“El confort acaba en un estat malaltís de narcisisme i indiferència”

—La vida precària ja és un títol significatiu, però ve reforçat amb un subtítol que parla d’incertesa i una coberta amb un carrer desert del barri del Carme de València. Sembla que haguera estat escrit en temps de pandèmia, però els problemes venien d’abans, no?

—Sí, la veritat és que un recull ambiental d’una època, però especialment dels últims cinc anys, tot i que hi ha algun article més antic. Crec que el tema de la pandèmia és la cirereta del pastís, la culminació d’un procés. Zygmunt Bauman parlava de la liquiditat de les relacions personals, del treball, de la vida en general. I Daniel Innenarity rebla dient [en referència a la cita que obra el llibre] que la societat ni tan sols és líquida ja, sinó més aviat gasosa. Faltava només el tema de la pandèmia: el coronavirus ens ha ensenyat que nosaltres també som vulnerables, no són coses que passen sols a l’Àfrica o en altres llocs que sols veien per la televisió. Inaugurem la vulnerabilitat de la societat occidental.

—Ha citat Bauman, qui abans de morir publicava Retrotopia, un llibre que dibuixava la por de la societat occidental i l’ànsia de retorn a un passat que ja no és possible. Vostè parla molt dels refugiats. La pandèmia no ens ha fet precisament obrir els ulls al voltant d’això.

—No, en absolut. L’espina dorsal dels articles és la pulsió moral, tot allò que té a veure amb la intolerància, el racisme, la violència, el populisme d’extrema dreta... I com es carreguen les tintes sobre els refugiats i les migracions. També parle del canvi climàtic, les noves tecnologies, la indústria cultural, el consumisme, el narcisisme en el qual tots podem caure en algun moment... El llibre expressa la por a repetir els mateixos errors, caure en les mateixes trampes del segle XX que tants milions de víctimes innocents van causar. Això, malauradament, està sobre la taula.

—Molts dels articles semblen premonitoris, el perill del qual s’alerta és cada vegada més latent, més real. 

—Totalment. Immersos en l’espai de confort, no acabem de reaccionar, no acabem d’assimilar els processos de la globalització. I després hi ha la impotència de les grans institucions internacionals, ja siga la Unió Europea, l’ONU, etcètera, a l’hora de resoldre aquests problemes. Sempre hi ha per davant els interessos dels estats i de les empreses transnacionals, que manipulen la marxa de la societat. No és un tòpic, és un fet constatat.

—Hi ha un fons filosòfic en la majoria dels articles, però m’ha interessat especialment “Frivolitzar Auschwitz”, que parla de la conversió d’aquell antic camp d’extermini en un parc temàtic perquè la gent faça selfies. No sabem llegir el passat?

—Es tracta del “turisme negre”. No soc un apocalíptic, soc un integrat crític, però veus determinades actituds malaltisses, indiferents, ignorants, envers la història i la decència... Auschwitz representa l’assassinat massiu de milions de persones, i actuem amb una indiferència que posa els pels de punta. L’espai de confort i benestar acaba en un estat malaltís de narcisisme i indiferència. És molt perillós, crec.

—En un article de fa tres anys, “Surrealistes a la presó”, molt crític amb la “llei mordassa”, vostè teoritzava que Breton, Buñuel o Salvador Dalí estarien empresonats si se’ls aplicara l’actual legislació. També era un article premonitori, tot ha esclatat amb una situació que Amnistia Internacional critica de manera molt severa.

—Clar! Si llegeixes la història, en la mesura que aprofundeixes en les coses, la llibertat d’expressió occidental que arrenca de la Il·lustració —a grans trets, no anem a entrar en una crítica— és essencial. En els règims dictatorials el primer que es fa és seccionar la llibertat d’expressió. Sembla un tòpic, però és molt important que funcione en els sistemes democràtics. I al costat d’això tenim la utilització perversa de les fake news, com ha fet Trump, que és una cosa ben diferent. En tot cas, sense llibertat d’expressió estem condemnats al retorn dels feixismes i les dictadures.

—Canviant de tema, m’ha resultat curiosa la seua lectura de Black Mirror en clau d’humor negre, quan en realitat, tot i els tocs humorístics, és una ficció molt pertorbadora i inquietant. Dibuixa un panorama devastador sobre els riscos de la hipertecnologització.

—Efectivament. Jo pense el mateix, es tracta d’al·legories molt reals, que estem vivint ara mateix. És un toc d’atenció molt directe. Sí que és cert que en una entrevista els guionistes comentaven que la idea era fer humor negre, una paròdia de les xarxes socials amb sentit del divertiment. És una paròdia, però nosaltres podem llegir-ho com una cosa tremenda, l’impacte de les xarxes socials sobre la vida de les persones. I novament, actua el tema de la manipulació.

"El tancament de Canal 9 va ser una experiència molt fotuda, perquè perdérem també la batalla de l’opinió pública"

—També hi ha una referència al tancament de RTVV, del qual vostè va ser un dels afectats. Com va ser aquella experiència col·lectiva? També voldria preguntar-li per com veu l’actual À Punt, que és una qüestió que no apareix al llibre.

—Per a molts companys i companyes va ser un trauma duríssim, gent que havia aprovat les proves d’accés de manera honesta. Érem fills de classes humils que trobàrem un lloc de treball honest, ningú no ens va regalar res. I que te’l roben d’aquesta manera va ser un colp traumàtic. Alguna gent plantàrem cara a la dictadura corrupta del PP i pagàrem amb el menyspreu i ser arraconats en un gueto per la nostra l’oposició al sistema. Això també va ser molt dur. No n’érem molts, érem poquets, però sí que estàvem. Després, amb el tancament, aquells que no van moure el cul de la cadira s’apuntaren immediatament a la revolució. Això va crear una confusió entre l’opinió pública que ens va perjudicar a tots. Va ser una experiència molt fotuda, perquè perdérem també la batalla de l’opinió pública. Però cal recordar que ens manifestàrem, que donàrem un colp en el consell d’administració quan Zaplana volia vendre la tele als seus amiguets i gràcies a això no es va vendre... Després va quedar tot en un totum revolutum i vam rebre molta incomprensió de la gent.  À Punt... Crec que en aquest moment de plataformes de pagament, d’una oferta televisiva tan gran, després dels anys sense funcionar, serà difícil que puga vertebrar una audiència. De qualsevol forma, i sense entrar massa en matèria, necessitem sí o sí una televisió i una ràdio en valencià.

—A més de periodista, Antoni Gómez és un home de cultura, això es veu en els homenatges a Rafael Chirbes, a Vicente Aguilera Cerni, a Isabel-Clara Simó, Ovidi Montllor... Va tenir la temptació en algun moment de fer un columnisme més cultural?

—És una bona pregunta. He anat opinant segons sorgien els temes que m’interessaven. Sempre he tingut la pulsió social, que desplegava en programes com “Europa al dia” de Punt 2 o en el Canal 24 Hores. I l’actualitat ha marcat la meua trajectòria. Però com a escriptor, com a poeta, sempre tinc el vessant cultural, que és inevitable. He anat barrejant.

—Això també es veu en la forma. Julio Monreal defineix en la nota preliminar la seua tasca com a “humanisme poètic”. L’Antoni Gómez poeta emergeix en l’escriptura. Quins han estat els seus referents o models a l’hora de construir el discurs?

—M’agraden les opinions elaborades, en contra d’una certa superficialitat en els comentaris. M’agrada aprofundir, contrastar, vertebrar els temes per dins, buscant el fil que hi ha per sota de les coses. No sabria dir-te... Admire profundament, com molta gent de la meua generació,  Ryszard Kapuściński, que representa el vell periodisme, com Manu Leguineche, periodistes de raça amb una manera de fer molt personal. Pel que fa a columnistes, Manuel Vicent, que és extraordinari, un poeta de la columna. També citaria Gaziel, que està citat en el llibre, Vázquez Montalbán, Alfons Cervera... M’agrada anar més enllà de la crònica epidèrmica.