsa. L’any 1789, en el més dur de la revolució, envia una carta a Paoli, exiliat a Londres que començava amb la frase: “Jo vaig néixer quan la pàtria moria” (Je naquis quand la patrie périssait) i on recordava que en tant que corsos, “l'esclavatge va ser el preu de la nostra submissió : aixafats sota la triple cadena del soldat, del legislador i del cobrador d'impostos, els nostres compatriotes viuen menyspreats…” Però, tot i que parlava el francès amb un accent molt marcat, mai va fer res per canviar les coses. Paoli no es refià mai del jove Napoleó, al capdavall fill d’un home que l’havia traït. Per la seva banda, el jove Napoleó, jacobí d’arrel, tendí a considerar que, al cap i a la fi, Còrsega no era altra cosa que una illa pobra i endarrerida que necessitava un govern fort i molta escola primària.
El govern fort
Des de qualsevol punt de vista, Napoleó va ser un dictador, tot i que l’autèntica naturalesa del seu règim fos, a l’inici, emmascarada per la Constitució del 4 de niviós l’any VIII (25 de desembre de 1799). Era una constitució que no garantia els drets de l’home, ni esmentava la llibertat, la igualtat ni la fraternitat, però assegurava les propietats adquirides pels partidaris de la revolució i proclamava la irrevocabilitat de la venda de les propietats requisades als immigrats, a qui es prohibia el retorn. El primer cònsol nomenava els ministres, els generals, els magistrats, els membres del consell d’estat i els funcionaris... mestres inclosos. El febrer de 1800 aquesta constitució va ser aprovada en plebiscit per una majoria impressionant.
Que Franco fos un lector compulsiu de biografies napoleòniques és qualsevol cosa excepte casualitat. Compartien el fet de ser baixets i “de províncies”, de no parlar en la infància la “llengua de l’imperi”, de provenir de famílies amb més llorers que doblers i d’haver-se fet un nom a la milícia per la seva manca d’escrúpols. Per a més semblança diuen que tots dos tenien un sol testicle... A Franco l’encantava que el comparessin amb Napoleó, cosa que ha tornat a fer recentment el publicista Rafael Bardají, gurú de Vox i gran admirador també de Chuck Norris. Li agradava, sobretot, recordar que al butlletí de notes de Napoleó a l’Acadèmia militar deia: “Conducta regular, aplicació remarcable, sobre tot en matemàtiques; història i geografia `passable. Podria ser un bon mariner”.
L’episodi dels 10.000 soldats turcs que Bonaparte feu afusellar l’endemà del setge de Jaffa al 1799 te més que semblances amb la despietada repressió franquista després de la guerra. I sobre l’intent de crear una dinastia pròpia, més val no parlar-ne. I si alguna vegada us pregunteu d’on surt l’administració provincial franquista (amb “delegacions provinciales del ministerio” incloses), sobre la qual es basteix encara avui el poder conservador a l’estat espanyol, fareu bé a estudiar l’administració francesa que el franquisme va voler calcar. Més que un fruit de la Il·lustració, Napoleó en representa la seva deriva imperialista i, en bona part, la negació. Quan Hegel el definia com “l’ànima del món a cavall”, no li feia cap elogi perquè per a Hegel, l’ànima encara no és l’esperit absolut.
Què és la política?
Napoleó no fou “bonapartista” perquè aquest concepte fou encunyat per Marx per a referir-seu al seu nebot Napoleó III, però el bonapartisme, el règim en què l’aparell burocràtic, militar i policial té segrestades les llibertats públiques, ha tingut una bona salut excepcional. Més enllà d’una història militar excessiva per als nostres temps postmoderns, desastre de Rússia inclòs, Napoleó és avui una llegenda victoriosa i un model d’administració centralista. Amb ell la revolució va assolir el més difícil; assegurar-se la institucionalització.
L’estructura social de França que imposà la revolució no va canviar en el fonamental al llarg de tot el segle XIX. Les propietats requisades a l’església i als nobles van permetre que aparegués un sector agrari fort, la indústria francesa, estimulada per les guerres i pel bloqueig als productes anglesos va prosperar, i el nord i l’est de França van créixer per l’exportació, mentre el sud es va trobar amb un Mediterrani i un Atlàntic bàsicament tancat i va anar a menys. La noblesa va recuperar algunes prerrogatives, tot i que Napoleó no la va restablir mai, però no va retrobar els seus antics privilegis.
Però per sobre de tot, l’emperador va deixar institucions duradores sobre les quals es construí l’estat: sistema de prefectes, codi napoleònic, organització universitària centralitzada, funcionariat per oposició, acadèmies militars... Si política vol dir administració, Napoleó és encara un personatge que (ens) convé estudiar.