La petita ciutat de Bessemer, a Alabama, és una població grisa d’una zona rural dels EUA que ha viscut temps millors. Doncs precisament aquí, on temps enrere es vivia de les mines de carbó i de les foneries d’acer, ara s’està dirimint el futur dels EUA.
A Bessemer, Amazon hi va construir fa dos anys un dels prop de 200 magatzems de distribució que té als EUA. La companyia no té un especial respecte pels drets dels treballadors, fet que també es posa de manifest aquí.
Per impedir que abans de final de març la majoria dels 6.000 treballadors triïn un sindicat perquè representi els seus interessos, el gegant digital suposadament ha contractat un union buster. Aquestes persones estan especialitzades a dinamitar moviments sindicals. El personatge en qüestió obté 3.200 dòlars al dia i se’l vincula a una xarxa propera a l’adinerada família Koch. Aquest clan industrial va fer créixer temps enrere el moviment radical del Tea Party.
Enmig d’aquesta disputa es va intensificant una lluita de classes en què ara els treballadors també tenen un altre suport. Un suport que ve de dalt. Fa uns quants dies, el president dels EUA, Joe Biden, va fer unes declaracions en què va fer públic el seu suport als treballadors. “Els EUA no els va aixecar Wall Street”, va afirmar. Els EUA “els va aixecar la classe mitjana; i la classe mitjana la van construir els sindicats”. Va animar els obrers a “fer sentir la seva veu”. I també va avisar els responsables d’Amazon: “No hi pot haver intimidacions, ni coaccions, ni amenaces ni propaganda antisindical”.
Des de la Segona Guerra Mundial, cap president nord-americà no havia pres partit tan clarament en una disputa laboral a favor dels treballadors; i molts elements fan pensar que a partir d’ara Biden actuarà així més sovint. El president s’ha marcat com una de les seves missions més importants aconseguir que els sectors de treballadors que els seus predecessors van perdre tornin al Partit Demòcrata.
Per a Bill Clinton sovint va ser més important acontentar els seus generosos amics del sector financer que els sindicats. Barack Obama volia ser el favorit de les classes universitàries urbanes, cosa que va provocar que la classe mitjana blanca i rural el veiés com un arrogant.
I en la campanya electoral del 2016, quan la candidata presidencial demòcrata, Hillary Clinton, va desqualificar la que havia estat la clientela del seu partit dient que aquells votants eren “dignes de llàstima”, molts milions van decantar-se per Donald Trump. I fins fa poc li han estat fidels. En moltes regions de l’anomenat Rust Belt (‘cinturó de l’òxid’), el novembre passat l’autodesignat “heroi del poble humil” va obtenir més vots que en les eleccions anteriors.
Biden vol canviar això i s’ha marcat un programa més d’esquerres que cap altre que s’hagi intentat d’ençà del govern del New Deal, amb Franklin Delano Roosevelt, als anys trenta del segle XX. Per a Biden el mercat ja no és l’autoritat decisiva en l’economia, sinó l’Estat.
El president vol augmentar el salari mínim, vol aplicar un programa d’inversió pública multimilionari i vol reforçar els sindicats. També té l’objectiu de limitar la influència de Wall Street, reduir les importacions tecnològiques de la Xina i fer tornar als EUA milions de llocs de feina industrials.
Sembla com si Biden volgués continuar en essència la política econòmica nacionalista de Trump però amb tocs democràtics. A la Conferència de Seguretat de Munic, Biden va fer unes declaracions programàtiques: “Hem de demostrar que la democràcia encara pot ser beneficiosa per al nostre poble”. I va afegir: “Hem de garantir que els avantatges del creixement estiguin ben repartits”.
Aquestes paraules semblen una fita històrica, i potser aquesta era la intenció. El president no voldria només “transformar la societat nord-americana” (i transformar-la “de debò”, com va manifestar sarcàsticament no fa gaire el New York Times). També vol ser un exemple per a altres països occidentals. Pretén guanyar terreny al populisme de dreta amb una política econòmica i social d’esquerres. Biden vol fer que el Partit Demòcrata torni a ser un moviment de la gent del carrer. I ell vol erigir-se com el president dels treballadors.
L’objectiu estratègic al qual ho subordina tot Biden –un veterà de la política als seus 78 anys– també transforma la mirada de Washington sobre el conjunt del món. Durant dècades els governs democràtics van ser les forces protectores de la circulació mundial de mercaderies i del lliure comerç. En canvi, els economistes amb qui Biden s’ha instal·lat a la Casa Blanca no tenen gaire interès per signar nous acords de lliure comerç. Ells volen renegociar la globalització, aquesta vegada no pas en nom de les grans empreses, sinó pel bé dels seus propis ciutadans.
Així es presenta si més no Jared Bernstein, company de Biden durant anys. Aquest economista mostra tant d’interès pels projectes d’esquerres –com un impost de patrimoni– que els periodistes a vegades es pregunten si encara és “capitalista”.
Bernstein forma part del Consell d’Assessors Econòmics. La presidenta del consell és una experta en el mercat laboral de la Universitat de Princeton. I també n’és membre Heather Boushey, que igual que Bernstein ha treballat durant part de la seva carrera a l’Economic Policy Institute (EPI), un think tank d’esquerres finançat, entre d’altres, per sindicats nord-americans.
L’equip econòmic de Biden vol aprofitar el temps a la Casa Blanca per posar fi al llarg declivi de la classe mitjana. Bernstein parla d’una “recessió silenciosa”. Del creixement dels últims decennis, la classe mitjana no se n’ha beneficiat gens, ha observat el boom sense participar-ne, “com espectadors des de la grada”.
No n’hi ha prou, per a Bernstein, amb fixar-se en el producte interior brut i la taxa de desocupació. L’economista vol “restablir el teixit conjuntiu perquè el creixement generi un benestar ben repartit i justícia racial”.
El president no va amb mitges tintes, sinó tot al contrari. Té previst més que duplicar el salari mínim fins als quinze dòlars i vol eliminar les ruïnoses tarifes universitàries per als fills de les classes baixes i mitjanes. En un termini de deu anys, pràcticament tots els nord-americans tindran assegurança mèdica. A més, per millorar les infraestructures es destinaran 1,3 bilions de dòlars, mentre que dos milions addicionals serviran per produir energia neta, finançada amb l’augment dels tipus impositius màxims i amb gravàmens a les empreses. Aquests plans es poden interpretar com una revolució socialdemòcrata impulsada des de dalt.
Tanmateix, l’element central de l’estratègia és el mercat laboral: la bretxa entre pobres i rics s’ha eixamplat tant, entre altres coses, perquè avui dia els treballadors sense formació universitària amb prou feines guanyen més diners en termes efectius que als anys vuitanta.
Per aquest motiu, els demòcrates no volen reduir el seu enorme paquet d’ajuts, malgrat que l’economia nord-americana ja torna a créixer. El programa és d’1,9 bilions de dòlars, xifra que es correspon amb gairebé el 50% de la producció econòmica anual d’Alemanya.
La Casa Blanca vol generar un boom que torni a fer lloc al mercat laboral tan de pressa com es pugui, com passava abans de la pandèmia: el 2019 els salaris van pujar notablement perquè aquesta era l’única manera que les empreses tenien per trobar nous treballadors.
Bargaining power és un dels termes preferits de Jared Bernstein, el poder de negociació dels treballadors. Mentre que empreses com Amazon s’han tornat cada cop més grans i poderoses, la influència dels sindicats ha minvat. Als anys seixanta els sindicats representaven un 30% dels treballadors, però en l’actualitat només un 11%. Ara es preveu que una nova llei simplifiqui la creació de sindicats. I les empreses hauran de pagar multes si fan fora treballadors que simpatitzen amb els sindicats.
Les organitzacions de treballadors també són peces importants en la segona part de l’agenda Biden, la política industrial. A diferència que a Alemanya, on la globalització i el comerç amb la Xina han generat milions de llocs de feina ben pagats a la indústria automobilística o de la fabricació de maquinària, la indústria nord-americana s’ha encongit dràsticament durant la forçosa globalització dels últims decennis.
A començament dels anys 2000, els EUA van perdre un de cada sis llocs de treball en l’àmbit fabril i, així, el fonament econòmic de zones senceres del nord-est del país. Als anomenats estats del Rust Belt –com Michigan, Pennsilvània o Ohio– es van tancar fàbriques a cabassos, i en moltes ciutats hi imperen des d’aleshores la desesperació i la drogoaddicció.
A més, la següent onada de desindustrialització és a la cantonada, va alertar fa dos anys el poderós sindicat nord-americà UAW, del sector automobilístic. Si el govern dels EUA no actua –deien en un estudi de quaranta pàgines–, el previsible avenç triomfal de la mobilitat elèctrica farà perdre milers i milers de llocs de treball a General Motors, Ford i els seus proveïdors.
Per impedir això, Washington, diuen, ha de destinar milers de milions de dòlars per millorar la connexió elèctrica i els punts de càrrega, ha de reforçar la fabricació autòctona de bateries i semiconductors i ha d’oferir formació perquè els treballadors es reciclin. En un cas ideal, creien els autors de l’estudi, la transició en la mobilitat oferiria una “oportunitat decisiva per enfortir la producció als EUA i crear nous llocs de treball industrials prometedors”.
Aquesta anàlisi es va convertir en una font important de l’agenda “Buy American” (‘Compreu als EUA’) de Biden, no solament en la indústria automobilística. El president nord-americà vol destinar una quantitat multimilionària de diner públic a la protecció del clima i la sanitat, a la construcció de carreteres, ponts i ferrocarrils, i també de parcs eòlics i solars; i al mateix temps vol garantir que així es creen feines sobretot als EUA.
Aquest projecte és gairebé tan proteccionista com l’estratègia de l’“America First” de Trump, només que Biden no aposta per introduir aranzels sinó unes pautes públiques i advoca per donar encàrrecs i subvencions principalment als productors nord-americans. “No crec gens ni mica que la vitalitat de la indústria nord-americana sigui cosa del passat”, aquest és el mantra de Biden des que va guanyar les eleccions.
El president sembla decidit a convertir ràpidament aquest precepte en política pràctica. A final de gener va signar un decret que dificulta als productors nord-americans fabricar productes semielaborats i material a l’estranger. Poques setmanes després, va encarregar al seu govern que analitzés les cadenes logístiques de la indústria nord-americana per detectar-ne la vulnerabilitat davant els competidors estrangers, sobretot xinesos.
Segons el decret, en cas de dubte cal traslladar als EUA branques de fabricació senceres dels sectors farmacèutic i dels processadors, i també en l’àmbit de les matèries primeres, la telefonia mòbil, la tecnologia mèdica i l’equipament militar. A començament d’estiu, segons es desprèn de l’ordre, es prendran les primeres decisions.
Biden segueix una agenda que és alhora d’esquerres i nacionalista.
El seu és un populisme amable i socialdemòcrata amb què vol no tan sols convèncer l’ala radical del seu partit, sinó també fer tornar els votants de Trump a l’espectre democràtic.
Molts economistes, però, es mostren escèptics que això funcioni. Si bé consideren adequat que s’apliquin programes de despesa multimilionaris per sanejar les superades infraestructures nord-americanes i que s’actuï contra la creixent desigualtat en la societat dels EUA, la retòrica industrial de Biden els sembla una recepta del passat.
Hi ha estudis que demostren que la majoria dels antics llocs de treball industrials no seran víctimes de les importacions xineses, sinó del progrés tècnic i de la digitalització. Qui vulgui frenar això corre el risc de quedar descavalcat dels nous desenvolupaments i de perdre el tren de les tendències del futur.
Si bé –com diu l’economista de Harvard Kenneth Rogoff– l’estratègia de Biden “Buy American” és “molt popular”, d’altra banda té “repercussions negatives en els costos i la qualitat de la producció als EUA” i promou que hi hagi “mesures contràries per part dels socis comercials nord-americans”.
A més, entra en contradicció amb altres punts de l’agenda de Biden, per exemple amb l’objectiu d’avançar tan de pressa com es pugui en la lluita contra el canvi climàtic. Qui vulgui aconseguir això, diu l’economista novaiorquès i assessor d’Obama Jason Furman, ha de “buscar la via més barata i eficient per fer-ho”. “I, per tant, no s’hauria de donar massa importància al lloc on es produeixin les plaques solars o els aerogeneradors que calen”.
Molts elements dependran de si l’estratègia de Biden acaba aïllant en bona mesura el mercat nord-americà de la competència internacional. O de si aconsegueix elaborar una estratègia comercial compartida amb els seus aliats a Europa i a l’Àsia.
La seva ministra de Finances, Janet Yellen, aposta clarament per la segona opció. “El desenvolupament de cadenes logístiques internacionals”, va afirmar no fa gaire segons les actes d’una sessió del Banc Mundial, “ha estat un dels factors més importants per estimular el creixement econòmic mundial”.
Per portar a terme els seus plans, però, primer Biden ha d’aconseguir una altra cosa: ha de limitar la influència dels grans donants en la política. Del gran poder que tenen aquests donants en va tenir un petit tast fa poques setmanes al senat durant la votació dels seus plans per apujar el salari mínim.
Si bé dos terços dels ciutadans nord-americans volen l’augment a quinze dòlars l’hora i més d’un 60% estan a favor dels sindicats, en la decisió no van fer costat a Biden ni tan sols tots els senadors del seu partit; probablement perquè, entre altres coses, amplis sectors de l’economia nord-americana estan en contra d’un augment massa abrupte i amenacen amb la retirada de les donacions al partit.
Si Biden vol ser realment l’heroi de la classe treballadora nord-americana, sentencia l’economista i Premi Nobel Joseph Stiglitz, “hem de limitar la influència del diner en la política”.
Traducció d'Arnau Figueras