Antònia Vicens (Santanyís, Mallorca, 1941)
Mereixia obrir aquesta tria un dels fenòmens poètics dels darrers anys, una poeta veterana però que ha esclatat en el segle XXI i que, segons els experts, formaria part del cànon poètic català d'aquesta centúria. Pare que fem amb la mare morta (LaBreu, 2020), rebla el clau de l’excel·lència poètica. D’aquest llibre rescatem una composició tan breu com colpidora:
Sola Vestida de núvia
udolo tan fort
que la lluna es romp
i cau
dins les meves mans
multiplicades.
Si us ha sabut a poc, a nosaltres també. Afegim una segona i bellíssima composició innominada, com l'anterior:
Se m'ha aparegut un carro estirat per tres mules blanques
Se m'ha aparegut la mare d'un blanc de neu
amb reflexos
de lluna a la seva cabellera negra Pare
ens mou
l'oblit
o ens mata l'enyorança.
Feliu Formosa (Sabadell, 1934)
Un altre veterà en plenitud ens ha regalat els darrers mesos L'incert encontre (Cafè Central / Llibres del Segle, 2020) un llibre de composicions breus d'una rotunda rodonesa, plenes de capes i reflexió. En rescatem dues, també innominades, que tenen a veure amb la creació poètica i comparteixen doble pàgina:
Quan et fas teves
les paraules que es posen
damunt el full
en blanc, no saps d'on venen
ni saps el que plagies
................................
Com si per sempre
més em pogués quedar
sense discurs...
Des de l'exuberància
de tants poetes, dubto.
Jordi Valls Pozo (Barcelona, 1970)
Fa unes poques setmanes es publicava el suggeridor Pla 10 de l'espai exterior (Tres i Quatre, 2021), el poemari que perllonga les bones sensacions de Pollo i que li va valdre a Jordi Valls el Vicent Andrés Estellés dels Octubre. Un llibre del qual rescatem una delirant prosa poètica amb imatges potentíssimes, "Els armaris caminen lentament per la casa":
Els calaixos trontollen com si s'haguessin menjat una corrua de cascavells i amb força estrèpit, a cada pas —és la barreja dels objectes inconclusos en l'oblit quotidià, talment com records de secundaris —dringuen i dringuen. Els veïns de sota de casa no dormen a les nits, l'enrenou és infernal i per molt que piquin, en clara protesta amb el pal de l'escombra al sostre, no hi ha res a fer, els armaris són implacables i animen les taules i les cadires a seguir-los, tot ballant "La conga" en filera, a un ritme caribeny que escampa la barrila per tota la casa. A mesura que l'ambient s'escalfa, s'hi afegeixen els llits, el sofà, el bagul i la caterva d'àcars amuntegats dins el borrisol eteri en els racons, on la neteja ni de conya ha arribat mai a sorprendre'ls.
Maria Josep Escrivà (El Grau de Gandia, 1968)
La poeta valenciana va guanyar el Miquel de Palol amb un imponent llibre, Sempre és tard (Proa, 2020), amb el que és segurament la seua cimera poètica, un llibre sorprenent després dels grans rèdits artístics de Serena barca. També triem una prosa poètica, "Sacher", dedicada a la memòria de J.B.M. (el malaguanyat escriptor Josep Bartomeu Moll), un text de gran tonatge emocional:
Sento olor de cafè i de torrades des del llit, càlid de cossos encara. Dic amor en veu alta i una veu respon, com un eco invisible, des de la cuina. Hom comença a morir quan tem que haver estimat ha estat una exhibició de ridícula candidesa. Algú em va explicar una vegada que va entendre la gravetat de la mort mentre s'acostava a prop del nas una taronja i n'inspirava aquella rodonor perfecta. L'amic J. també ho devia entendre quan s'ensumava el baf inconfusible ascendint-li per la tràquea. Avui, mentre l'acomiadem, aquesta pensada se'm clava als narius com agulles de cap en una coixinera. Per un moment l'hi acompanye, en aquella lucidesa definitiva. De tornada a casa m'ature en una pastisseria: "Porte berenar", anuncie amb una trucada, conscient de la sort balsàmica que suposa poder compartir pastissos de Sacher i melangia. En el moment de pagar, les mans conserven l'olor de totes les abraçades que ens han confortat abans en el dol. La pestilència cosmètica de tantes morts en vida.
Dolors Miquel (Lleida, 1960)
Després de deixar-nos sense alè amb el sensacional Ictiosaure, la lleidatana, assenyalada també en el nostre particular cànon com una de les grans referències poètiques del segle XXI, lliura una curosa antologia poètica, Sutura (Pagès Editors, 2021), amb alguns poemes nous que deixarem per als lectors del llibre. Ací rescatarem "Mirant la nevera", una extraordinària prosa poètica procedent d'El guant de plàstic rosa:
De bat a bat. Eixarrancada. Les lleixes buides. No he nat a comprar. No he nat. No he nat. Nonat. Nativitat. No he nat. Culminació del consum. Culminació del consum, consumint-me. M'alimento del mugró de la popa de la mare eterna. Soc tan forta com la volva de neu que sap no desfer-se en el seu caure abissal cap als lloms de la terra. No he nat a comprar. Ell tampoc va nar a comprar. Hi ha una altra cosa. Una cosa que no recordo. La cosa és part de mi com el fetge que mai m'he vist. Com el cervell que mai m'he vist. Com aquell replec de budell ocult. Com tot el que he oblidat mentre recordava. Hi ha coses de mi que mai veuré i que, no obstant, podré veure en els altres. Eixarrancada. No he nat a comprar. No hem nat a comprar. Consumant-me. Com sumant-me.
Joan Todó (La Sènia, 1977)
Amb el molt recent La vista als dits (LaBreu, 2021), el poeta i crític ebrenc recupera revisats dos primers llibres de poemes i suma dos nous poemaris, més uns altres materials epistolars que fan d'aquest volum una de les referències inexcusables d'aquest Sant Jordi. Tria complicadíssima que resolem amb un poema vivencial d'un dels nous llibres, Cartes mortes:
Aquest enyor se'ns fa ridícul:
quan caminàvem pels carrers
i furtàvem senyals, fugíem
rient del riure, quan l'alcohol
era la nostra sang, i d'esma
buscàvem cossos a la nit,
quan el futur duia corbata
i ensopits viatges d'agost,
¿érem feliços? Tu recorda
tot l'enyor d'aleshores, sull,
aquell maldol que sorollava
tot el confort que imagineu
des d'un present que és pura farsa.
Ricard Martínez Pinyol (Tortosa, 1959)
Més antologies ebrenques, en aquest cas d'un escriptor i artista que arreplega en un volum, Arrels d'aire (LaBreu, 2021) amb pròleg tot just de Joan Todó, els set llibres poètiques que marquen el periple vital i literari de l'autor. "El somni de l'aljub", una imatge preciosa i ben evocativa, és una de les moltes tries possibles:
Un raig de llum s'esmuny dins d'un aljub. Cau una gota i somou la quietud. Sota els ulls clucs creixen anelles d'aigua i, quan el darrer cercle toca la vora i retorna, el que emergeix de la fosca són formes intangibles, aurèoles que ballen al sostres de la volta.
Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990)
D'aquesta poeta en expansió, que s'havia donat a conèixer entre altres amb Kalàixnikov (2017) ens ha arribat Plastilina (Fonoll, 2021), un dels poemaris més comentats del que portem d'any. Per la seua deliberada intenció de tensionar i generar contradiccions, quelcom que es veu amb claredat en aquest desconcertant i colpidor "My Data Lover":
He llegit les condicions d'abús i accepto
els termes criminals, amor, d'aquesta nostra
dependència. Declaro que les dades anteriors
són totes certes, són com una penitència i
tu ets l'altar i jo la bèstia que s'ofrena.
He llegit amor, les condicions, n'accepto
els termes abusius, l'avís legal, les lleis
brutals de l'addicció. Accepto els límits
de la carn i accepto el deute permanent
de corrupció: he llegit, amor, i accepto
els termes criminals d'aquest col·lapse ritual
de la matèria. Declaro que les dades anteriors
són totes certes, són com un tribut febrós i
tu ets l'altar i jo soc la bèstia que s'ofrena.
He llegit, amor, les condicions, n'accepto
els termes abusius, l'avís legal, les lleis
brutals de corrupció. Accepto els límits
de l'eufòria, i el deute permanent amb l'addicció:
he llegit, amor, les condicions i accepto
els termes criminals d'aquesta nostra dependència.
Attilio Bertolucci (San Lazzaro, Parma, 1911 - Roma, 2000)
En un temps prolífic de traduccions, la poesia no ha estat una excepció, sortosament. Amb traducció i selecció de Marta Vilardaga i Josep Porcar, apareix Porta'm amb tu (Salze Editorial, 2021), una antologia bilingüe d'una de les veus poètiques més importants a Itàlia i a Europa. No sense dubtes i vacil·lacions, optem per al tast pel poema "1944":
Si l'ànima indignada i adolorida
retorna a les vostres estimades teulades
destruïdes i aclaparada ronda a l'hora
de les cigales, pobles maleïts,
pobles beneïts, acolliu-la encara.
Deixeu-la plorar amargament...
Vosaltres no tinguéreu res més que foc,
fum i el silenci de dones velles
oblidades també pel ronc
conhort de les pregàries,
petrificades dins les faldilles.
Les flames dels incendis s'han apagat
per les valls tranquil·les sota la lluna,
els murs socarrats
flairen amb fortor, si es mou l'aire
i els enforcats oscil·len
a l'alba daurada i funerària.
Milo De Angelis (Milà, 1951)
Una altra interessant traducció d'un poeta rellevant italià ens la proporciona Joan-Elies Adell amb Encontres i paranys (Saldonar, 2020), un volum també bilingüe. De Angelis és un referent literari, una persona amb una motxilla de vivències intensa que es reflecteix en la seua poètica. Per això recuperem una peça colpidora i segurament significativa per copsar el seu univers :
El temps era el teu únic company
i entre aquelles ànimes no escoltades
et vaig veure que caminaves
damunt del carener de la teulada
t'obries les venes
entre un gram i un altre gram
murmuraves l'himne dels cossos perduts
en el torn de nit
deies busca'm
busca'm sota les paraules i portaves
una falda blava i una cara
equivocada i damunt la teva mà
escrutaves una única línia i no-res
va començar a prendre forma.
Lluís Calvo (Saragossa, 1963)
Poc després d'haver guanyat el Carles Riba amb L'espai profund, el poeta i assagista retorna amb Fulgor (Llibres del Segle, 2021), prolongació d'un estat de gràcia que es tradueix en una de les poètiques amb la mirada més profunda i més sòlida en llengua catalana. D'aquest llibre us proposen, entre molts possibles, el poema "Simplicitat":
El mal consisteix a ocultar
tot allò que ens fa humans,
el fred que ens abalteix,
la trèmula ignorància.
La certesa, altrament,
roman a prop:
el gos joguinós,
el sol darrere els núvols.
Simplement això.
O també, si vols,
la sopa de farigola,
el buscall de roure
i la fressa del riu.
La joia ens aplega.
Lluu la tarda.
Ara i aquí,
no podem errar.
Miquel Desclot (Barcelona, 1952)
Des que va debutar el 1971, aquest poeta de llarg recorregut ha anat publicant regularment, però potser Despertar-me quan no dormo (Proa, 2021), Premi Carles Riba, revela un cert moment àlgid de la seua poètica, un llibre sorgit d'humors i temps diversos. Dels quals ens quedem amb aquest "Temps fràgil", amb un inici que presta el títol al llibre:
Més por em fa despertar-me quan no dormo
i l'escalfor del sol m'afirma viu,
mentre surto de l'ombra i desoblido
tot allò que per mi sabia algú;
més encara, adormir-me quan somio
i la trémula llum no em fa dubtar,
mentre en l'incert avanço desomplint-me
d'allò que a penes crec que hagués après.
Però ja no em demano si la noia
que cavalca l'onada amb una post,
si el verdum que s'explica al cim del salze,
si la fulla que és peix de claror,
em són companys a la mateixa via,
d'ençà que et sé, d'ençà que sé que em saps.
Juli Capilla (València, 1970)
L'escriptor i poeta ha trobat, malgrat la seua nova tasca d'editor, temps per fer una osca més en la seua producció poètica amb La casa buida (Món de Llibres, 2020), Premi Ciutat de Manacor Miquel Àngel Riera. Un volum en què l'autor tracta de trobar l'essència dels grans temes a través de la sobrietat. "Tendresa" és, segurament, un dels moments destacats:
Després de la desfeta, la tendresa,
l'amor esplendorós contra la ràbia,
una llum d'eternitat que vincla l'odi
a mossegades orbes i precises,
el deriva en soca morta, tió estèril.
Després de la tristesa, tot immòbil,
les brases i la cendra, la inútil
melangia dels contraris que agonitzen.
Deler, penediment i commogut insomni,
pau absoluta i deliquis fèrvids.
Després de la revenja, vindrà la desraó
de la paraula, perla secreta i díscola,
ocult sintagma, el signe abstracte
esgrafiat a les fosques en l'obada,
vers diminut en l'espluga intacta.
Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981)
Ens trobem ara amb una proposta poètica de singular subtilesa, d'una estranya senzillesa complexa que va trobant cada vegada més lectors. Una artista polièdrica que potser ha esclatat els darrers mesos amb Als llacs (LaBreu, 2021), un llibre del qual s'acaba de fer una segona edició. El motiu cal buscar-lo en poemes com aquest:
He llegit tot el que vaig escriure
abans que hi fossis
la paraula que he trobat
ens arrosega al fons
on hi ha animals menuts
menjant-se la llum.
Tinc la pell així, mira,
com si toquessis una roca del port
això és el meu colze
fet de la fusta amb què fan els taüts
i els vaixells assolats de corcs petits.
Encara no he tornat perquè
sé que m'espera la nit
com tallada d'un colp de destral sec.
Joaquim Cano Sais (La Nucia, 1995)
Un altre valencià però en aquests cas de les novíssimes fornades, Premi Francesc Garriga amb Tota flor sense cossiol (AdiA / Cafè Central /LaBreu / Edicions del Buc, 2020). Poètica incipient però ja molt pensada i acabada, directa i reflexiva, que es tradueix en composicions com "Tot era complet", al voltant de l'escriptura:
El poema s'ha de llegir sense cants ni autories.
És posar la gola contra el full.
Ens morim i ens adonem que tot era complet
sense fer colps de ferro contra els murs de la carn.
La sang que hem aixecat rendeix els versos,
mulla, en dies de fred, el llenyam i els ossos.
Tot el que havíem escomés amb la dansa racional.
Les dentades que erosionen el terreny,
la moixiganga que avançava el camí lleuger,
han descobert el combat natural del sediment.
Les bestioles, lluny de tenir nom, ens soterren.
Lliures, una altra vegada.
Les urpes inconscients de la batalla.
Jordi Llavina (Gelida, 1968)
Una veu molt més consolidada és la d'aquest poeta, docent i activista cultural que alimenta una llarga carrera ja amb L'anell (Meteora, 2021), un llibre en forma de llarg poema d'alè clàssic del qual es difícil extraure algun fragment. No obstant això, no ens quedarem sense un tast. Emotiu i que sintetitza el to i l'essència del volum:
(...) Creu fermament, doncs, en l'oblit,
encara que no sigui un art
que puguis dominar algun dia.
Passarà avall, aigua d'un riu
de vida que vas creure una època
que et menaria enllà del temps.
Renta't a fons, com si fos pell
o com si fos camisa, l'ànima
d'aquest malson de l'esperança
que fa pudor de sang passada.
Ara et caldrà purificar-te:
ja que no pots matar els records,
almenys hauràs de tractar
de no alletar amb la teva sang,
ni bressolar amb la teva pensa,
el nadó cec de l'esperança (...).
Andreu Gomila (Palma, 1977)
Amb Felanitx (Edicions 62, 2020), Premi Sant Cugat, el periodista i poeta fa un homenatge sentit a un temps i a un indret, de to narratiu i vivencial, càlid quasi sempre, però no exempt d'alguna rampellada d'agror que sacseja el lector. És el cas d'aquest breu i concloent poema, "Indiferència":
Ser fruit de la indiferència.
Ser un amor no correspost,
un cos masegat pels insults
que s'allarguen tota una vida,
un error gris en la cadena
d'existències terrenals.
Ser fill d'un pare indiferent.
Ser pare per no ser mon pare.
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984)
Recta final amb un altre mallorquí, poeta, traductor i agitador, que amb Riu, bèstia (Lleonard Muntaner, 2021) ens ofereix l'acostumada passió i intensitat que conté la seua escriptura, tot i amb un punt de contenció i precisió, d'equilibri sense perdre essència. Una mostra és aquest esplèndid "Ebri d'Ebre":
Aquí cada pedra és un poema
i cada cop una vagina oberta.
Aquí la vida ho domina tot, també la mort.
Però jo no escric obsessionat amb la mort,
encara que ho sembli, escric amb ella a sobre.
És la tinta que m'acompanya, m'omple els mots,
les salives, les semences, els llagrimalls,
o sigui, els murs dels meus laberints.
Perquè la meva missió és tornar-me
ombra i obstacle,
que fins i tot Déu
es perdi
dins la meva
entintada
jeroglífica
mortaldat.