S’apaguen els llums al Consell Polític de la CUP, en ple debat sobre la investidura d’un nou president de la Generalitat. Quan es tornen a encendre, la cap de files dels anticapitalistes, en un futur pròxim, però indeterminat, apareix assassinada. És sobre aquest succés inicial que es desenvolupa la novel·la negra ‘Assassinat al consell polític’ (Pagès Editors, 2021) del diputat i candidat de la CUP a presidir el Parlament, Pau Juvillà (Lleida, 1973).
Exregidor de la Crida per Lleida - CUP i abans membre del secretariat permanent de la CGT, l’actual secretari nacional cupaire ordeix un relat on s’entrellacen les trames polítiques amb les policíaques. Tot amanit amb gotes d’amor i ferum a claveguera.
Amb la publicació del llibre, l'autor no s'ha pogut estalviar escoltar les bromes sobre fins a quin punt la novel·la podria arribar a ser premonitòria en un moment com l’actual. Tot i que no es preveu cap assassinat literal, hi ha qui tem que el complicat paper polític que li toca jugar a la CUP en l’actual i real investidura pugui fer volar alguns ganivets al si del Consell Polític, ara reconvertit i actualitzat en Coordinadora Oberta Parlamentària.
Tot i que la trama central del llibre és la resolució dels enigmes entorn de l’assassinat, els assumptes polítics deixen algunes reflexions enjogassades per a qui segueix el pols de l’actualitat. Ficció o realitat, el llibre reflexiona sobre alguns debats que són ben vius dins la CUP en un moment com l’actual. Per exemple, només arrencar, s’explica que al consell polític del succés s’hi arribava amb “l’acord d’assumir responsabilitats de govern, si es donaven les condicions necessàries”. Publicat al gener, frases com aquesta s’han pogut sentir de manera gairebé literal durant la campanya electoral dels anticapitalistes. De fet, la darrera ponència política de la formació recull la voluntat “d’assumir responsabilitats”.
En el cas del llibre [alerta, spoiler], la CUP es decanta per donar suport a un tripartit amb ERC i els Comuns. Ho fa després que se’ls proposin qüestions programàtiques tan properes a les exigències actuals o passades dels anticapitalistes com “una banca pública, la reversió a la Generalitat de les aigües Ter-Llobregat i d’altres”. Pel que fa al repartiment de càrrecs, explica un dels diputats, “tindríem la presidència del Parlament”. Justament el càrrec pel qual ara la CUP postula a Juvillà. Més lluny de ser real, a hores d’ara, és l’entrada a Govern dels anticapitalistes per ocupar “una segona vicepresidència i tres conselleries”, entre elles el temut departament d’Interior.
Fent el salt a la realitat, es tracta d’una de les conselleries per a la qual, en l’actual negociació, els anticapitalistes demanen majors reformes. De fet, els de Dolors Sabater ja va fer manifest que estaven preparats a assumir aquesta conselleria si es donaven les condicions. És curiós veure com, sobre aquesta qüestió, en un parell d’ocasions un dels Mossos que apareix al llibre recorda a un dels protagonistes que “no tots som iguals, al cos”.
Al llibre, a mesura que avancen les reunions, van apareixent qüestions recurrents en les negociacions amb participació de la CUP. Per exemple, en relació amb els processos assemblearis, un membre del secretariat nacional reivindica que “nosaltres tenim els nostres tempos, que s’esperin”. Tenen el seu espai de protagonisme, també, hashtags que han fet fortuna com el #pressingCUP.
La novel·la també dibuixa les tres posicions de la CUP davant la possibilitat d’entrar a Govern: “hi havia els qui defensaven que s’havia d’entrar al Govern; els qui deien que el lloc de la CUP era a l’oposició; i una tercera via, que era la dels qui apostaven per facilitar la governabilitat des de fora, amb suport parlamentari i acords puntuals però sense integrar-se a l’estructura del Govern”. De fet, aquesta reflexió es produeix en una assemblea al Centre Obrer de Cervera (Segarra), lloc on els anticapitalistes van prendre la decisió de facilitar la investidura de Quim Torra l’any 2018.
El punt amb més càrrega política de la novel·la, qui sap amb afany de desig o posicionament de l’autor, és cap a la part final del llibre, durant la presentació de l’acord d’investidura. En aquest punt, una representant dels anticapitalistes afirma coses com “‘Viure vol dir prendre partit’. A la gent de la CUP ens heu sentit dir una pila de vegades aquesta frase i ara és el moment de fer-la valer”; o “la decisió ha estat sortir de la nostra zona de confort, prendre riscos, entrar al Govern i no limitar-nos a donar-hi suport extern o exercir d’oposició constructiva i fiscalitzadora com hem fet tantes vegades”. En la part final de la intervenció que clou el llibre, la portaveu cupaire afirma que “la CUP no entrarà al Govern per canviar tot just quatre coses o per posar una mica de maquillatge a les polítiques socialdemòcrates. Si prenem aquesta decisió és per a capgirar-ho tot. No ens lliga res, cap sou, cap cadira, més enllà del compromís de la nostra militància en aquest projecte, més enllà de la voluntat de construir socialisme, feminisme, de construir nació completa”.
Resta per veure fins a quin punt, el llibre de Juvillà pot acabar essent una premonició acomplerta o no. Bona part de responsabilitat, però, recau en les seves mans, com a part de l’equip negociador de la CUP i candidat del partit a la Mesa del Parlament. Per ara, el tripartit Comuns, ERC, CUP sembla descartat del tot. No ho està, però, l’entrada dels anticapitalistes a Govern.
Un enigma que es resoldrà passada la sessió de constitució del Parlament d’aquest divendres. Per ara, fonts cupaires deixen clar que el pacte per la Mesa “no va lligat a un suport a la investidura”. No ho veuen així des d’ERC, que pensen que si acaben cedint un lloc de responsabilitat a la CUP dins la Mesa, cosa que veuen amb bons ulls, serà a canvi d’un compromís que abraci el global de la legislatura.