La generació farta de Joe Pask

Aquell debut va ser sorprenent, per diverses raons. D’una banda, perquè poca gent esperava que hi haguera una rèplica tan assenyada i ben acabada als primers discos de Senior i el Cor Brutal, formació especular pel concepte musical (americana adaptada a la nostra llengua), pel tractament de les guitarres i fins i tot per les similituds tímbriques i de fraseig entre Josu Miró i Miquel Àngel Landete. Influència que mai no es va tractar d’amagar: el cantant de Senior apareixia en el tall “Noves companyies”. I uns i altres compartiren escenaris.

Simbiosi a banda, Salt contenia algunes de les millors cançons d’aquell 2018, poca broma tenint en compte que fou l’exercici de l’eclosió d’Els Jóvens, la banda en la qual militava Blai Antoni Vañó, productor de Joe Pask i component també d’aquesta formació. Per al record, cançons rugoses però immediates com “Pròleg”, “Blau”, “El fantasma del passat” o “Sol d’hivern”, juntament amb delícies folk com “Dóna’m la mà”, carta de presentació d’un músic ben interessant. D’aquells que esperes amb expectació el següent pas. 

Suposem que amb una mica de retard per les circumstàncies pandèmiques, Joe Pask torna amb Jo i el món (l’ordre dels factors altera el producte), un treball introspectiu i autoreferencial però també de reflexió col·lectiva irada, que sona en molts dels talls a concert suorós de sala —algú se’n recorda de com era això?— però introdueix noves atmosferes que quallen amb la temàtica del disc.

El tema titular, “Jo i el món”, arrenca amb un bonic trenat de guitarres —Vañó està de nou al front de la producció—, preludi a un esclat elèctric marca de fàbrica i una melodia poderosa sobre la qual  Miró, algú acostumat a reflectir “la vida en un senzill de tres minuts”, reflexiona sobre el seu lloc en aquesta societat. “I jo que sols sé fer cançons, ja no m’hi trobe en este món fugaç”, canta. Una entrada en matèria irreprotxable. “La de la caseta” és un altre tema vibrant, amb cors bonics i unes guitarres que aixopluguen una història evocativa de dos amics que es retroben i parlen del passat i de les circumstàncies que han regit la vida de cadascú. Una existència que “ens fa sentir venuts, als peus d’una muntanya”. Si voleu, una mena de variació sobre la temàtica anterior.

Parlàvem de nous viaranys. “Llorer”, amb la col·laboració de Laura Esparza, té un registre dreampop, molt ambiental, amb la cantant aportant-hi un punt de tendresa que li va molt bé a una història de maduració personal —ja veieu per on van els trets— i una pensada en veu alta sobre el pas del temps. La musculosa “Tercera divisió” té un tractament de guitarres més aspre, que recorda La Habitación Roja de l’etapa amb Steve Albini, un tema aparent però que queda enfosquit ràpidament per un míssil com “Arrelar” (primer avançament de l'àlbum) que torna a emprar símils futbolístics per parlar dels embats vitals: “Tots els anys, pensant en pujar, però sempre acaba passant algo estrany i encara estem al pou de tercera divisió”. Una de les joietes de l’àlbum.

“Caterina” torna als efluvis delicats de “Llorer”, amb un punt oníric i unes textures que podrien haver estat creades per Novembre Elèctric. En la cançó, amb tot, acaba imposant-se un to i una manera de cantar que remet als temes folk que desenvolupen un relat: “Et seguiré per sempre, per muntanyes o per rius”. Preludi de dos temes sensacionals. El primer és “Doblegat”, un tall que juga amb l’acústica que dona pas a una tronada de guitarres i, més tard, a un sensacional solo de guitarra que enlaira el tema. Trucs coneguts, que hem escoltat moltes vegades, però que Joe Pask saben fer brillar. Arranjaments que serveixen per realçar una lletra senzilla que parla de la voluntat de no viure agenollats.

L’altra gema és “Aquest parany”, depuració de les idees ambientals de cançons anteriors, amb una lletra existencial ben bonica i un fons musical que per moments recorda els mags del dreampop contemporani, Beach House, la recepta musical escaient per presentar una lletra igualment evocativa. 

Es tracta del tipus de tema que tancaria qualsevol àlbum, que deixa aquella sensació de connexió íntima, però el fermall del disc és un tema novament expansiu i elèctric, un dels avançaments de l’àlbum, “Pelai 56”, un tema combatiu contra la “moral de merda”, enfocada cap al consumisme i la producció. Un missatge (“no sé com explicar-te que el teu món ja no m’agrada”) que es llança a través d’una tornada perfecta, d’aquelles que perdurarà. Un temàs sobre la supervivència, un crit generacional de fartera i revolta contra la misèria existencial a què s’està abocant els mil·lenistes. Resum de tot l’anterior. Una cançó (i un disc) per tornar a escoltar, per gaudir i desfullar totes les capes.

L’espera ha pagat la pena.