Les dones dels alts jerarques nazis havien de ser l’exemple d’esposa per a totes les altres alemanyes: físic agradable, rosses, pell blanquíssima, ulls blaus, mestresses de casa, sotmeses al marit i d’enorme capacitat reproductiva. Apareixien amb els seus homes als actes oficials que les revistes i noticiaris de cine recollien amb profusió i detall, sempre somrient, perfectament arreglades. O, també i entre d’altres activitats, passant un diumenge familiar gaudint de la naturalesa amb la nombrosa prole, ocupant-se dels nens i del menjar mentre l’espòs descansava, llegia el diari o un llibre. Eren l’ideal femení a seguir.
Per suposat, no totes les dones podien aspirar a ser com les esposes dels alts jerarques. N’hi havia que, a banda d’ocupar-se de la casa, com era la norma, estaven obligades a fer feina. El règim també es fixà amb elles i almenys a algunes els oferí una sortida laboral excepcional, com fou ajudar al nou estat en una tasca professional delicada: formar part de les brigades que s’encarregaren del control dels camps de concentració i extermini.
Les esposes
El passat 12 de novembre, la revista nord-americana Time publicava un reportatge sobre “El que podem aprendre sobre la psicologia nazi de les esposes dels màxims funcionaris de Hitler” a partir del llibre editat un any abans a Londres per l’historiador britànic James Wyllie, Nazi Wives: The Women at the Top of Hitler’s Germany (“Esposes nazis: les dones al cim de l’Alemanya de Hitler”). El setmanari explicava, seguint l’estudi referit, que les dones dels alts caps del nazisme “han quedat en gran part relegades a les notes a peu de pàgina de la història”, però que, en realitat, foren prou importants en el procés de penetració dels valors nazis fins a tots els racons de la societat alemanya dels anys trenta del segle XX: “els nazis es van proposar controlar tots els aspectes de l’existència dels seus ciutadans —el menjar que menjaven, la roba que portaven, amb qui tenien relacions sexuals, quines bromes podien explicar, com celebraven el Nadal...— deixant sense raó de ser qualsevol separació entre el públic i el privat”. I és en aquest sentit que les esposes dels alts jerarques foren un mirall social: “els rituals de la vida familiar —naixements, casaments, funerals— estaven indissolublement lligats a la ideologia nazi” i per això les esposes dels alts càrrecs, a través de l’exemple que donaven, ajudaven clarament el règim. A pesar d’aquesta evidència, “ha resultat més fàcil tractar aquestes dones (...) com a personatges menors, (perquè) tractar-les seriosament significaria acceptar que eren normals i que experimentaven emocions humanes” com “preocupar-se per les factures, el seu pes i per on enviar els nens a l’escola”, que “planificaven sopars i pícnics” o “passaven les vacances fent turisme”... i tot això portaria indefectiblement a “reconèixer que en molts aspectes no eren diferents de la resta de nosaltres”, cosa que crearia “una forma de dissonància cognitiva: un sentiment profundament incòmode”. Però el cert és que “la seva història ofereix importants visions sobre la naturalesa del govern nazi i la psicologia dels seus líders, proporcionant una nova perspectiva sobre els esdeveniments clau que van configurar el seu ascens i descens”.
El treball periodístic citat es fixa en concret en una d’aquelles dones, Gerda Buch, esposa de Martin Bormann, secretari privat del Führer: “tenia els cabells rossos amb trena i vestia amb el vestit tradicional bavarès, igual que els seus fills (...) A casa, Gerda es va sotmetre sense cap dubte a les demandes del seu marit”. No tenia un perfil públic per si mateixa i sempre que apareixia en societat ho feia en una posició secundària del marit i “sobretot, era una mare prodigiosa, que produïa fills a un ritme heroic: entre 1933 (l’any que Hitler arribà al poder) i 1940, Gerda va afegir cinc més als dos que ja tenia”.
L’increment de la natalitat era un objectiu primordial per al règim i per això el model de mare amb molts de fills esdevenia una imatge essencial de la propaganda oficial: “la màquina de propaganda feia pel·lícules, emetia programes de ràdio i feia exposicions que glorificaven la maternitat (...) i la Gestapo vigilava aquelles dones considerades no aptes per a ser mares”, diu el llibre esmentat. El resultat fou que entre 1933 i 1939 la taxa de nens que superaven el primer any de vida per cada 1.000 habitants va augmentar de 15 a 20, tot i així no es recuperaren els índexs anteriors a la crisi econòmica que esclatà el 1929.
I a banda de tenir fills, les obligacions de les bones esposes nazis incloïen la submissió absoluta al marit. Si li pegava, humiliava, menyspreava o abusava d’ella de qualsevol manera no tenia la menor importància. La revista citada retrata la dona de Bormann com “una mestressa de casa oprimida i maltractada”. La violència de l’espòs contra ella i els fills era quelcom conegut entre els cercles selectes de la societat nazi. I admirat per Hitler. “És difícil avaluar com se sentia Gerda per un tractament tan degradant” però, diu el setmanari novaiorquès, a partir de “la seva ideologia nazi” es pot concloure que “Gerda va creure que era el seu deure obeir el seu marit i tots els indicis indiquen que estava realment dedicada a Bormann”.
A banda del que publicava Time, l’obra de James Wyllie —“una mirada fascinant sobre la vida personal, els perfils psicològics i els matrimonis de les dones dels oficials del cercle intern de Hitler”, segons s’explica en el llibre— estudia les esposes dels més importants llinatges de l’univers selecte del hitlerisme: Göring, Goebbels, Himmler, Heydrich, Hess, el ja citat Bormann...
Analitza l’historiador que totes elles “competiren per ser una mena de ‘primera dama’ del nazisme”. A tal efecte, totes intentaren ser l’essència dels valors del nou estat fins al punt que la seva pròpia personalitat quedà sepultada sota el paper que havien de protagonitzar com a esposes dels alts jerarques: “Carin, Gerda, Ilse, Lina, Magda... els seus noms no diuen res. Per saber qui eren ens hem de fixar en els llinatges”, assevera l’obra de Wyllie.
Comentant el llibre, The Daily Telegraph ressaltava —el novembre de 2019— el fet, aparentment contradictori, que el règim nazi “per una banda advocava per aquest prototip d’esposa tradicional que pervivia en la rància societat prussiana”, és a dir de dona tancada a casa seva ocupant-se dels nens, sense perfil públic, però, “per l’altra, les presentava a través de la ràdio, el cinematògraf i diaris i revistes” com a model, per difondre així “la nova imatge de la dona” degudament compromesa amb l’estat totalitari.
Si s’hagués de buscar una triomfadora de la cursa entre les citades per ser la ‘primera dama’ de l’estat nazi és probable que, segons assevera l’historiador citat, el títol l’hauria guanyat, a pesar dels molts mèrits de totes elles, Magda Goebbels: “la seva dedicació, devoció i amor a Hitler i al seu règim —s’ha arribat a assegurar que, en realitat, ella estava enamorada d’ell més que del seu marit, un home de caminar tosc, de cara pàl·lida, estatura allunyada dels estàndards aris i un somriure més mefistofèlic que seductor— quedà palès en els noms que donà als seus set fills: tots començaven per hac, en honor a Hitler. Ella era la gran matrona, enamorada de la bogeria que predicava el totalitarisme i de l’extinció dels jueus. S’havia divorciat del primer espòs i això, que en una altra hauria semblat una falta, en ella resultava irrellevant (...) Es convertí en un dels rostres més populars del nazisme (...) Quan els russos entraren a Berlín, enverinà els seus fills i posteriorment se suïcidà”, juntament amb el seu marit, per no viure en “una Alemanya sense el Führer”, segons va deixar escrit.
Aquestes dones es trobaven a la cúspide social del nazisme, juntament amb estrelles del cine, cantants... Feien part de la més selecte distinció, influïen en d’altres de menys nivell social i esdevenien un ideal que tota mestressa de casa casada amb qualsevol anònim afiliat del partit intentava imitar, en la mesura de les seves possibilitats. Però també existia una altra realitat femenina nazi. La de les dones que, per un motiu o un altre, necessitaven treballar fora de casa. El règim també pensà en elles, en el sentit d’oferir-los l’oportunitat de fer feina directament per al nou estat, en camps de concentració.
Les nazis torturadores
El passat 6 de febrer, la BBC publicava un reportatge sobre “La terrible història de les dones que es convertiren en torturadores de les SS” en el camp de concentració de Ravensbrück. Aquestes instal·lacions estaven especialitzades en acollir només presoneres, quasi totes de naturalesa política.
“Es busquen treballadores sanes d’entre 20 i 40 anys per a fer feina en un emplaçament militar”, deia un anunci a la premsa alemanya a principis de la dècada de 1940. Es prometia “bon salari, menjar, allotjament i roba”. Contestaren aquest i altres anuncis per l’estil milers d’alemanyes que eren de classe pobra, algunes fadrines amb fills, que, després de passar un primer filtre, foren sotmeses a un procés de selecció i formació. Les elegides van ser enviades a viure, degudament uniformades de les SS, “a un idíl·lic entorn, en unes cabanes de fusta, amb vistes a un llac i un frondós bosc. Però des dels seus dormitoris també podien veure files de presoneres encadenades i les xemeneies de la cambra de gas” del camp d’extermini citat, explicava la BBC. “A la gent no li agrada pensar que les dones poden ser tan cruels”, deia al mitjà citat Andrea Genest, directora del museu commemoratiu de Ravensbrück.
Qui eren aquelles guardianes cruels? “Moltes joves provenien de famílies pobres, havien abandonat l’escola prest i tenien poques oportunitats professionals” i l’oferta “significava salaris més alts (dels que podien aspirar a tenir), allotjament confortable i independència financera”, explica la ràdio i televisió pública britànica. “Fou el moment més feliç de la meva vida”, deia una antiga carcellera nazi en una entrevista dècades després dels fets, segons recull el treball periodístic referit. “Per a elles era més atractiu que fer feina a una fàbrica”, aporta Genest.
Bona part de les aspirants havien passat per l’adoctrinament nazi a l’escola i/o en grups juvenils durant la seva adolescència. “Sentien que donaven suport a la societat i que feien quelcom contra l’enemic”, afegia la directora del museu. “Dins d’una de les cases (del camp de Ravensbrück), una exposició de fotos” les mostra “en el seu temps lliure”. Diu la BBC que “la majoria eren guapes, joves, de vint i pocs anys, pentinades a la moda (...) les mostren somrient mentre prenen cafè i pastís a casa seva” o bé “passejant els gossos. (...) Semblen innocents, fins que et fixes en la insígnia de les SS a la roba i recordes que els mateixos gossos foren utilitzats per turmentar la gent”. Totes les guardianes de les SS —unes 3.500, com a poc— s’iniciaren a Ravensbrück, però moltes després van ser disseminades per altres camps com Auschwitz-Birkenau o Bergen–Belsen.
“‘Era gent horrible’, recorda per telèfon Selma Van de Perre, de 98 anys, des de casa seva, a Londres. Fou una lluitadora jueva holandesa que va ser encarcerada a Ravensbrück com a presa política. ‘Probablement els agradava fer (aquesta) feina perquè així tenien poder. Molt de poder sobre les presoneres’”, publicava la BBC. Per aquell camp hi passaren fins al 1945 unes 120.000 detingudes, arribades de tota Europa. Es calcula que almenys el 25% hi morí de fam, malalties, pallisses, gasejades o penjades. Narra el mitjà citat que les internes posaven a les guardianes malnoms que indiquen prou sobre com eren aquelles dones nazis: “Brygyda la sanguinària”, “Anna revòlver”...
Una de les més famoses guardianes fou Irma Grese, que la premsa anomenà com “la bella bèstia” quan fou sotmesa a judici, després de la Segona Guerra Mundial, per haver torturat i assassinat nombroses presoneres de Ravensbrück i, també, homes tancats en altres camps. “Jove, atractiva i rossa, fou declarada culpable d’assassinat i condemnada a la forca”, explica la BBC. Quan fou executada comptava només amb 22 anys. La nit anterior cantà himnes nazis fins abans de ser conduïda al cadafal. El fet de ser una sàdica sexual tant amb homes com amb dones tancades creà “el clixé de dona rossa i sàdica amb uniforme de les SS que es convertí en figura de culte sexualitzada a pel·lícules i còmics”.
El càstig imposat a “la bella bèstia” fou l’excepció de la norma. De les més de 3.500 dones SS que formaren aquelles brigades, “només 77 foren processades i moltes menys condemnades”, recorda la BBC. Quan la justícia els demanà responsabilitats, “es retrataren a si mateixes com a ajudants ignorants, manipulades (...) i la majoria (després de la guerra) mai parlaren del passat, es casaren, canviaren de nom i s’esvaïren en la societat” de postguerra. Les poques que van ser jutjades seguiren el mateix guió exculpatori: asseguraren que van ser obligades i que, si no haguessin obeït, les haurien assassinat. “No era vera” diu la capçalera audiovisual britànica: “els registres mostren que algunes de les guàrdies deixaren Ravensbrück tot d’una que veren què implicava la feina i no sofriren represàlies”. Per tant, les que seguiren ho feren per interès, convicció ideològica o per tot plegat. Així les retratava la seva víctima Selma —dues germanes de la qual moriren en el camp— per a la BBC: “Eren dones normals, comuns i corrents, que feien coses diabòliques. I això pot tornar a succeir amb qualsevol persona i en qualsevol lloc”.