Km. 153. Banyoles. Població lacustre. La presència de l’estany li ha proporcionat un innegable atractiu, tant per a forans com per a locals. I no debades: la làmina d’aigua estén l’espai vital banyolí, entre muntanyes properes i amb la perspectiva del darrer Pirineu. La imatge resulta d’allò més relaxant i cal encarar-s’hi amb actitud contemplativa, deixant que el temps fluesca. L’estany és espai de trobada, de passeig, de bany i de pesca, d’activitat balneària i d’esport aquàtic, amb el rem com a màxim exponent. Banyoles s’ha forjat una cultura basada en l’aigua, en l’aigua de l’estany i en l’estètica que confereix aquest. És més, ha llaurat una arquitectura singular, local i funcional, protegida com a bé d’interès cultural nacional des del 1997. Són les pesqueres, que donen aixopluc al pescador de canya: una mena de deliciosos palafits, erigits aigua endins, a cavall dels segles XIX i XX. N’hi ha una vintena, tots concentrats a les ribes pròximes a la població i que justifiquen, sobradament, que l’entorn haja estat declarat jardí històric.
Km. 168. Rocacorba. L’última fita d’aquest itinerari, abans de posar-hi fi a Girona, és l’ascensió al Rocacorba. El cim dialoga amb el Mont —que vàrem visitar durant el primer viatge de la sèrie—, separat d’aquest per Banyoles i el seu estany. Es tracta de dues realitats paral·leles d’una simetria sorprenent. L’un com l’altre han propiciat històricament l’elevació necessària per al conreu de l’espiritualitat: ambdós compten, al seu cim, amb santuari. El de Rocacorba data del segle XVIII i va ser edificat sobre un antic castell del segle XI. Tots dos són cims enlairats, rocosos, miradors de primer ordre —en dies clars, des del Rocacorba s’albira el cap de Creus— i propicien en el visitant l’experiència del buit sota els seus peus.
L’ascensió al Rocacorba s’inicia a l’extrem meridional de Banyoles. La carretera GIV-5247 travessa els darrers espais bondadosos, abans de submergir-se en aquesta muntanya, abrupta i severa. L’asfalt, discret i ajustat a la feble intensitat de trànsit, respon a una utilitat local, al veí Pujarnol, un poblet minúscul del municipi de Porqueres, amb església romànica, torre medieval i cementiri a escala. I ací finalitza la carretera; l’asfalt adopta la categoria de camí, i el pendent s’accentua en excès i de manera persistent, entre el 12% i el 15%, durant gairebé els set quilòmetres que ens separen del cim. El repte és majúscul i ciclista a la vegada: el freqüenten professionals del pedal, escortats per cotxes d’equips oficials, i aficionats de diumenge. Un parell de revolts abans de coronar la muntanya, una pista es desvia uns centenars de metres: allà hi ha el santuari de Rocacorba, en equilibri, del tot funàmbul, sobre una aresta rocosa. El cim, estrictament, el pobla un bosc d’antenes de telecomunicacions d’una espiritualitat relativa.
Acabarem a Girona, desfent camí i deixant-nos portar des de Banyoles per la via ràpida C-66. Travessarem, sense entrar-hi, Cornellà de Terri, Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter, i arribarem a la capital, amb les darreres llums del dia. S’imposa una passejada per la ciutat vella, al capvespre, per copsar l’experiència del clarobscur. L’endemà serà moment per a una exploració en profunditat.