Aquest pròxim 14 de març es complirà un any des que el Govern espanyol va declarar l’estat d’alarma. Aquell mes tot el planeta va iniciar una mena d'hibernació social que va durar quasi tres mesos i que es perllonga encara en forma de restriccions a la mobilitat i en les relacions socials. La vida, en aquests dotze mesos, ens ha canviat en tots els aspectes del dia a dia. El treball, l’oci, les relacions socials... tot s’ha transformat de dalt a baix. També la celebració del Dia Internacional de les Dones, que es commemora aquest dilluns 8 de març. Després de tres anys de manifestacions desbordants empentades en bona mesura per la popularitat del moviment #MeToo, aquest any les diverses comissions que a cada ciutat organitzen aquesta diada han hagut de tirar mà de l’enginy.
Siga com siga, la commemoració d’aquest 8-M és una bona excusa per revisar quin impacte està tenint la pandèmia en matèria d’igualtat. La quarta onada de feminisme estava provocant canvis importants a nivell normatiu i també de consciència i percepció social. El risc que aquesta pandèmia curtcircuite aquests avenços és alt. Perquè com va deixar dit Simone de Beauvoir, «només caldrà una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornen a ser qüestionats». Passa després de cada crisi: les dones surten més mal parades dels daltabaixos econòmics. És el que algunes han denominat «la tirania d’allò urgent»: el risc que un problema estructural —la desigualtat entre homes i dones— passe a un segon plànol; que desaparega de l’agenda, ara que semblava haver-se situat com una prioritat de les institucions. En un context de xoc social i econòmic d’aquesta magnitud es fa més peremptori que mai dissenyar solucions amb perspectiva de gènere, és a dir, que en lloc d’ampliar la bretxa entre homes i dones, contribuïsquen a reduir-la.
Perquè mantenir-se en la idea que aquesta crisi afecta tothom per igual és il·lusori. Aquest cataclisme té i tindrà un impacte negatiu més significatiu en aquelles persones que presentaven amb anterioritat una situació de major vulnerabilitat, això són, persones amb treballs precaris o sense ocupació, persones sense llar, amb discapacitat, persones migrades... I el que diuen els informes a nivell global és que són les dones les que habitualment parteixen de pitjors situacions socioeconòmiques.
La incidència acumulada de la pobresa
Segons un informe d’ONU Dones publicat el passat setembre, és previst que 47 milions de dones i xiquetes caiguen per sota de la línia de la pobresa a causa de la pandèmia. Això significa que la pobresa entre aquest sector de la població augmentarà d’un 9,1% en el pròxim any a causa de la pandèmia. La xifra és significativa, sobretot si es té en compte que ONU Dones havia previst que, entre 2019 i 2021, aquest índex es reduiria un 2,7%.
Significa això que la pobresa no s’incrementarà entre els homes? No. Efectivament, la situació de vulnerabilitat econòmica també s’agreujarà entre els del sexe masculí, però ho farà en una menor proporció. Així, el 2021, de cada 100 homes d’entre 25 i 34 anys que viuen en pobresa extrema —això vol dir persones que viuen amb menys d’1,90 dòlars per dia—, hi haurà 118 dones en la mateixa situació. La bretxa, segons ONU Dones, podria augmentar a les 121 dones per cada 100 homes el 2030. «Les dones suporten el major pes de la crisi de la COVID-19, ja que tenen més probabilitats de perdre la seua font d’ingressos i menys probabilitats que els arriben les mesures de protecció social», avisa la directora executiva d’ONU Dones Phumzile Mlambo-Ngcuka. L’Àfrica subsahariana i Àsia meridional seran les zones del planeta on aquest efecte es farà més notori. Aquest increment de la vulnerabilitat està íntimament lligat a la seua situació laboral. Es calcula que 740 milions de dones treballen en l’economia informal i que només en el primer mes després de la irrupció del coronavirus els seus ingressos es van reduir un 60%.
Imprescindibles
I a casa nostra, quins han sigut els efectes? Al marge de les xifres, una de les qüestions que s’ha posat en el centre del debat aquesta pandèmia ha estat la importància de les cures i la feminització d’aquest sector, tant en l’àmbit privat com en el públic. Això explica, en part, que al principi de la pandèmia, el percentatge de dones infectades fora més alt entre elles que entre ells. A Catalunya, fins a l’1 de novembre, el 54,4% de les persones contagiades eren dones, segons l’Institut Català de les Dones. “Durant la pandèmia s’ha observat que aquelles ocupacions remunerades que cobren especial rellevància per fer front a la COVID-19 són les ocupacions més feminitzades —segons l’organisme català—, fruit de la segregació horitzontal del mercat de treball, com ara el personal sanitari i farmacèutic, on el 70% són dones; residències de la gent gran (84%); personal de serveis socials (80%); personal de neteja en establiments (86%), entre d’altres [vegeu gràfic per a dades de tota Espanya]”.
Tot plegat ha tret a la palestra una reivindicació que el moviment feminista feia anys que promovia: el paper que han tingut les dones a l’hora de proveir cures, tant en l’àmbit formal com en l’informal, i la invisibilitat i la devaluació salarial que han tingut tradicionalment. Caroline Criado, en el seu llibre La mujer invisible, recull una sèrie d’estudis que xifren el treball no remunerat en fins al 50% del PIB en els països en desenvolupament i el 80% en els països de baixos recursos. El treball de cures és el major sector laboral del món, a pesar de la seua invisibilitat. “Les dones, amb la nostra dedicació a les cures, generem plusvàlues a molta gent: a l’Administració perquè li estalvia haver de proveir cures; a les empreses, perquè els proveeix de futura mà d’obra, i als homes perquè els allibera de responsabilitats de cures i els genera un injust avantatge competitiu en el seu desenvolupament laboral”, explica Amparo Máñes, responsable de la Unitat d’Igualtat de la Universitat de València, la qual es refereix a un “cercle viciós de les cures”. I si bé durant el període de confinament estricte les casuístiques van ser molt diverses, segons totes les investigacions que s’han dut a terme, foren elles les que durant l’etapa de confinament entre març i maig es dedicaren en major mesura a les tasques de neteja, acompanyament escolar, organització de la llar, etcètera.
Aquesta sobrecàrrega mental, unida a la incertesa, ha tingut conseqüències també sobre el benestar emocional d’elles. No és que els homes en siguen immunes, però el que les enquestes indiquen és que són elles les qui més en surten perjudicades. “Les dades mostren que la salut mental de les dones s’ha vist afectada per la pandèmia d’una forma desproporcionada. Així, el 2017, un 6% de les dones manifestaven sentir-se infelices o deprimides. L’abril de 2020 aquest percentatge era del 16%. Al juliol, la diferència s’havia mitigat però era de 5,6 punts, segons l’informe d’Esade ‘Estrès i depressió durant la pandèmia: per què són importants les desigualtats de gènere, les condicions del mercat laboral i la protecció social’”. Aquest mateix estudi arriba a la conclusió que aproximadament el 53% de l’escletxa de gènere en la percepció de la salut mental està vinculada al tipus d’inserció laboral que tenen les dones.
Efectes secundaris
Perquè hi ha alguns detalls que no s’han de perdre de vista: d’una banda, que Espanya és el segons país de la UE amb una taxa d’atur femení més alta. D’altra banda, les dones treballen molt més a temps parcial que els homes. A finals de 2020, el 75% de l’ocupació a temps parcial requeia en les dones. “Cal desmuntar el mite del caràcter voluntari del treball a temps parcial. Només el 20% al·leguen com a motiu d’aquesta modalitat laboral la cura de xiquets o depenents”, avisen Cloti Iborra i Tatiana Sapena, de Comissions Obreres. Al País Valencià, de les 816.000 dones assalariades, el 27,4% treballen a temps parcial, enfront del 8,7% dels homes.
De moment, el que indiquen les xifres de l’Enquesta de població activa és que la bretxa de desocupació entre sexes —habitualment la taxa d’atur femení és més alta— ha tingut comportaments diversos. Mentre a les Balears i a Catalunya la bretxa es va ampliar, en el cas del País Valencià va caure en 1,4 punts. És a dir, tants homes com dones van perdre ocupació, però els homes ho van fer amb més intensitat. Les dones, en general, d'una altra banda, han patit en major magnitud els ERTO. Són més les dones que en l'actualitat estan en ERTO a pesar que elles estan menys inserides en el mercat laboral. Quina lectura d’aquestes dades s’hauria de fer? “En general —avisen Iborra i Sapena— a l’inici de les crisis són els homes els que pateixen en major mesura l’atur. A més, no s’ha de perdre de vista que els treballs essencials són majoritàriament ocupats per dones. Siga com siga el que l’experiència ens demostra és que les dones patim més les crisis en el llarg termini”. Tot plegat té conseqüències en els salaris i posteriorment també en les pensions en arribar a l’etapa de la jubilació.
Des de 2019, el Govern de Pedro Sánchez ha impulsat diverses mesures per avançar cap a una realitat més igualitària. El 2019, es va aprovar el Reial decret per garantir la igualtat de tracte i d’oportunitat entre homes i dones en l’ocupació, que ha possibilitat, entre més, avançar cap a l’equiparació dels permisos per als dos progenitors per naixement i cura del lactant; la creació d’un registre de retribucions desagregades per sexe en les empreses, les auditories salarials en els plans d’igualtat, i l’obligació de comptar amb un pla d’igualtat per a empreses de 50 o més treballadors. Un any després, el 2020, es va donar llum verda al Reial decret llei d’igualtat retributiva entre dones i homes. En l’agenda de la ministra d’Igualtat, Irene Montero, també figura l’aprovació d’una llei de temps corresponsable per garantir el dret a la conciliació i el treball en condicions d’igualtat.
El Pla Me Cuida, activat al principi de la pandèmia per garantir el dret a les famílies a tenir cura dels seus plançons, ha estat una ferramenta que ha acabat per apuntalar els rols de gènere. Així almenys ho posa de manifest una enquesta del Club de MalasMadres: una de cada quatre treballadores han hagut de renunciar a tot o a una part del seu salari per cuidar els fills en quarantena. D’aquestes, un 74% ho va fer a costa de les seues vacances, un 21% ha recorregut a l’excedència i un 11% va haver d’acollir-se a una reducció de jornada de fins al 100%. “El que detectem és que el cost de la pandèmia l’estan sufragant les mares, que estan renunciant a les seues jornades completes, o agafant-se dies i excedències sense sou o fins i tot vacances”, explica Laura Baena, fundadora del Club de Malasmadres. “A les dones se les indueix per cultura a cuidar. Les seues decisions, pretesament lliures, estan mediatitzades per les necessitat de cura familiar —avisa Amparo Máñes—. En canvi, els homes, quan s’enfoquen al mercat laboral, prioritzen la retribució i la promoció. No tenen dependència de les cures i això els permet posicionar-se millor. Això desemboca en la percepció, per part de les empreses, que les dones tenen falta d’implicació, quan en realitat el que tenen és una sobrecàrrega de responsabilitats”.