Enclotat en una vall, la Torre de Fontaubella és un poble de cases baixes i vida tranquil·la. La canalla —encara n’hi ha una bona colla— es desplaça cada dia a Falset per estudiar i disposa d’atenció mèdica un colp per setmana. L’activitat econòmica és minsa dins el municipi: una família que es dedica a l’agricultura i la ramaderia, l’agutzil, una administrativa, l’encarregada de la botiga pública... Quan l’any 1999 es va instal·lar el parc eòlic de Trucafort els van prometre que aquelles pirulís revertirien el despoblament en la zona, gràcies a la generació de llocs de feina. Dels 91 molins que s’anaven a instal·lar, a la Torre de Fontaubella li’n van correspondre disset. La resta es repartiren —i es reparteixen— entre Pradell de la Teixeta, Argentera i Colldejou. En total 85 hectàrees de terreny amb una potència de 29,85 megawatts. Després de vint anys convivint-hi, la població ja s’ha acostumat a aquest veïnat de grans dimensions.
L’octubre passat, els ajuntaments s’assabentaren, a uns pocs dies de finalitzar el termini d’al·legacions, que la intenció de Naturgy, la companyia explotadora, era substituir els 91 molins, cada un dels quals fa 40 metres d’alçada, per set molins de 150 metres i una base de suport de 774 metres quadrats. “És com si ens posessin, consecutivament, set torres Agbar”, exemplifica Albert Sabaté, alcalde de la Torre de Fontaubella. Al desembre, el Consell Comarcal del Priorat i el Consell d’Alcaldes s’hi va manifestar en contra. “Estem a favor de la transició ecològica, però no pot ser que aquesta transició torni a recaure, una altra volta, sobre les esquenes dels nostres territoris”, lamenta Sabaté.
Al Priorat, com també a la Terra Alta, tenen una certa sensació de déjà vu. Les infraestructures eòliques, és cert, han generat uns llocs de feina que no són menystenibles en uns territoris deprimits com aquests, però tampoc no han significat Eldorado que els van prometre. “Si es posen en una balança els resultats obtinguts i les expectatives creades, el resultat és negatiu”, explica Sergi Saladie, professor de la Universitat Rovira i Virgili, el qual va fer un estudi l’any 2014 en què analitzava l’impacte de les plantes a Catalunya. Així, l’activitat de les centrals eòlics significava només el 7,4% del total d’ingressos municipals dels ajuntaments amb aerogeneradors. Del total de la facturació, als pobles afectats només els va correspondre un 3,4%. Finalment, només el 0,7% de la població estava ocupada en el sector eòlic. Ara impera, una volta més, un cert greuge de perifèria. Dels 424 aerogeneradors que hi ha previst instal·lar a Catalunya, 165 estan projectats a les Terres de l’Ebre. En l’actualitat, la Terra Alta —que representa el 2% de la superfície de Catalunya— ja concentra el 25% de tots els parcs eòlics.
Boom renovable
El de Trucafort és només una de les moltes iniciatives que conformen l’allau de projectes en energies renovables que aquests dies s’acumulen als despatxos de les administracions. Per tota la geografia apareixen, com bolets, iniciatives destinades a la generació d’energia neta, especialment en l’àmbit eòlic i fotovoltaic. La preocupació pel canvi climàtic ha fet visible la necessitat de reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera. La consciència és global i totes les grans potències han xafat l’accelerador en la ruta cap un món més sostenible amb plans multimilionaris, tot aprofitant els programes de recuperació després de la COVID-19. L’administració de Joe Biden vol destinar dos bilions de dòlars en els pròxims deu anys a projectes vinculats a la sostenibilitat. La Unió Europea hi invertirà un 30% dels 750.000 milions d’euros dels fons Next Generation. Els objectius comunitaris estan plasmats en els acords internacionals. Per a 2030 els països membres hauran d’haver reduït les emissions de gasos d’efecte hivernacle en almenys un 55% respecte dels valors de 1990. I per a 2050 la UE s’ha marcat com a repte assolir la neutralitat climàtica.
Amb aquests objectius a l’horitzó, la maquinària del sistema s’ha posat a treballar. Iniciar la transició energètica ha esdevingut el gran mantra, la proclama dels responsables públics. Assumit —i contrastat científicament— que hem tocat sostre pel que fa a l’extracció de petroli i amb les centrals nuclears amb data de caducitat, impulsar la producció d’energies renovables ha esdevingut la proclama de les administracions de tots els nivells. “L’energia neta és el futur”, es diu ací i allà.
Durant 2020, la inversió en transició energètica va aplegar 501.000 milions de dòlars (poc més de 400.000 milions d’euros), un 9% més que l’any precedent, segons un informe de BloombergNEF. Després de la recessió causada per la pandèmia, les renovables es postulen —i s’impulsen des de la narrativa dels responsables públics— com la principal via per a la reactivació econòmica post-covid. El mateix Pedro Sánchez en feia esment la setmana passada durant la presentació del Pla de recuperacio, transformació i resiliència del Govern espanyol. Només entre 2021 i 2023, l’executiu de Sánchez vol destinar 13.200 a la mobilitat sostenible i altres 3.165 a energies renovables.
La iniciativa privada hi veu una oportunitat de negoci suculent. Grans companyies energètiques i d’infraestructures que durant anys han tingut en el centre de la seua acció les energies brutes fa anys que treballen per continuar mantenint el control del sector energètic. La “sostenibilitat” s’ha introduït en els discursos de tots responsables d’aquest lobby. Iberdrola, Acciona, Naturgy... són els més ben posicionats per sortir victorioses del que, fa unes setmanes, el periòdic econòmic Cinco Días titllava de “revolució de les renovables”. No són els únics, però. Molts altres actors s’han sumat a aquesta febre inversora. La preocupació mediambiental és residual en contrast a la pecuniària. “Existeix un lobby molt potent d’empreses que copen el mercat elèctric i tenen per objectiu perpetuar el model. Els fons Next Generation tenen un capítol molt important dedicat a lluita contra el canvi climàtic i correm el risc que acabe sent copat per aquestes grans empreses”, explica Irene González, que és membre de la Xarxa per la sobirania energètica, una associació creada l’any 2013 que qüestiona obertament el model actual.
El risc de l’especulació
Aquesta boom per les energies netes ha tingut com a resultat un plugim de projectes que amara tot el territori, però que es fa especialment copiós en les àrees d’interior. Des de finals de 2019, quan la Generalitat de Catalunya aprovà un decret per accelerar la implantació d’aquest tipus d’energia, el Departament de Territori ha rebut 281 projectes d’instal·lacions fotovoltaiques, amb una potència de poc més de 5.000 megawatts; i 127 projectes eòlics, també amb 5.000 megawatts.
Al País Valencià, la situació és semblant. La Generalitat Valenciana, com la catalana, aspira a la neutralitat climàtica per al 2050. Per fer-ho possible, el passat agost va publicar un decret que regula la implantació d’instal·lacions de renovables. I a hores d’ara, a sobre de la taula de la Conselleria de Territori s’acumulen projectes de plantes solars que, si es materialitzen, ocuparien l’extensió de 10.000 hectàrees, això és, l’equivalent a 5.000 camps de futbol. Tots sumats suposarien una potència de 7.202 megawatts, segons les dades aportades per la Conselleria d’Economia Sostenible. En municipis com Villar del Arzobispo, als Serrans, hi ha fins a dotze propostes de plantes fotovoltaiques. Vuitanta-vuit d’aquests tenen la potència màxima possible segons el decret que les regula, si volen esquivar la tramitació de Ministeri: 50 megawatts.
Com a Catalunya, també al País Valencià aquest 'boom' de plantes d’energies renovables està alimentant la polèmica. Fa tres setmanes, el periòdic Levante explicava que intermediaris d’empreses inversores estaven contactant agricultors de Navarrés per vendre les seues finques per entre 250 i 500 euros per fanecades. Fins i tot, segons aquest diari, havien estat amenaçats amb l’expropiació.
Especialment notable s’ha fet, aquests darrers dies, el cas de la Terra dels Alforins. Inversors i intermediaris, com ha passat a Navarrés, estan contactant amb agricultors de la zona per llogar-los la seua terra. Alguns, temptats per les quantitats oferides, ho estan fent. Això ha encés la veu d’alarma en aquest territori a mig camí entre la Costera i la Vall d’Albaida, que en els darrers anys treballa fort i ferm per fer-se un lloc en l’univers vitivinícola. Viticultors i alcaldes han posat el crit en el cel davant l’amenaça que, per a la coneguda “Toscana Valenciana”, pot significar aquest procés que recorda l’anterior 'boom' urbanístic. Si a la primera dècada del segle el negoci estava en comprar terrenys a la costa per construir, ara el negoci resideix als territoris d’interior, on hi ha més camp per córrer i instal·lar plaques i més plaques. L'especulació està servida. “Que els inversors centren el seu interès en les àrees d’interior té sentit en la lògica en què es mouen: allí poden pagar arrendaments més barats i saben que trobaran menys oposició social. Preval allò de ‘com que són pocs i vells...”’, explica Sergi Saladie, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
L’aspiració de la Generalitat Valenciana és que el 2030 al País Valencià es produïsquen 6.000 megawatts d’energia fotovoltaica i 4.000 d’eòlica. Fins a l’aprovació que regula les renovables, el passat agost, hi havia 364 i 1.255 megawatts instal·lats, respectivament. El tram per recórrer és gran, doncs. Amb tot, però, la Generalitat es mira amb certa preocupació el tsunami d’iniciatives a l’interior i el fenomen especulatiu que això puga engegar. “El nostre horitzó i el nostre compromís amb la transició energètica està clar: necessitem que els objectius que ens hem marcat per a 2030 s’assolisquen. Ara bé, la transició s’ha de fer de forma ordenada, justa i comptant amb la gent del territori”, avisa Immaculada Orozco, que és secretària autonòmica de Política Territorial, Urbanisme i Paisatge, la qual recorda que la normativa exclou la possibilitat de desplegar aquest tipus d’infraestructura en espais productius o que tenen un valor paisatgístic o mediambiental. El decret de la Generalitat, de fet, preveu parcs d’un màxim de 50 megawatts, un límit que pretén desanimar els grans inversors i fomentar la participació d’inversors més arrelats al territori.
La Conselleria d’Economia Sostenible, de fet, va presentar a finals de març passat el Pla de foment de les comunitats energètiques locals, amb l’objectiu que el 2030 tots els municipis del territori valencià disposen de comunitats d’energia. La intenció de la Generalitat, segons explica Rafa Climent, és “abandonar un model en el qual la ciutadania té un paper de mers consumidors i consumidores, a un nou model on són protagonistes, part activa que es beneficia de la generació, la distribució, la gestió i el consum d’energia a nivell local”. Aquest Pla està dotat amb 20 milions d’euros.
De nord a sud
Aquesta és, de fet, la pedra angular per a aquelles veus que qüestionen l’actual estat de les coses. Perquè, al capdavall, la transició energètica es pot fer de diverses maneres. Perquè per arribar d’A a B hi pot haver més d’una senda. I cada volta són més les veus que aposten per agafar una via alternativa. “La transició energètica és una oportunitat per aprendre i aplicar noves formes de gestió col·lectiva de l’energia renovable basades en la descentralització, en processos de participació de les comunitats locals innovadores; i en la consideració i la revalorització dels recursos energètics renovables disponibles a cada lloc, així com de la consideració del paisatge”, exposa el geògraf Sergi Saladie.
En aquesta línia treballa, de fet, la Xarxa per la sobirania energètica, que tot just s’acaba d’incorporar a l’Associació de Municipis i Entitats per una Energia Pública de Catalunya. En aquest territori, de fet, la qüestió del model energètic s’ha situat en el centre del debat polític. La CUP, que és partidària d’abandonar la lògica extractivista respecte dels municipis d’interior i bastir comunitats energètiques locals, ha condicionat la seua participació en el govern al fet que es derogui el Decret de 2019 que regula plantes fotovoltaiques i i eòliques. L’actual conseller de Territori, Damià Calvet, ha defensat de forma pública i notòria la vigència del Decret. Segons escrivia Calvet en un article d’opinió a La Vanguardia, si bé la Generalitat fa una aposta per l’autoconsum i els projectes cooperatius, no pot renunciar a “una implantació accelerada i ordenada de projectes eòlics i fotovoltaics” per donar resposta a tota la demanda.
Un model en qüestió
Tanmateix, l’oposició que ara desperten els macroprojectes d’energia neta està cada volta més articulada. No es tracta del not in my backyard (“no en el meu patí de darrere”) habitual, sinó d’una esmena a la totalitat al model. L’Associació de Municipis i Entitats per una Energia Pública de Catalunya compta ja en l’actualitat amb 74 municipis i 4 entitats. I al País Valencià cada cop més municipis s’hi interessen. A Crevillent, Baix Vinalopó, amb el suport de l’Ajuntament s’ha constituït la Cooperativa Elèctrica Crevillent (Enercoop), amb l’objectiu de crear una comunitat energètica local. A Ontinyent, Vall d’Albaida, s’ha iniciat una campanya que consisteix a bonificar l’impost de béns immobles (IBI) i l’impost d’activitats econòmiques (IAE) a les persones i empreses que instal·len panells d’autoconsum individual o comunitaris. Del que es tracta, segons manifesta la Regidoria de Sostenibilitat, és de desenvolupar “un model més sostenible i respectuós amb el territori davant les macroplantes fotovoltaiques”.
D’aquesta filosofia beu també el col·lectiu No a la MAT Comarques de Castelló, que els darrers mesos alerta del risc humà i l’impacte paisatgístic que generarà la instal·lació d’una línia de molt alta tensió que ha de creuar les comarques del nord del País Valencià al llarg de 86 quilòmetres i 16 municipis amb torres d’entre 40 i 65 metres. Una pila d’ajuntaments, mancomunitats i entitats cíviques s’han manifestat en contra d’una línia que té per objectiu no alimentar els pobles per on transita, sinó traslladar energia a grans distàncies. “L’objectiu estratègic ha de ser apropar la generació d’energia al seu lloc de consum. Projectes com la MAT estan en els antípodes d’aquesta filosofia”, avisa Imma Orozco, secretària autonòmica de Política Territorial, Urbanisme i Paisatge.
“Hem de passar pàgina del model vigent, basat en uns pocs punts de macrogeneració i en el transport a grans distàncies”, explica Irene González, de la Xarxa per la sobirania energètica, que avisa que, en l’actualitat, prop del 50% de l’energia generada es perd durant el transport. “Som conscients —afegeix— que amb l’autoconsum no tenim prou per donar respost a totes les necessitats, però ens caldria fer una auditoria energètica de tot el procés, de la generació, la distribució i el consum per analitzar, en última instància, com podríem fer decréixer el consum”. Països com ara Dinamarca, Alemanya o els Països Baixos han bastit xarxes descentralitzades, amb la participació directa de les comunitats locals. Schönau, un poblet al sud-est d’Alemanya, va marcar el camí després d’aconseguir que una cooperativa ciutadana recupere la gestió de la xarxa elèctrica davant una gran empresa del sector, la multinacional sueca Vattenfall. Berlín i Hamburg també han estat capaces de recuperar la xarxa de distribució elèctrica. “Podem continuar legislant per acontentar els grans lobbies, com s’està fent a Catalunya o a Espanya; o podem legislar per alimentar un canvi de model”, planteja Sergi Saladie. A principis de segle, a Espanya la falsa idea de modernitat va suposar dilapidar centenars de milions d’euros —molts procedents d’Europa— per bastir una amplíssima xarxa de línies d’alta velocitat. Ara, la modernitat és la transició energètica. Repetirem els errors dels AVEs? •