Km. 140. Espolla. Espolla presenta una imatge pètria, com Rabós. Pobles inerts, cristal·litzats, arrapats a la serra de l’Albera, assecada per la inclemència de la tramuntana i l’efecte d’una insolació impenitent. Podrem atansar-nos fins a l’abadia benedictina de Sant Quirze de Colera, pel camí que s’inicia a Rabós: la rotunditat arquitectònica i la foscor de la pedra transmeten al lloc una gravetat inquietant.
Alguns pobles més —Mollet de Peralada i Sant Climent Sescebes— i arribem a Cantallops. La geografia, en aquesta latitud, traspua amabilitat, dolçor, condescendència amb el visitant. És un territori d’alta activitat vinícola: som a la DO Empordà. La vinya s’estén, arrenglerada, a ambdós marges de la carretera; hi alterna amb mates d’alzinar oxigenat, amb algun bancal d’olivera i extensions de cereal.
Des del sud, a Cantallops, s’hi arriba per camí asfaltat, ample i senyalitzat, que ben bé podria tenir categoria de carretera veïnal i que s’inicia al poc d’haver superat Sant Climent Sescebes. Al poble mateix, arrenca la pista forestal, transitable, que es dirigeix al castell de Requesens. L’edifici llueix una reconstrucció innegablement fantasiosa, exacerbadament romàntica, amb aires de fortalesa medieval.
En direcció a la Jonquera —ara sí, per carretera—, podrem fer marrada per a visitar el conjunt megalític del mas Baleta. Hi accedim per pista de terra, sense gaires dificultats. Entre la sèrie d’elements megalítics, destaca un cromlec a petita escala.
Km. 165. La Jonquera. Un pas internacional garanteix, per defecte, una ambientació densa, proporcionada per un conjunt d’elements inevitables: una concentració inusual de supermercats, sense gaires llicències a l’ornament, de prostíbuls, sempre sol·lícits per a una clientela en trànsit, esplanades vigilades que fan funció d’aparcament de camions; i gasolineres, un bon grapat de gasolineres. Però la Jonquera, reserva, encara, en el seu interior l’essència de poble menut. Passegeu-vos pel carrer Major i ho comprovareu. Allà, també, hi ha el Museu Memorial de l’Exili, un contenidor de la memòria de l’èxode forçós patit pel bàndol republicà.
Un mica a l’interior —ara ens hi dirigim— hi ha el coll de Manrella, amb un moment a Lluís Companys en memòria del seu afusellament el 15 d’octubre de 1940. No va ser per aquest, sinó pel coll de Llí, contigu, que el president català fugí del país el 5 de febrer del 39. Ho feren, també, el president Azaña, el lehendakari Aguirre i el primer ministre Negrín. Tot, en qüestió d’hores.
En el moment de la construcció del monument a Companys, va optar-se pel coll de Manrella, per la facilitat d’accés i l’amplitud d’espai. S’hi accedeix des de la Vajol —on, per cert, van romandre amagades les obres del Museu del Prado, concretament a la mina Canta, abans del seu trasllat a la seu de la Societat de Nacions, a Ginebra— per una carretera de muntanya rebregada, amb un asfalt en estat excel·lent i sorprenentment ample, i que es torna de terra quan travessa, al coll mateix, la ratlla fronterera amb l’Estat francès. Si hi continuàrem, accediríem a les Illes i a Ceret, ja al Vallespir, però no és aquesta la nostra intenció.
Des de la Vajol, un camí asfaltat —antiga pista de terra— connecta amb Maçanet de Cabrenys. És estret, la pintura que senyalitza el centre, inexistent: amb dificultat, s’hi creuaran dos vehicles, i més encara si presenten un cert tonatge. La via travessa l’espès alzinar que ha garantit històricament la subsistència als habitants de la zona. I és així: el negoci del suro va substituir la vinya quan aquesta patí els estralls de la fil·loxera, a cavall dels segles XIX i XX. Als principals massissos silicis gironins —Gavarres, Albera, Ardenya i Cadiretes, i el que ens ocupa, les Salines—, s’hi plantà alzina surera, fins al punt que ha esdevingut la principal espècie del paisatge forestal gironí.