La plana empordanesa s’estén Figueres enllà. Com una taca d’oli, vessa pel suau pendent cap a la mar, continguda, al nord, la serra de Rodes i a migdia, el massís de les Gavarres. La disseccionen camins veïnals, d’asfalt o de terra, i carreteres de proximitat que enllacen pobles, llogarets i masies aïllades.
Km. 0. Figueres. Ho hem descrit en ocasions anteriors: Figueres mereix una visita. És la capital daliniana, tramuntanal, la ciutat de la Rambla i del castell de Sant Ferran. L’abandonem pel camí que mena a Vilanova de la Muga, una carretera modesta, que posa rumb, sense titubejos, cap a llevant. La bondat orogràfica, exempta d’accidents, no hi interposa obstacles. Travessem Vilatenim, que pertany, encara, a Figueres i que és, com qui diu, la porta de la capital. La planúria s’apodera de la conducció: l’asfalt s’obre pas entre els camps, que revelen que la ruralitat, en aquesta latitud, encara és ben viva. El riu Manol, de cabal discret i del tot mediterrani, vigila, des de la dreta, el discórrer de la carretera.
Km. 10. Castelló d’Empúries. I abans, Vilanova de la Muga. El topònim desvetlla l’arribada, des de l’interior, del riu del mateix nom. A l’eixida del poble, la Muga i el Manol s’aiguabarregen per a fer junts el darrer trajecte fins al mar. Una recta més i Castelló d’Empúries, la seua muralla i el rec que la circumval·la. En el seu interior, caldrà prestar atenció al cementiri jueu, al call i a l’església de Santa Maria, gòtica, de dimensions catedralícies; a la presó i la cúria, i als convents —de Santa Clara, Sant Domènec i Sant Agustí— i a la Llotja de Mar. Dels carrers i carrerons, i d’alguna placeta, traspua l’aire de la que fou la capital medieval del Comtat d’Empúries, després que aquesta s’hi traslladara des de Sant Martí d’Empúries, per raons de seguretat i protecció.
L’asfalt, ara amb categoria de camí, travessa un paisatge sense perspectiva, d’evident activitat agrària, poblat de séquies i recs, i alguna minsa làmina d’aigua. És terra de mosquit i de riquesa ornitològica, d’elevada biodiversitat, de calitja estival, boirosa, incerta, que amara el transeünt d’una pesantor fangosa. Circulem pel límit nord-occidental del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. En direcció a Vilajuïga, Pedret concentra un grapat d’ànimes al voltant de la seua església romànica.
Km. 25. Sant Pere de Rodes. Vilajuïga és porta de la serra de Rodes. L’ascensió al monestir de Sant Pere de Rodes té vuit quilòmetres. Es tracta d’un port de muntanya fàcilment transitable, fins i tot en autocaravana: una carretera sinuosa, però indulgent, que, a mesura que penetra en aquesta geografia, adopta moments de relativa violència. Alguns girs decidits a mitja pujada semblen haver estat projectats amb voluntat panoràmica, perquè el viatger enregistre tant el darrer Pirineu, amb la presència del Canigó, com el litoral abrupte amb què conclouen les comarques gironines. El paisatge d’olivera deixa pas, ací, a una terra eixuta, de margalló i d’esbarzer, i amb un reguitzell de mostres megalítiques.
On el port assoleix la seua màxima altitud, el pi, refrescant, torna a fer acte de presència. El lloc depara elements patrimonials indefugibles: a banda de l’esperat monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, enlairat, contundent, imprescindible, hi ha l’antic poble medieval de Santa Creu de Rodes, amb la reglamentària església romànica, dedicada a Santa Helena.
La carretera continua en acusat descens cap al mar. Els pendents sovintegen el 10%; la lentitud resulta inevitable, per precaució, vertigen, i perquè el paisatge costaner que es desplega imposa la contemplació de tanta immensitat. Cerqueu algun racó —que n’hi ha— per aturar el vehicle i deixar que la mirada hi vagarege.
Km. 35. Port de la Selva. Sobre la badia del Port de la Selva s’amuntega el poble. Entre les cases, d’una blancor enlluernadora, s’obrin pas una xarxa de carrers estrets i empinats, que malden per contenir el nucli urbà, protegint les seues entranyes de la tramuntana reincident i mantenint-hi la frescor durant el període estival. Arran de costa s’arrengleren els principals comerços i s’hi concentra, també, la vida humana.
El Port de la Selva és municipi des de final del segle XVIII; anteriorment representà l’extensió costanera de Selva de Mar, que es troba a un parell de quilòmetres i enclavat en els contraforts de la serra de Rodes. Selva de Mar perviu en la inevitable cristal·lització que proporcionen les façanes consistents i els carrers empedrats, de la mateixa manera que ho fa la Vall de la Santa Creu, un nucli sobri, apartat, ubicat a la vertical del despoblat medieval de la Santa Creu de Rodes, entre bancals de vinya històrics.
Km. 48. Cadaqués. Per a accedir a Cadaqués, caldrà fer el coll de Perafita, una carretera suau, progressiva, freqüentadíssima durant la temporada de platja. El descens cap a Cadaqués —cinc quilòmetres— afegeix la complicació d’un asfalt estret, que travessa un paisatge bipolar, entre marges de pedra seca, ordenats, on s’arrenglera l’olivera clàssica, i l’aridesa dels pendents septentrionals del cim del Pení. Cadaqués és sinònim d’art, de surrealisme, de reminiscències dalinianes, d’un estiueig assossegat, bon vivant, de l’empedrat de la seua trama urbana i d’un litoral de roca viva; de cafès plaents al Casino l’Amistat, a primera línia de costa, mentre bufa una tramuntana inclement. La visita al cap de Creus és indefugible. L’asfalt que hi mena es regira, escanyat per una irrefrenable lunatització de l’entorn. Un cosmos de roques líquides —valga la paradoxa—conforma aquest desert petri que seduí Salvador Dalí i que precedeix el far més oriental de Catalunya.
Per a continuar el viatge rumb al nord, sempre arran de costa, haurem de desfer el camí fins al Port de la Selva i assolir Llançà.
Km. 90. Llançà. Comença ací una de les carreteres panoràmiques més belles del litoral gironí —l’altra és al sud, entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa de Mar; la recorrerem en un capítol posterior. Una successió de ports de cota baixa s’interposen entre els pobles de caràcter pescador —Colera, Portbou, Cervera—: són, respectivament, el de Sant Antoni, el del Frare i el de Belitres. L’asfalt, immers en aquesta geologia salvatge, descriu giragonses i algun revolt tancat, de 180 graus. Un cop superat el coll del Frare, Portbou apareix enclotat. A vol d’ocell, destaquen un feix de vies de ferrocarril i l’estació internacional —inaugurada el 1929—, desproporcionada, ostentosa, decadent. Fou aquesta una obra majestuosa, imatge d’entrada a un estat i mostra de la més sublim i parabòlica arquitectura del ferro, la qual assistí al trànsit, també, d’un riu d’exili en ambdues dues direccions, durant els darrers dies de la Guerra Civil i els primers temps de la Segona Guerra Mundial. Foren innombrables els Passatges, com resa el títol d’una de les obres cabdals de Walter Benjamin i amb què l’artista Dani Karavan batejà un memorial en record de l’intel·lectual alemany, mort a Portbou en circumstàncies estranyes, a final de setembre de 1940.
Pel coll de Belitres penetrem puntualment a l’estat veí. La línia imaginària de la frontera, ubicada al port mateix, es fa patent per mitjà de discretes dependències policials i duaneres, abandonades i engalanades amb expressius grafits. I baixem a Cervera de la Marenda, poble limítrof, folrat d’una arquitectura intencionadament gal·la. A Banyuls de la Marenda, més al nord, s’hi respira un aire alegre. Girem cap a l’interior pel camí asfaltat que mena al coll de Banyuls. La vinya, omnipresent i fructífera, s’arrenglera a banda i banda. L’asfalt va perdent amplària a mesura que engolim cadascun dels nou quilòmetres que separen el poble del coll. El darrer tram depara una calçada deformada i amb forts pendents —fins al 20%. El coll de Banyuls és un pas discret, fronterer, salvatge, que ens retorna clandestinament a l’Empordà. Caldrà evitar-lo en el cas de circular amb autocaravana.