El dietari d’un polític sembla, a priori, un document de treball, literàriament il·legible, que consisteix bàsicament en llistes de noms i recordatoris de reunions més o menys maldestres. Un document per a secretàries i per a historiadors que, anys a venir, el llegiran segurament amb la mateixa excitació que posen en la seva feina els taxidermistes o els maquilladors de cadàvers. Però aquest no és de cap manera el cas del Dietari de canonges, que el president Quim Torra treu la setmana abans que el seu successor prengui possessió de la presidència de la Generalitat principatina. Publicar-lo en calent, quan encara està calent el record de la seva accidentada presidència, és, segurament, una forma retorçada de passar comptes que Quim Torra s’ha permès amb la britànica ironia que el caracteritza. O potser la seva és una ironia com de navalla suïssa, de múltiples usos.
Sense perspectiva històrica i encara al mig d’una pandèmia de dimensions insospitades, Quim Torra ha fet un acte de valor gairebé suïcida. Donar a conèixer dia a dia les profundes misèries de la política, les flaques humanes del poder i també els heroismes quotidians de tanta gent com es va posar al davant del país en un moment duríssim, té un valor documental únic. Tant li fa que la descripció de les ganivetades i de la profunda incultura del personal polític faci mal. És la descripció trista de la realitat. El que passa quan algú que ha llegit Havel i Carner es troba amb algú que no ha llegit ni Corín Tellado és descriptible.
Al president Torra li ha tocat viure el moment més horrible del patriotisme. Aquell en què un home es troba sol amb el destí d’un país, voltat de gent que entre la fidelitat i els seus interessos particulars opta directament per la misèria moral. El seu drama és comparable la situació de Masaryk en l’exili americà i o de De Gaulle a Londres, per dir-ho en termes que òbviament ell no acceptaria, però que venen a la memòria de qualsevol que sàpiga història. Tristament, és obvi que d’història en sap poca gent i així ens va. Escriu el President en un paràgraf d’ironia terrible:
Pel que respecta a mi, acostumava a demanar-li a la meva dona, a l’hora d’anar a dormir, i un cop treta la camisa, que em retirés – amb tota la suavitat possible – els punyals que se m’havien acumulat durant el dia. Avui que en veig la pila, que toca el sostre de l’habitació, esgarrifa. I n’hi ha de tots colors. (Dilluns 30 de març, p. 85).
En el pitjor moment de la seva presidència, en el moment més baix i traïdor (les referències a la conducta d’alguna gent resulten devastadores), el president Torra va entendre algunes coses sinistres sobre la natura humana i retrata fets que hauran de quedar a la història catalana amb una força demolidora. És ben segur que alguna gent farà meravelles per tal que no es parli d’aquest llibre o mirarà de passar la maroma xiulant, com si no anés amb ell. Els cretins de consuetud reaccionaran amb allò tan català de que si no vols pols no vagis a l’era. I potser algun cretí culte recordarà el que deia Maquiavel sobre la trista sort dels profetes desarmats.
Quan entre els mateixos independentistes hi ha “les destrals a punt” és difícil organitzar una resistència política mínimament eficaç. No és hora aquí d’explicar misèries, però sobten els silencis sobre alguna gent. Sobta, molt especialment el sostre baix de tanta gent. A d’altres, Torra els regala el silenci. Que no s’hi esmenti Oriol Junqueras resulta d’una elegància gairebé excessiva. El drama de Quim Torra és que va ser un president d’Acció Catalana quan Acció Catalana era un partit que portava vuitanta anys difunt. Al Dietari de canonges hi ha un intel·lectual “patidor” que no coneix els ritmes de l’administració i que pateix una lamentable manca de cinisme. Al costat d’un professional del cinisme com Sánchez no hi tenia res a fer i el dietari mostra que ell n’era clarament conscient.
Hi ha una continuïtat intel·lectual entre el to de Les hores greus i el darrer gran llibre de Jordi Pujol, El caminant davant del congost (2012), un text que tampoc s’ha llegit amb l’atenció que caldria. Tots dos llibres parlen de persones davant la frustració del somni i escriuen perquè el que ha passat serveixi d’exemple i testimoni. Ètica de la convicció que obliga a dir la veritat contra ètica de la responsabilitat que obliga al silenci com a mal menor.