“Una poma al dia, fa fer al metge via”. És la traducció d’una dita americana, “An apple a day, keeps the doctor away”. La poma és una de les fruites més recomanables: per després de sopar, per exemple, a part d’ajudar a netejar les dents, ens pot ajudar a dormir. Conté fructosa, fibra, potassi, vitamina E i flavonoides i quercitrina, que són antioxidants. Va bé per al colesterol, aporta sucres... Allò important, però, és que la poma sigui bona.
Josep Pla, el gran cronista del nostre menjar i de tot el país, va escriure: "En l’últim curs del Ter, a l'Empordà Petit –que encara s'inunda fatídicament–, s'han plantat molts fruiters. Sobretot pomeres. Les pomeres han anat molt bé". Més endavant afirma que "així hem arribat a la situació present, que està caracteritzada, a l' hivern,per una fabulosa quantitat de fruita, de pomes (generalment del país) i de taronges..." (Josep Pla, El que hem menjat)
Pla, doncs, va poder ser un espectador privilegiat de l'inici d'aquests cultius, ara tan importants, a l'Empordà, però també al Gironès. Uns cultius que ja donen varietats esplèndides, aptes tant per menjar en cru, per coure o per fer diverses postres. S’han fet viatges a Nova Zelanda i s’hi han plantat les varietats més adients, que ja s’han adaptat al clima: golden (grogues), starking i d’altres de vermelles i, més darrerament, royal gala (dolça i cruixent) o fins i tot la fuji, d’ origen japonès i, per a molts, una de les millors, però que aquí té uns colors més pàl·lids. No obstant, la fuji és força millor que la procedent de la Xina, que sol inundar els mercats. També es produeix la deliciosa pink lady, alhora dolça i àcida –la meva preferida–, però que s’exporta al Regne Unit. A Catalunya, les terres de Lleida són també una important zona productora de pomes, de les golden a les fuji.
Durant el confinament, en alguns mitjans sortia la notícia que Catalunya, malgrat tot, bat el rècord de poma (i pera) per segona vegada. Altres països productors, com ara Polònia, Itàlia, etc., varen registrar importants caigudes productives... Malgrat això, cada dia veiem anuncis de poma italiana, la poma del Tirol del Sud. A Girona, els estocs que dominen són els de poma golden, vermelles i granny smith. No es diu res de la que és, a parer meu, la millor de totes, la pink lady, que està subjecta a una marca comercial i se sol exportat tota al Regne Unit, on entenen molt de pomes. Els països més pomaires, que solen ser freds i nòrdics, se solen decantar per la poma amb un toc àcid, de l’esmentada a la grammy smith. Igualment, es produeixen pomes de “producció integrada” o cultiu semiecològic. Més difícils de trobar són les varietats tradicionals com la del ciri o les camoses.
La poma és la fruita més universal. La pomera, pyrus malus, procedeix d’Europa i el Caucas. El fruit és poma o maçana, paraula en ús a la zona de l’Ebre, i és el més consumit arreu del món en totes les seves infinites varietats: blanques, grogues, rosades, vermelles, verdes, marrons com les reinetes, etc. De fet, s’hi continua investigant, i constantment n’apareixen noves varietats: de les darreres arribades hi ha les harmony, que solen procedir del Tirol del Sud, a l’Estat italià, un dels territoris que exporten pomes, juntament amb França, Nova Zelanda, Xile, l’Argentina, Xile, etc.
Cal recordar, però, que sempre sol ser millor la fruita poc viatjada que la molt llunyana. I també que les pomes més grosses i més lluents no són pas sempre les millors de gust. La fruita de pagès, a més, solia ser molt bona, però amb un aspecte sovint poc abellidor: cucs, corcs, petites grandàries...
Precisament, en la cuina familiar la fruita més apreciada per fer postres han estat les pomes, amb presentacions tradicionals –i que hem pogut documentar, com a mínim, des del segle XVIII–, com són les pomes cuites, les pomes de relleno o pomes farcides, aquest gran plat de Festa Major, un dels més originals de la nostra cuina, ja que el farcit és a base de porc. També hi ha les pomes amb tap, amb farcit dolç a base de galeta, massapà, fruita seca, llimona, sucre, etc.; les pomes al caliu o la deliciosa botifarra dolça amb poma, plats tradicionals al Gironès, Pla de l’Estany, etc. Se solen fer servir les pomes golden, si bé per al famós relleno o pomes farcides antigament es feien servir les del ciri, reinetes, capçades, etc. Les pomes farcides de carn abans eren generals a tot el país, com podem veure al receptari del segle XIX La cuynera catalana. Però actualment la seva àrea de difusió és l’Empordà, el Vallès i, sobretot, malgrat que això és poc conegut, el Maresme, on a Arenys de Munt, Llavaneres, etc. se’n fan mostres específiques.
També tenim coques amb poma, rostits amb poma –n’he vist a València i a Mallorca– i pomes fresques o dessecades formant part dels farciments d’aus. També es fa servir en amanides, però cal vigilar la seva oxidació –se sol regar amb suc de llimona, per evitar-ho. Una de les formes més bones de menjar-les és acompanyant, en forma de salsa, un porc rostit, a Londres. Altrament, la compota de poma acompanya plats de carn.
I arreu del món, el pastís segurament més popular és el de poma, d’Alemanya a França i dels Estats Units als Països Baixos. A més, la poma forma part de nombrosos postres, compotes, salses, pies, crumbles, cremes... I arreu del món es fan pomes al forn amb sucre, mel, panses, fruits secs, rom o brandi...
La poma també és objecte de deshidratació, preparació de sucs i begudes com ara la sidra i licors com el fantàstic Calvados de Normandia, un dels mesos aiguardents preferits.