Per què decideixen fer aquest llibre d’entrevistes sobre l’exili?
Roger Tugas: Va ser una proposta de l’editorial. Forma part de la col·lecció Guspires que coordina Pau Juvillà, diputat de la CUP. Ell havia fet algun llibre sobre EPOCA i l’independentisme de la transició i va proposar fer aquest llibre que unís els dos exilis, el de la transició i l’actual. Malgrat que la idea no fos nostra, ens va seduir molt ràpidament. Hi ha una mena de desmemòria històrica amb aquesta qüestió. Reivindicar que hi ha hagut moltes onades d’exiliats i exiliades és important per no oblidar aquesta gent que va lluitar en condicions molt dures fa escases dècades.
Mònica Hernández: A mi em va seduir en Roger, bàsicament. També la temàtica i el format. L’entrevista és el gènere periodístic en què em trobo més còmode. I, com diu en Roger, hi havia un deute de fer aquest exercici de memòria històrica amb els exiliats del tardofranquisme i la transició. Era necessari fer aquest llibre.
Quina diferència hi ha entre l’exili dels setanta i l’actual?
RT: Parlem del fil roig de l’exili independentista, però, en veritat són onades d’exilis. Això fa que malgrat que tothom sigui exiliat, les diferències siguin evidents. N’hi ha unes quantes i no les volem amagar, no volem ser hipòcrites. El reconeixement social que tenen ara és diferent del que tenien en aquell moment. En aquell moment, molts, excepte Lluís Llach, eren membres d’organitzacions armades. Diferents a d’altres de l’Estat espanyol, perquè tenien una concepció de la vida humana diferent. Però, posaven bombes, per exemple, a edificis de la dictadura. Mentre que, ara, el que es fa és posar urnes. També hi ha qüestions com els sistemes de comunicació. Abans, a l’exili, havies de tallar el vincle amb els familiars, ara és diferent. També hi ha l’edat dels exiliats, abans eren sobretot joves que deixaven de parlar amb els pares i ara són pares i mares de família que marxen i la seva feina és aconseguir el reagrupament familiar.
MH: Jo crec, per això, que hi ha moltes similituds. Per exemple, la gestió del dia a dia. No pots fer plans a mig termini. L’angoixa de com gestionar l’endemà és comú. També la dificultat de trobar una feina. Són punts de trobada, però són diferents. Els exiliats dels setanta i els vuitanta treballaven del què podien i com podien, de manera legal o no. Els d’ara han tingut una xarxa. Com diu el Lluís Puig, un airbag que ha fet que “el nostre exili fos una mica més soft”.
Com veuen els exiliats dels setanta els exiliats actuals?
RT: Alguns ens han explicat que se senten identificats amb aquest exili. S’estranyen, però, que aquest exili no fos previst. Expliquen que hi havia un cert independentisme naïf que pensava que no hi havia presos ni exiliats i que, per tant, no estaven preparats en aquest sentit. Alguns han tingut contacte. Lluís Puig diu una frase que és agafada de Roser Vernet -una altra entrevistada- que parla de l’exili com una situació provisionalment definitiva i definitivament provisional. Alguns dels protagonistes de diferents èpoques han tingut contactes entre si.
MH: Em sembla que el Lluís Puig també ha tingut alguna mena de feedback amb l’Aleix Reñé. Ho explicava l’altre dia a la presentació. A banda de l’esperit naïf, potser consideren que entre els exiliats del 2017 hi ha hagut certa improvisació i que potser no han estat prou conscients del que significava l’exili.
I al revés, com veuen els exiliats actuals els dels setanta? N’agafen aprenentatges?
MH: Carles Puigdemont en parla al llibre i diu que no es poden comparar. Poden haver agafat alguna cosa, però com diu ell, va ser molt més dur l’exili dels anys setanta i els vuitanta a tots els nivells. Sí que recullen l’esperit d’aquella època, però crec que poca cosa més.
RT: En els que sí que hi ha hagut contacte, Lluís Puig diu que els demanava consells de com ensortir-se’n i els exiliats antics li deien que les condicions materials no tenien massa a veure. Però sí que hi ha una ensenyança compartida en la situació de no poder mirar a llarg i mig termini.
La majoria d’exiliats dels setanta tenen en comú la participació en la lluita armada. Creieu que això pot incomodar algú?
RT: Si ha passat, ningú ens ho ha traslladat. Vam ser molt transparents a l’hora d’explicar qui entrevistàvem. No crec que hagi incomodat a ningú. Tampoc amaguem les diferències entre les dues etapes. A més, quan parlem de lluita armada, el cas més recent que coneixem és ETA. Però és molt diferent de les organitzacions armades de l’independentisme català dels anys setanta i vuitanta. En el sentit que es poden comptar amb els dits d’una mà les morts de les organitzacions catalanes. No era l'objectiu i quan n’hi havia eren errors estratègics - lamentables-, però no eren l’objectiu final. Les armes anaven contra edificis i monuments franquistes. S’entén bé que no parlem d’atemptats contra la vida.
MH: Hi ha diferents històries. En Josep Maria Garcia i l’Àngels Coté expliquen que no volien que hi hagués víctimes. I que un cop que van posar una bomba en un punt de Barcelona, quan veuen que una persona no prevista torna a l’edifici, van a retirar l’artefacte. Ningú ens ha expressat el seu malestar i crec que no hi hauria de ser. Hem estat transparents i m’agradaria que s’entengués l’esperit d’aquella lluita armada, també.
Heu triat principalment exiliats de la lluita independentista. Hi ha cap motiu?
RT: Hi ha un motiu innegable d’actualitat. Però, parlem de persones independentistes per diferents motius. Un d’ells és que l’independentisme ha estat presents en totes les onades d’exili d’un segle ençà. Des de que fa aproximadament un segle Francesc Macià es va haver d’exiliar arran del cop d’estat de Primo de Rivera, l’independentisme ha estat present a les onades d’exili. Creiem interessant reflectir això. Ara bé, no jerarquitzem, ni diem que sigui més important o dolorós.
MH: De fet, ja hem hagut d’acotar els testimonis dels mateixos exiliats independentistes per no fer una enciclopèdia. S’havia de posar un límit i ha estat aquest.
Després de totes les entrevistes que heu fet, com definirien el que significa l’exili polític?
MH: Les característiques poden ser diferents en funció de l’època en què es produeix. A més, també hi ha un debat entre exili i presó i se’n parla al llibre. Llavors, hi ha una cosa que és certa, que és que suposa un trencament vital, un cop a la teva vida. Lluís Puig diu que ara està bé i que és una escola de vida, però que quan torni es cagarà en els anys que li han robat de vida. Des d’un punt de vista vital és un trencament emocional i personal. Des d’un punt de vista polític, després de parlar amb tots ells, l’entenc com una manera de continuar amb la lluita i amb els objectius. Una manera de poder seguir lluitant. Parlo sobretot dels d’ara. Però, crec que tots tenen unes possibilitats de seguir fent feina de les quals en son conscients i per això escullen la via de l’exili.
RT: Tot i això, els mateixos protagonistes també mostren diferències sobre la qüestió de l’exili. Alguns se senten incòmodes amb aquest terme. Aleix Reñé, per exemple, es va exiliar a la Catalunya Nord i no es considera exiliat perquè no va sortir del país, es considera un refugiat, en tot cas. Carles Sastre, per exemple, també diu que no és exiliat en la manera que l’entén com anar a buscar retir esperant poder tornar. Per tant, que si segueixes amb la lluita quan estàs fora, no ets un exiliat. Hi ha cert debat. També hi ha el debat de fons, que no vam abordar directament, que és que, malgrat que l’exili és polític, fins a quin punt es pot liderar un moviment polític des de l’exili.
Creuen que els exilis dels anys setanta a la Catalunya Nord serveixen per dibuixar el país o trencar la frontera administrativa?
RT: Realment, els exilis dels setanta, vuitanta i actuals han tingut molta repercussió a la Catalunya Nord. Aleix Reñé diu que si ells no havien sortit del país, el que havien de fer és seguir fent feina a la part en què estava. I que van entendre que així com al sud de Catalunya s’havia optat per l’activitat armada, a la Catalunya Nord el que calia era actuar des del camp lingüístic i cultural. Al cap i a la fi, va ser un exiliat del sud el primer que va fer periodisme en català des del Nord. Es va implicar en molts moviments culturals i també educatius, com l’escola arrels. També des de la família de la Marta Serra, que ha fet el pròleg, va optar per aquesta via. Si no fos per aquesta gent, segurament la Catalunya Nord estaria una mica pitjor del que està. Segurament això permet entendre algun paper rellevant que ha tingut la Catalunya Nord els darrers anys, com la tasca lloable de guardar les urnes. O la tasca de suport que ha donat als exiliats amb l’acte de milers de persones a Perpinyà el febrer passat.
MH: També és veritat que l’Aleix és molt crític amb el feedback que hi ha del sud. Ho explica al llibre i ho explicava a la presentació. Ell és una persona fonamental a la Catalunya Nord i expressa certa decepció amb el tracte que reben del sud cap allà. Crec que aquell exili, però, sí que va servir per obrir o trencar la frontera.
S’han fet moltes entrevistes als exiliats de la darrera onada els últims tres anys. De quina manera les plantegeu perquè tinguin un punt diferencial?
MH: Són entrevistes molt humanes, molt personals. Pots llegir un Carles Puigdemont que, fins on ell vol, perquè és un home molt pragmàtic, es despulla emocionalment i explica coses que fins ara no havia explicat públicament. Pots trobar que Valtònyc explica per primera vegada perquè vol anar a l’exili i no a la presó. Tot ve de què, quan tenia sis anys, els seus pares van a la presó i ell diu que ja sap què significava la presó i que no era una opció per a ell. Els exiliats actuals expliquen coses sobre com se senten, com han viscut l’exili, quins patiments quotidians tenen i sobretot, també, quines relacions d’empatia s’han teixit entre ells allà. A Catalunya et semblaria surrealista que Valtonyc i Lluís Puig fossin amics íntims i allà ho han estat. És el punt de més que té aquest llibre. Parlem de política, però no són entrevistes polítiques, són entrevistes personals.
RT: Dels polítics sabem què pensen de la política, però molts no saben com van viure la mort dels seus familiars. Quan els veiem a televisió pensem en polítics que són superhomes que ho controlen tot. Però, després han de patir per qüestions de caràcter molt personal.
Quan parlen els exiliats, hi ha un figura omnipresent que és la de Lluís Puig. Per què?
MH: És l’aglutinador. El líder. És curiós perquè d’ell tots els exiliats actuals, siguin del color que siguin, en parlen com una persona que ha estat clau emocionalment. En el cas del Valtònyc, fins i tot parla de figura paternal quan es refereix a Lluís Puig. Va estenent els seus tentacles emocionals. Jo crec perquè és una persona molt positiva. Diu Lluís Puig que afronta l’exili com una escola de vida. No et diré que tingui un punt satisfactori el seu exili, però ha sabut trobar la part positiva. Això ho ha transmès a la resta i ha donat aixopluc emocional. Quan li diem que tots diuen que ell es vital, se sorprèn i s’ho espolsa. Jo, a nivell empàtic, és amb un dels que més he empatitzat fent les entrevistes.
Què creieu que tenen en comú tots els exiliats actuals?
RT: Els exiliats comparteixen que cap d’ells s’ha rendit. Tothom entén l’exili com una possibilitat de seguir lluitant. El que cadascú ho afronta d’una manera diferent. Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí ho fan des d’una posició més de primera línia política. Valtònyc fa la seva tasca d’intentar crear consciència. Adrià Carrasco opta per entrar a militar a una organització d’allà, perquè creu que hi pot fer més feina. Marta Rovira entén que com que no està connectada al dia a dia, ha de fer una tasca de llimar asprors entre els diferents lideratges, tot i que reconeix que no se’n surt tant com voldria. I, Meritxell Serret, va fer una tasca a Brussel·les i al final ha optat per tornar. L’objectiu compartit amb els exiliats anteriors és que l’exili no és la fi de res, sinó una etapa més de la lluita.
Al llibre no defugiu la rivalitat entre Junts per Catalunya i ERC a l’exili. Com l’explicarieu?
MH: Existeix. D’unitat de partits no n’hi ha hagut, no n’hi ha i no n’hi haurà. Lluís Puig parla del Consell per la República, que ha estat notícia aquests dies, com un punt de trobada. Però, és cert que hi ha divergències internes, en algun cas molt accentuades. Crec que Marta Rovira és bastant crítica al llibre. I crec que l’exili no diluirà les divergències. S’han generat empaties, però a nivell polític s’han generat divergències que l’exili no resol. I contribuir a resoldre les d’aquí és difícil a tant quilòmetres de distància.
RT: L’exili, al final, no és una illa separada. La divisió és a l’independentisme, no a l'exili. La divisió a l’exili es resoldrà quan s’atenuï la divisió a l’interior.