Les històries d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya són plenes de ferides de foc “amic” que encara couen. El darrer damnificat per aquestes nafres perennes ha estat l’encara presidenciable Pere Aragonès. Després de ser el candidat independentista més votat el 14 de febrer, el matí del divendres 26 de març li va tocar fer el trist paper d’haver de pronunciar un discurs d’investidura sabent que no obtindria els suports necessaris per ser proclamat.
El dirigent republicà haurà d’esperar. Qui sap si a dimarts, en la segona votació, qui sap si a més endavant, durant els dos mesos que queden de marge abans que es tornin a convocar eleccions de forma automàtica si no és investit cap candidat durant aquest període. Els seus futurs socis de govern, Junts per Catalunya, faran gruar a ERC la recuperació de la presidència de la Generalitat després de nou dècades.
Aragonès arribava al dia clau tenint enllestida la feina que semblava més complicada. Les bases de la CUP havien donat llum verda al preacord negociat amb els republicans. Un sí, amb el regust crític de la consideració d “’insuficient” amb la qual els anticapitalistes van etiquetar el pacte. No van ser prou per evitar que Aragonès se sumés a la llista de candidats que no han estat investits en primera volta: Jordi Pujol (1980 i 1995), Artur Mas (2010 i 2015), Jordi Turull (2018) i Quim Torra (2018).
Coltells
Una altra llista, la que formen Pujol (1980 i 1984), Mas (2012 i 2015), Puigdemont (2016), Turull (2018) i Torra (2018) és la que branden els republicans els darrers dies. Es tracta de la correlació de candidats a la presidència de l’espai convergent i postconvergent a qui ERC ha votat des de la restauració democràtica. “Nosaltres ho hem fet sempre quan tocava”, remuguen aquests dies fonts dels republicans entre passadissos. Ara, doncs, creuen que és el moment de la contrapartida.
La tercera llista, la dels greuges, la presenta Junts per Catalunya. Ho havien fet ja en privat i ho van exhibir, per boca d’Albert Batet, al ple de la investidura fallida. El retret més recent provenia de les negociacions actuals i del fet que ERC hagi arribat abans a un acord amb la CUP. “És estrany pactar primer amb el soci parlamentari i després amb el que ha de ser el soci de govern”, denunciava el dirigent juntista que recordava que “vostès tenen 33 diputats, però nosaltres 32 i també demanem una mica de respecte”. En general, la sensació a Junts és que ERC està intentant imposar el seu pla de govern sense tenir-los en compte.
Batet recordava a ERC una de les espines que porten clavada a Junts des de l’inici de la legislatura passada: la no investidura de Carles Puigdemont el 30 de gener de 2018. “La legitimitat de la presidència no ha estat respectada sempre en aquest Parlament”, exposava en una frase que també feia aparèixer un dels altres fantasmes que separen ERC i Junts: la retirada de l’acta de diputat del president Quim Torra la passada legislatura.
El president del grup parlamentari de Junts també passava comptes amb la CUP, recordant-los la no investidura de Jordi Turull el març de 2018. També la no investidura d’Artur Mas el 2015, quan deia a Aragonès que “nosaltres no l’enviarem a la paperera de la història, nosaltres junts volem fer història”.
També Dolors Sabater tenia un encàrrec de la CUP per a Junts per Catalunya: “a nosaltres ens acusen que, com que som assemblearis, som lents. Doncs mirin, aquesta vegada portem els deures fets”.
Aquests greuges entre ERC i JxCat també es traslladen a l’hora de pactar el paper del Consell per la República —i per extensió el del president Carles Puigdemont— en la futura legislatura. Un escull que fa que encara hi hagi pendent, també, el debat de l’estructura de govern on hi ha carpetes tan importants per tancar com la de quin dels socis es queda la conselleria d’Economia i Hisenda, la clau de la caixa.
Són espines, a un costat i l’altre, que calia llimar abans d’aquest ple. I que caldrà llimar, perquè el discurs d’investidura d’Aragonès no va ser suficient com per convèncer Junts per Catalunya. És més: Batet va demanar al presidenciable, sense èxit, que renunciés a la segona volta d’investidura per manca de temps per enllestir a l’acord abans de la segona volta, dimarts dia 30 de març.
El país d’Aragonès
Malgrat saber que la jornada quedaria desada al calaix de la inoperància, Aragonès va fer un discurs inicial pensat per presentar el seu projecte, la seva visió política. Durant una hora i quaranta minuts, el presidenciable va deixar constància dels que per a ell havien de ser els eixos centrals del nou mandat.
Va començar donant context ideològic a les seves intencions i defensant un nacionalisme d’arrel cívica com el que defensa el seu partit des dels temps de Josep-Lluís Carod-Rovira. “Afirmar que som una nació i que som un sol poble ha de ser la base de qualsevol projecte de futur compartit que tinguem per a Catalunya”, deia Aragonès. Un llegat que fonamentà també en “un fil roig” personal del que formarien part, segons el candidat, personalitats com ara Francesc Pi i Margall, Josep Pallach, Manuel Serra i Moret, Aurèlia Capmany, Montserrat Roig o Joan Fuster.
Desgranà, també, el programa social i econòmic per a “un país, que volem que sigui un estat emprenedor”, una idea que respon a un dels referents ideològics contemporanis d’Aragonès, l’economista italiana Mariana Mazzucato.
Per a l’àmbit nacional, Aragonès va demanar una opció per a la taula de negociació amb el Govern espanyol i un executiu “que sàpiga utilitzar la força que ens dona haver superat per primera vegada el 50% dels vots per avançar amb tota fermesa cap a la república catalana”. Darrere aquesta afirmació enviava un missatge als futurs socis: “si optem per la comoditat del maximalisme, hem de ser conscients que només contribuïm al bloqueig del país. I crec que ja ha arribat l’hora d’avançar de nou”.
A Junts i a la CUP també els va reconèixer que entenia “l’escepticisme d’alguns” i “la malfiança” vers la taula de negociació. Una negociació que Aragonès va qualificar de “segurament la més difícil que ha fet mai la Generalitat de Catalunya”, atès que, deia, “mai fins ara no s’ha estat en disposició de negociar un referèndum d’autodeterminació amb el govern de l’Estat”.
Era la defensa d’una de les principals propostes d’ERC, amb la qual Junts discrepa clarament. Batet va recordar que el seu partit acceptava cedir en això, però retreia a Aragonès no haver mencionat l’1 d’octubre al seu discurs, alhora que li demanava major concreció en el seu pla per aprofundir en l’emancipació nacional. Retrets que dissimulen, al seu torn, el repartiment institucional que hi ha en joc entre els dos partits, un altre dels grans impediments per tancar el pacte.
Pedres que es van acumulant a la paret que separa Junts i ERC, i que aniran encarint el pacte a mesura que passin els dies i el rellotge comenci a collar. Un dolor que, com diu el poeta Enric Casasses, “no es crea ni es destrueix, no es crea se’n produeix, no es destrueix es travessa”. El dubte ara, doncs, és si els dos partits independentistes seran capaços de travessar aquests dolors els pròxims dos mesos, sí, però també els quatre anys que han de venir. Mentrestant, només governaran els comptes pendents.