Poques patacades tan grans han tingut conseqüències immediates tan petites per a la direcció d’un partit polític. Després de les eleccions del 14 de febrer, després de passar de trenta-sis a sis diputats al Parlament de Catalunya, la cúpula catalana de Ciutadans es va mantenir impassible. Cap dimissió, cap canvi en l’organigrama.
És cert que era la crònica d’una mort anunciada —per les enquestes—, però la patacada va anar molt més enllà del que esperaven els de Carlos Carrizosa. En els seus pronòstics hi havia la possibilitat de quedar poc per sobre dels deu electes, però no al llindar del manteniment del grup parlamentari propi.
El partit tocava fons a la terra que l’havia vist néixer, a la cambra que més nits electorals de glòria li havia regalat i des de la qual, comandats per Albert Rivera, van voler fer el salt a la política estatal.
És d’allà d’on han vingut bona part dels maldecaps. Ha estat amb el trontollar de l’executiva espanyola, que les aigües remogudes comencen a tenir impacte en l’estabilitat de la formació.
Gens menyspreable és la dimissió de tres catalans de l’executiva. La dels vicesecretaris Carlos Cuadrado i José Maria Espejo Saavedra, que havia estat un dels homes forts a Catalunya, sobretot durant la seva etapa de vicepresident a la Mesa del Parlament, i la del senador i exsecretari d’Organització del partit Fran Hervías. A diferència dels dos primers, que seguiran a la comissió permanent sense càrrec, Hervías deixa el partit per fer el salt al Partit Popular.
És més, aquest darrer està essent un dels motors de la fuga de quadres taronges al PP. Fou també secretari d’Organització i diputat a Catalunya. De fet, és una persona molt propera a Lorena Roldán, amb qui coincidia al Senat —tal com s’han afanyat a remarcar des de la direcció de Cs a Catalunya. L’actual diputada del PP català, va abandonar Ciutadans després que la direcció del partit decidís rellevar-la al capdavant de les llistes al Parlament, malgrat ser la guanyadora de les primàries del partit a Catalunya.
Això se li suma que, des dels desastrosos resultats de les eleccions al Congrés del 10 de novembre de 2019 i la dimissió d’Albert Rivera, han deixat l’executiva taronja altres catalans destacats com José Manuel Villegas, Fernando de Páramo, Toni Roldán o Juan Carlos Girauta.
Tot plegat fa palpable una pèrdua progressiva de poder a escala estatal del nucli de Catalunya de Ciutadans. Un sector que havia estat hegemònic en les direccions —l’origen del partit i la gestió centralitzada en poques persones en són factors explicatius— i que encara manté la presidència d’Inés Arrimadas i la Secretaria General de Marina Bravo.
L’entrada a la permanent de noms amb pes propi com l’andalús Juan Marín o la madrilenya Begoña Villacís poden ser també factors que redueixin la importància del sector català.
Hi ha qui darrere les desercions ha volgut veure la mà d’Albert Rivera, però en roda de premsa al Parlament, Carlos Carrizosa assegurava la setmana passada que li semblaven “teories conspiranoiques i de la mà negra”. En la mateixa intervenció deia que se’n riuria si algú li preguntés “si algú d’aquí marxarà al PP” i, en referència a Roldan, assegurava que “qui havia de marxar, ja va marxar”. Reblava que “no marxarà ningú aquí, més enllà d’alguns trànsits irrellevants dels que ara demanen congressos. Però, als que som a Cs i som de Cs, ens veuran molt forts i molt temps”. Pocs dies després d’aquestes declaracions, el dijous de la setmana passada, l’exdiputat i cap de llista de Ciutadans per Girona, Jean Castel comunicava a Inés Arrimadas que abandonava la formació. El dia abans, l’exconseller municipal del partit a Barcelona, Jordi Obón feia saber que s’incorporava a l’equip d’Ayuso per a les eleccions madrilenyes.
Renovadors o irrellevants
Aquests “irrellevants”, als quals Carrizosa evitava anomenar, són els del corrent Renovadores, format per persones que en el seu moment van donar suport a Francisco Igea en les primàries del partit contra Arrimadas. Després de les eleccions, aquest sector del partit ha reivindicat la convocatòria d’una assemblea extraordinària i que la direcció assumeixi responsabilitats.
Pedro Miret, crític amb la direcció i apartat del seu càrrec de regidor de districte de Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona aquest febrer, pensa que “s’ha tancat en fals una crisi que ve d’enrere per no assumir una sèrie de responsabilitats. Fa la impressió que és un enroc per part d’una sèrie de persones”. Demana “canvis assumint responsabilitats” i afegeix que “s’ha ofert un espectacle dolentíssim que el partit no mereix”.
En una línia similar pensa el portaveu de Renovadores, l’exdiputat Antonio Espinosa. Creu que és com si la direcció no tingués un “feedback adequat de la situació del partit. Em sorprèn que no siguin conscients de la situació. El més important no és la fuga de quatre persones representatives. No s’adonen de la quantitat de gent que deixa el partit que són afiliats, quadres, regidors”. Segons Espinosa, des de les darreres municipals, vint regidors han deixat el partit. “No senten que la direcció del partit els faci costat”, recalca.
Amb tot això, a la roda de premsa de dimarts passat, Carrizosa es referia als crítics com “quatre persones” i argumentava que al comitè executiu van veure “Inés Arrimadas molt forta. Amb unanimitat. Qui no li donava suport, va tocar el dos”. El dirigent taronja creu que aquests sectors no tenen força interna i que tenen “intencions de marejar” en un moment en què el partit és objecte “d’una OPA hostil” per part del PP.
La força d’aquestes veus crítiques es podria veure plasmada si la direcció de Cs no accedeix a celebrar l’assemblea extraordinària després de les eleccions de Madrid. En aquest cas, a Renovadores exposen que intentaran recollir les signatures necessàries per forçar-les, és a dir, les d’un terç dels afiliats a Catalunya.