Lògics, intuïtius, empàtics, pragmàtics, evasius, analítics, dominants, complaents, jugadors, prudents, protagonistes… A l’hora de seure en una taula per tancar acords, t’hi pots trobar negociadors de tota mena. Les estratègies a seguir són diverses i, sovint, venen marcades -més enllà del context- per les característiques i els bagatges personals d’aquells que les capitanegen.
De ben segur que el tarannà dels actuals negociadors dels partits independentistes és un element destacat de les converses que han de forjar l’acord d’investidura del presidenciable d’Esquerra Pere Aragonès. Unes negociacions que fa més de dos mesos que s’allarguen i que compten amb dos equips titulars de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana que porten el dia a dia de les converses.
Els republicans compten amb Marta Vilalta, Sergi Sabrià, Josep Maria Jové i Laura Vilagrà, mentre que des de Junts alineen Elsa Artadi, Josep Rius, Francesc Dalmases i Míriam Nogueras. A les seves mans hi ha els intercanvis de concrecions sobre els acords de legislatura que haurien de marcar el nou mandat al capdavant de la Generalitat de Catalunya.
Les trobades s’han intensificat la darrera setmana, després que ERC fes públic el contingut de l’acord de govern que havia proposat a Junts per Catalunya en termes programàtics. Des de llavors, telemàtics o presencials, les trobades han estat pràcticament diàries. ERC segueix capficada en què no hi ha res que impedeixi la investidura a hores d’ara, mentre que a Junts parlen de “serrells” massa significatius encara per resoldre. Tots dos comparteixen els darrers dies, això sí, que les posicions de mica en mica es van aproximant i que es va avançant.
No sempre ha estat així, però. Les negociacions estan essent farragoses i en alguns moments, quan ha calgut deixondir-les, han requerit la participació directa de Pere Aragonès i el secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, per fer-les avançar de nou.
Cert és, però, que mentre el candidat a president segueix totes les negociacions des d’un segon pla, sempre coordinat amb el seu equip, Jordi Sànchez té un rol molt més present a les reunions de negociadors. De fet, el pres polític, fruit de la repressió, pren partit de moltes de les trobades mitjançant una trucada telefònica des de Lledoners.
Al cap i a la fi, però, tots dos són els que tenen l’última paraula sobre el que acabarà quedant negre sobre blanc al futur acord. Sobre el contingut d’un pacte que, a diferència d’altres vegades, i a jutjar pel que expressen fonts de les dues formacions en privat, hauria de ser públic en pro de la transparència.
Central per a l'acord serà la trobada que mantindran aquest dimarts a la presó de Lledoners les dues formacions. A la trobada, segons avança Nació Digital, està previst que s'hi abordi l'estructura del futur Govern.
Sobre aquest redactat, doncs, quedarà la marca personal de dues persones bregades durant anys en la negociació i el debat.
Polític, polític
Era finals dels anys vuitanta quan un jove Jordi Sànchez, després de la marxa d’Àngel Colom a Esquerra Republicana, esdevenia la principal veu de referència de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua i la Nació Catalanes -conjuntament amb Carles Riera, ara a la CUP. Aquest espai va ser, per a molts, més enllà de la seva incidència social, un lloc de formació en el debat polític.
Així ho recorda l’exconseller de Cultura (2006-2010, amb Esquerra Republicana), Joan Manuel Tresserras, que va entrar a la Crida en el moment en què Sànchez n’era el principal referent amb Riera. De l’ara líder de Junts per Catalunya -a qui considera un amic, malgrat les diferències polítiques- en recorda que en aquell moment “era, de tots, el que tenia un ventall de relacions més ampli. Era el més pragmàtic i tenia un gran olfacte polític”.
Rebla que es tractava, ja llavors, d’una persona amb un “paper de lideratge” que en el debat i la negociació era “molt àgil i ràpid de cap, amb una capacitat de llegir les situacions molt notable”.
Ho explica el fet que, considera, que tenia capacitat de “tenir molt clars els contextos polítics”. A més, Tresserras creu que pel seu estil, “en Jordi hi pesava molt la intuïció. Tenia una intel·ligència pràctica per adonar-se de quin era el tema central i, de cua d’ull, també de quin és el context”. Pensa també que ni és ni era “una persona voluble ni que es deixa encaterinar per l’última moda: té conviccions fermes”.
El defineix, doncs, com algú que “tendeix a cometre pocs errors des de la perspectiva d’aconseguir el seu propòsit principal”, i que va fer una conducció de la Crida “molt meritòria”.
Àngel Colom, que també va coincidir amb Sànchez a la Crida els primers anys, l’exposa com una persona que en els debats “escolta molt” i que “analitza molt bé les coses abans d’orientar i prendre decisions”. També el qualifica de persona “serena”, “decidida” i “empàtica”. A més, detalla que tenia la capacitat de mantenir la calma en aquelles reunions en què tothom s’esverava. “És una persona de consensos”, concreta.
Tant Colom com Tresserras veuen reflectit en el Jordi Sànchez que porta les negociacions actuals el seu tarannà els anys de la Crida. “A vegades sento alguna declaració que fa i penso, ‘carai’. Quan diu que potser s’ha de facilitar la investidura sense entrar a govern, està movent fitxes al tauler. Quan el coneixes, t’adones del que està intentant”, exemplifica Tresserras com a mostra de la seva capacitat estratègica
Constant
Davant de Jordi Sànchez, hi ha l’equip que encapçala Pere Aragonès. L’ara candidat a la presidència té la sort o la desgràcia d’haver estat present, d’una manera o altra, en bona part de les negociacions transcendents dels darrers deu anys a Catalunya. Especialment en totes aquelles relacionades amb aspectes econòmics.
Per exemple, el 2012, després de les eleccions, va ser un dels encarregats de negociar el programa econòmic del futur executiu que lideraria Artur Mas amb el suport d’Esquerra Republicana. A l’altre costat de la taula hi havia l’aleshores conseller Andreu Mas-Colell, que recorda que “la interacció va ser molt fàcil” perquè l’acord polític ja estava força encarrilat.
D’Aragonès diu Mas-Colell que el recorda com algú “calmat i dialogant” i que “delegava bé, no dominava per sobre dels seus. Si s’havia de negociar un punt concret, és possible que la veu cantant la portés una altra persona sense que ell abassegués la negociació”.
També va regirar xifres amb el líder d’ERC l’exdiputada de la CUP Pilar Castillejo. Va ser l’any 2016 en la negociació d’uns Pressupostos que no van arribar a bon port. Tot i que Junqueras era qui liderava les negociacions, Aragonès les portava en el dia a dia. Castillejo explica que es va trobar “una persona una mica tímida i a qui li costava empatitzar amb els que érem allà negociant. En Josep Maria Jové suplia tota aquesta manca d’empatia”.
Li reconeix, això sí, la virtut de “tenir totes les dades econòmiques al cap. Era algú amb molt coneixement del que s’estava parlant”. Afegeix, a més, que “va fer un esforç important per voler arribar a l’acord, tenia voluntat de crear consensos”. D’altra banda, el recorda com algú que “tenia clara quina era la seva proposta i fins on podia cedir. Havia analitzat molt bé allò que nosaltres volíem i ens presentava números”. A més a més, “era molt realista amb les negociacions. Treballaven bé la proposta per no vendre fum”.
Un perfil similar d’Aragonès és el que dibuixa el diputat de Catalunya en Comú, David Cid. Va ser una de les persones encarregades de negociar amb Aragonès els darrers Pressupostos de la Generalitat, en plena pandèmia. Cid el defineix com una persona “pragmàtica i molt prudent. Moltes vegades costa saber exactament què pensa realment, però també és una persona de paraula”. És a dir, “mesura molt el què diu perquè segurament es pensa molt si el que et dirà ho podrà complir”.
Finalment, Cid destaca d’Aragonès que “creu que és important arribar acords. És negociant. Tots tenim contradiccions i si vols arribar a acords, t’has de moure”.
Moviments, de fet, és que es demanen mútuament Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. De moment, ja han acordat els espais de coordinació del futur executiu i han posat en marxa grups de treball bilaterals sectorials. El més calent, però, encara és a l'aigüera.