Aquesta setmana i l’anterior hem assistit a l’enèsim desplegament mediàtic d’aquell 23 de febrer de 1981, ara fa quaranta anys, la data d’aquella farsa amb soroll de sabres que, convenientment maquillada, ha servit per a retre culte a Juanito el Fratricida, ara rei «emèrit» vingut a menys, com a campió de les llibertats públiques. Vegeu: el dèspota perfecte que mima als seus súbdits —ai com els estima!— i els consent, com a gràcia, la democràcia. La cantarella, cloquejada fidelment pels estiracordetes i llepacrestes del règim, ha sonat durant quatre llargues dècades de disbauxes borbòniques, públiques i privades. Encara, com bé sabeu, hi ha una Constitució espanyolíssima que certifica que «la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat» (article 56.3). I, vaja!, amb tal «carta magna» a la mà, l’individu ha fet i desfet, sense gosset que li lladri, amb la connivència de l’esquerra col·laboracionista espanyola, que li ha deixat fer.
El 23F, encara ho recordo, m’agafà cursant l’aleshores 2n de BUP, a Alacant. A les 18:22 el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, retransmès per la televisió, entrà al Congrés espanyol i ja sabeu la història: «¡Se sienten, coño!». Les classes (aleshores anàvem a classe a l’institut matí i vesprada) se suspengueren. Un professor, amb rostre de circumstàncies, ens avisà que «por los graves acontecimientos» s’aturaven les classes. A les 19:30 era difós per la ràdio el ban del tinent general Jaime Milans del Bosch, capità general de la III Regió Militar, calcat al dels colpistes del 18 de juliol de 1936. El de Milans del Bosch acabava amb «¡Viva el rey!» i «¡Viva por siempre España!». Els tancs, aleshores, sortiren a passejar pels carrers de València. Fou la llarga nit —o no tant— la del 23 al 24 de febrer de 1981, tothom apegat a les ràdios i a les televisions de només dos canals. A la 1:23 de la matinada, la TVE emeté el discurs ambigu del successor de Franco, l’amiguíssim —ai llas!— del Milans del Bosch i de l’altre conspirador colpista, el també general Alfonso Armada Comyn, en què anunciava que la situació estava sota control (control de qui?). Armada —atenció!— fou el responsable de convertir el Juanito en el príncipe franquista d’Espanya, era el seu home de confiança i havia estat el secretari general de la Casa del Rei (1975-1977), substituït per Sabino Fernández Campo, l’home al telèfon a la Zarzuela aquella nit. El pla d’Armada, el cap pensant del colp i l’autoritat militar (l’elefante blanco) que esperaven els guàrdies civils que ocupaven el Congrés, era la conformació d’un govern de concentració nacional antiSuárez, presidit per ell amb la col·laboració de les forces polítiques que s’avenien a la farsa: els contraris a Suárez de la UCD, l’AP de Manuel Fraga, el PSOE de Felipe González i —ep!— també el PCE de Santiago Carrillo. Adolfo Suárez, que no consentia que el «borbonegessin», s’avançà als esdeveniments i havia dimitit. Precisament, al Congrés, el que es debatia aquella vesprada era la investidura del successor del president del govern caigut en desgràcia. El Borbó no suportava a Suárez, ni tampoc el Fraga ni el González. Carrillo era un cas apart, però al seu partit tenia individus com el Jordi Solé Tura (ostres del PSUC! I sacrosant pare de la Constitució monàrquica dels espanyols), capaç de vendre la pàtria i els ideals per un tros del pastís de la cosa pública (els colpistes li prometeren el Ministeri de Treball). Bé, nihil novum sub sole: l’endèmic pasteleo espanyol.
No comptava Armada, però, amb la resistència de Tejero. Aquest no estava per martingales. Aspirava a «meter España en cintura»: Milans del Bosch de president, dissolució de les Corts i de comunistes ni parlar-ne. A més a més, no li complaïa la idea d’abandonar el Congrés i marxar d’Espanya, com li demanava Armada. El pla d’Armada se n’anà en orris. Mentrestant, a les 23:30, una unitat de la RTVE es presentà a la Zarzuela i a mitja nit, el Borbó, lluint galons, enregistrà el discurs del rei sobre els fets (redactat pel Sabino). Què us diré? Un discurs preparat per a fer costat a les intencions d’Armada, però que, fracassat el pla del seu col·laborador, fou reciclat com a garant de la democràcia. La sortida, el desenllaç, havia de ser fer president Armada, amb el concurs dels diputats; si no era així, havien begut oli i el Juanito, aconsellat pel Sabino, no s’anava a jugar el seu esplendorós futur de vida regalada per les cabòries dels nostàlgics de 1936. El colp d’estat fracassà i Milans del Bosch, amb la cua entre les cames, retirà els tancs dels carrers de València a les 4:00. La resta és ben sabut. Només us diré que la immensa majoria dels tres centenars de guàrdies civils i més de cent soldats que ocuparen el parlament espanyol mai no fou jutjada. Només foren processats trenta-dos militars i un civil. En fi, una gran ensarronada que, convenientment maquillada, ha servit per a callar els excessos i tracamanyes del Juanito i sequaços durant dècades.
El colp del general Elío
Ja aleshores, en aquell 1981, tot i la meva joventut, em preguntava per què, precisament, a València eixiren els tancs al carrer. I és que no era la primera vegada que València protagonitzava una assonada militar. El País Valencià, el Levante feliz per a l’espanyolada, ha estat un espai de retir o aixopluc de militars espanyols reaccionaris. Adolfo Suárez, el primer president de la borbonada restaurada es desfeia d’elements incòmodes enviant-los a les colònies catalanes: a Milans del Bosch li negà ser cap de l’Estat Major de l’exercit i l’envià a València; a l’Armada, amb qui tampoc combregava, el foragità de la Casa del Rei i l’envià a Lleida. Tots dos no li perdonaren aquest desterrament.
Perifèria menystinguda d’un estat nacional bastit, precisament, contra els catalans, el País Valencià ha estat destinació dels militars espanyols més tètricament cavernícoles. Militars, policies i funcionariat de tot pelatge, amb una compulsiva mala llet colonialista que feia i fa feredat. I ací —vatua!— encara banyuts i a pagar el beure. Com és que el síndic de greuges dels valencians desconeix la llengua dels valencians? Ah! És que és de Madrid, així que té butlla per ser ignorant de per vida en la llengua del país. Com la tenen els policies, els metges, els mestres, els sindicalistes, els... Vénen al Levante —encara se’ls escapa per la tele— i ni pacte del Botànic ni Llei de la Funció Pública ni hòsties. Com proclamava Milans del Bosch el 23F: «¡Viva por siempre España!».
Colònia d’Espanya, «por justo derecho de conquista», com deia el primer Borbó Felip V, al País Valencià anà a parar un d’aquells militars que feren carrera a les colònies americanes, el pamplonès Francisco Javier de Elío y Olóndriz. Atenció!: amb carrer —carrer important— dedicat encara a València i això que menuda perla era el personatge. L’alcalde Ribó (el del Botànic) i companyia, definitivament, viuen feliços en la ignorància. Però, en fi, què podem dir d’un senyor nascut al Bages que s’excita amb la senyera sollada amb una caguerada de blau? La memòria històrica, sembla ser, no afecta als subjectes de nefast record anteriors a 1936.
El general Elío, en 1807, era governador de Montevideo i en 1810 fou nomenat virrei de Río de la Plata, la futura Argentina, per la Junta de Cadis (la de la Constitució de 1812). Elío era la Teresa Cunillera o la Gloria Calero (comandant suprem de les forces repressives espanyoles) de Río de la Plata, territori aleshores integrat en la «indissoluble unitat de la Nació espanyola», però que —ja veieu— ja fa anys, molts, que envià els espanyols a pastar fang. Allà, a Río de la Plata, els «a por ellos, oé» reberen de valent. El 25 de maig de 1810 les Províncies Unides de Río de la Plata es rebel·laren (sedició?, insurrecció? Però aquesta de debò, sense somriures ni petons, cruixint les dents). Els rioplatencs venceren els espanyols a la batalla de las Piedras (1811) i això condicionà, per sempre, el domini espanyol a la regió. Espanya fou foragitada del con sud americà. Elío, derrotat, fou repatriat, però el govern «constitucionalista» de Cadis li trobà aviat una nova destinació; li concedí el comandament del segon exèrcit de la Península, acantonat a València, Múrcia i Castella la Nova. El 6 de gener de 1813 Elío fou nomenat capità general dels regnes de València i Múrcia.
Aleshores la Península estava sacsejada per la Guerra del Francès contra Napoleó. La victòria de les forces combinades britàniques, portugueses i espanyoles contra l’exèrcit francès a Los Arapiles (22 de juliol de 1812) obligà Josep I Bonaparte a abandonar Madrid. L’exèrcit napoleònic estava de retirada i el governador francès de València, Louis-Gabriel Suchet abandonà la ciutat del Túria. A aquest senyor, mariscal de l’Imperi francès, Napoleó l’investí duc de l’Albufera, títol nobiliari existent encara a França. Però tornem a Elío. El general espanyol foragitat de Río de la Plata pels independentistes argentins era un absolutista convençut, recalcitrant, que només arribar a València començà a conspirar contra els liberals, contra els que —babaus— l’havien promogut a capità general de València. Una altra vegada l’habitual pasteleo hispànic de per mig i la recompensa a individus de dubtós comportament i pèssima gestió. La història d’Espanya està atapeïda d’exemples.
Els liberals reunits a Cadis eren uns sòmines —no ho dic debades— que, innocents, pensaven reformar Espanya la irreformable. Fixeu-vos que, malgrat haver estat derrotats pels francesos encara proclamaven que «la Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios» (article primer de la Constitució de 1812). De l’hemisferi sud aviat els farien fora, per això el virrei de Río de la Plata havia acabat a València. Elío, com els Milans del Bosch, Armada, Tejero de 1981 no estava per respectar les llibertats públiques i aviat se li veié el llautó. Ara bé, els «constitucionalistes» de Cadis estaven advertits. Els francesos de Suchet fora de València, que, val a dir-ho, comptaren amb les simpaties dels valencians, els espanyols recuperaren la seva colònia del Levante ibèric. Hi enviaren primer a Elío i després a l’arquebisbe de Toledo i Sevilla, el cardenal Luis María de Borbón y Vallabriga, nét de Felip V. Malgrat ser Borbó i de l’alt clergat, l’home tingué tendències liberals i, convertit en president del Consell de Regència, col·laborà amb les Corts de Cadis i signà el decret d’abolició de la Inquisició. No era un absolutista i només arribar a València s’ensumà les pretensions del general Elío i els anomenats «reialistes» (els absolutistes o «a por ellos, oé» de l’època»). Tingué un incident amb Elío, al qual arribà a increpar. Ara bé, la cosa no anà a més. Ja sabeu que Espanya, ara i abans, empresona els artistes crítics però deixa incòlumes als militars que amenacen amb milers d’afusellaments. Per exemple, els processats del 23F foren indultats —ep! Per la gent del PSOE— i, els que han traspassat, ho han fet als seus respectius llits.
Mireu, hi ha una llei no escrita que diu: al feixisme ni aigua. Però, tretze són tretze, els espanyols perseveren a riure’ls les gràcies o emblanquinar als enemics de les llibertats. Si fas jutge a un individu com el falangista Nicolás Poveda Peñas (es presentà a la llista de Falange Española al Senat per Conca en 1979), el més segur és que ploguin sentències com la que condemna a presó el raper Pablo Hasél per una cançó. I ja veieu quines han estat les reaccions a la sentència, que encara continuen. Els liberals de Cadis, com els neodemòcrates de la Transició espanyola s’oblidaren, o més aviat mai no tingueren la intenció de fer-ho, de depurar el nou estat d’elements facciosos. El resultat: vivim en el 2021 i encara ens empaita l’ombra de Francisco Franco més de quatre dècades després de mort. En 1814, a Ferran VII, amb personatges com l’Elío, li ho posaren en safata.
Ferran VII havia nascut absolutista i, si per ell quedava, moriria absolutista. A Valençay, l’11 de desembre de 1813, Napoleó li retornà la corona dels Borbó hispànics i, el 22 de febrer de 1814, el rei dels espanyols travessà la frontera i era a Figueres, rebut pel general Francisco de Oliver-Copons y Méndez-Navia. Del Principat, Ferran VII passà a Aragó, on passà la Setmana Santa a Saragossa amb el general José de Palafox. Després continuà camí, cap a València. Abans d’entrar al Regne (nominalment, València encara era un Regne), a la ratlla d’Aragó pel camí de Sogorb, l’esperava el general Elío. Ferran VII es deixà adular, que li feren miserablement la gara-gara, comportament típic de l’esbirro borbònic. En arribar la comitiva a Puçol, l’esperava el cardenal regent Luis María de Borbón. Ferran VII l’obligà a besar-li la mà, la qual cosa constituïa tota una humiliació. El Borbó apuntava intencions i el seu comportament revelava la seva actitud. Per què anà Ferran VII de Saragossa a València i no anà directament a Madrid a jurar la Constitució? Bé, està clar que no pensava jurar res i a València tenia a la persona escaient per a fer el que pretenia fer: Elío. A València l’esperava també el diputat Fernando Mozo de Rosales, que li lliurà al rei l’anomenat Manifiesto de los persas, pel qual els absolutistes l’instaven a abolir les Corts i a restaurar l’absolutisme. Elío, sense dubtar, posà el seu exèrcit al servei de l’absolutisme i la reacció, i Ferran VII, com el reietó del «a por ellos, oè», es passà la Constitució pels dídims i, de seguida, els brimos i fauna piolín del moment a repartir llenya. Els primers a rebre, els valencians. Imagineu-vos la situació: València, 16 d’abril de 1814, el rei entra a València, tothom ensabonant-lo, com li fan al Juanito i família, que si majestat per ací i majestat per allà, allotjat amb tota mena de luxes al palau dels comtes de Cervelló (a l’actual plaça de Tetuan), i va el tio, en pla 155 avant la lettre, i envia la Constitució i els liberals a fer punyetes. El d’Elío, fou el primer pronunciamiento militar de la història. A partir d’ací, les assonades militars, part intrínseca del tarannà espanyolista, sovintejaren durant tot el segle XIX i també el XX.
Ferran VII féu el que féu perquè tenia els PSOE-PP-Cs-Vox (fins i tot UP) de l’època disposats a deixar-lo fer. Aleshores els deien els «perses» (per allò del manifest) i també els «servils». Colp d’estat en defensa de la monarquia i la unitat d’Espanya i tothom a quadrar-se, inclosa la premsa escrita. Ja existien, a la seva manera, els García Farreras, Cebrián, Inda i Marhuenda del moment, capficats a convertir la mentida en virtut i escopir merda a tort i a dret. Aleshores València tenia dos periòdics (sí, ja hi havia premsa), el Diario i la Gazeta, tots en castellà, evidentment. Bé eren dues publicacions que tenien la ideologia del «cara al sol que més escalfa». D’antuvi constitucionalistes (ostres!, com està de desprestigiat i tergiversat aquest mot avui), no trigaren gens a militar en la reacció més aberrant. Fins i tot —com ara!— sorgí el més papista que el papa, La Razón del moment, que duia per capçalera el nom Fernandino.
Tot colp d’estat comporta repressió, la dels colpistes contra els seus opositors. Bé, això ha estat així sempre. Violenten les lleis i, doncs, la societat. El general Elío fou un repressor contumaç. S’instal·là al palau dels ducs de Vilafermosa (després dels marquès de Campo i dels comtes de Berbedel, a la plaça de l’Arquebisbe). Allà establert, esperonà una política repressiva, estil article 155, llei mordassa i altres disbarats jurídics de l’actualitat, que omplí les presons de «presoners polítics». Elío organitzà un cos de piolíns malcarats, auxiliats per una xarxa de confidents. Popularment els deien «la ronda del Butoni» (el Butoni és el monstre espantacriatures de l’imaginari valencià). Crida l’atenció que tant aleshores com avui dia els repressors negaven l’adjectiu «polítics» als presos; eren simplement malfactors. Els liberals valencians intentaren sobreviure i fins i tot plantar cara. El general liberal Luis de Lacy, destinat al Principat de Catalunya, encapçalà una rebel·lió democràtica en 1817 amb connexions a València. A la capital del Túria es produïren avalots que foren reprimits. Els protagonistes de la conxorxa de Lacy a València foren detinguts, catorze persones, i executats. Al cap d’ells, Rafael Armengol «el Vidrier», li fou tallat el cap, que fou exhibit durant mesos al portal de la Trinitat.
En 1819 el general Elío desbaratà una nova conjura liberal a València. El 2 de gener foren detingudes tretze persones, entre elles el general Joaquim Vidal, un heroi contra els francesos, i Fèlix Bertran de Lis, membre del conegut llinatge liberal valencià dels Bertran de Lis. Tots foren afusellats i enterrats al barranc del Carraixet, destinació final de les despulles dels ajusticiats. El colpista Francisco Javier de Elío féu i desféu quan i com volgué, la qual cosa li comportà una gran animadversió ciutadana. Era, literalment, l’amo de València. Però —ja sabeu— a tot porc li arriba el seu Sant Martí, i a Elío li arribà el moment de retre comptes a la justícia. L’1 de gener de 1820 el general Rafael de Riego, a Las Cabezas de San Juan (Sevilla), proclamava el retorn a la Constitució. I a Riego li dedicaren un himne convertit, temps a vindre, en himne republicà. Ferran VII era obligat a acatar la Constitució i Elío, conseqüentment, queia en desgràcia. Fou immediatament arrestat i el 4 de setembre de 1422, després d’un llarg estira i arronsa, executat a garrot vil. El seu cos, com el de moltes de les seues víctimes, fou soterrat al Carraixet.
Un altre colpista: el general Martínez Campos
29 de setembre de 1868: la Revolució Gloriosa. Els Borbons (Isabel II) han de fer les maletes. Primerament, la solució ideada pel general Prim, el militar que encapçalà el moviment revolucionari, és una nova dinastia i, després de diverses alternatives, es decidí per entronitzar el piemontès Amadeu I de Savoia. L’experiment resultà un fracàs i, desaparegut Prim, fou proclamada la República, la primera d’espanyola. Una república marcada per la reivindicació federalista i, a casa nostra, per la proclamació del Cantó Valencià, el 19 de juliol de 1873. El president de l’executiu de la República, Nicolás Salmerón, envià a València a Arsenio Martínez Campos a reprimir el moviment cantonalista i aquest, un altre «¡Viva por siempre España!», no es tallà ni un pèl: bombardejà brutalment València durant tres dies i, finalment, els cantonalistes capitularen per a evitar mals majors.
Arsenio Martínez Campos era militarot d’ànima reaccionària, un segovià que havia fet la carrera militar lluitant contra els insurrectes cubans. Si l’Elío, com hem vist, havia anat a fer el piolín per l’Uruguai i l’Argentina, el Martínez Campos ho féu per la Gran Antilla, que anhelava desfer-se de la dominació espanyola. Ja veieu que des de fa dos-cents anys sempre hi ha algun Puigdemont pel món reclamant les llibertats que nega Espanya. A València, però, la classe burgesa feia l’orni, ara fa el ridícul: per què? Resulta que al nostre cap i casal teníem una bona nòmina de burgesos —homes de bé se’n deien— proborbònics. Són aquells que apel·len a l’ordre, el d’ells. a la pulcritud de contenidors i papereres i a les majories silencioses que no van a votar. La I República se n’anà en orris quan el general Manuel Pavía interrompé la sessió d’investidura d’un nou cap de govern, el valencià Eduard Palanca. Colp d’estat, i tant! Però Pavía, l’home, no volia eliminar la República, que volia convertir-la a «l’ordre» en la persona del general Serrano, a l’estil d’allò que havia fet Patrice de Mac Mahon a França.
A València, els conversos a l’espanyolitat que ofrenen glòries a ponent apostaren pels Borbons com a garantia d’ordre. Bé, el poble, a qui ningú preguntava, no. I així continuem avui dia: els que volen la senyera amb la cagarada blava i els que no. Un grup de patricis valencians, entre els quals estaven el marquès de Càceres, el marquès de Casa-Ramos, el comte d’Almodóvar, Ciril Amorós i —atenció!— Teodor Llorente i Olivares (el cèlebre poeta), apostaren decididament per entronitzar Alfons, el fill d’Isabel II, i cridaren el general Martínez Campos a València. Tenien una contrasenya: «Naranjas en condiciones». I el tio, l’Arsenio, vingué a València, anà a Sagunt, on eren les tropes que l’esperaven, i, el 29 de desembre de 1874, féu una proclama colpista al crit de «Viva Alfonso XII rey de España». Altres generals se li uniren, que no li passà com al Milans del Bosch el 23F de 1981, i, finalment, el general Fernando Primo de Rivera (d’il·lustre llinatge militar reaccionari), capità general de Madrid, també el recolzà. El govern de Serrano restà amb el cul a l’aire i Primo de Rivera constituí un govern presidit per Antonio Cánovas del Castillo que restaurà la monarquia borbònica. Ah! I al colpista Arsenio Martínez Campos acabà de diputat pel districte de Sagunt en 1876 (tupinada electoral) i amb un carrer dedicat en aquesta ciutat, que encara ignominiosament perdura. Després encara continuà fent la guerra als cubans fins al 1879, i en 1893 fou nomenat capità general de Catalunya. El 24 de setembre de 1893 sofrí un atemptat a la Gran Via barcelonina mentre presenciava una desfilada militar, però només patí ferides lleus.
Qui ho anava a dir? Resulta que els Borbons deuen el seu èxit als tios Mercadona de l’època, inclòs el Llorente (el de Las Provincias), el poetastre de la nostra Renaixença de sofà. Ells posaren la pasta perquè Alfons XII fóra rei. Ah!: i també un valencià posà el semen perquè Alfons XII nasqués, que si no fóra per l’ontinyentí Enric de Puigmoltó i Maians, de Borbons ara no res, ni Juanito ni Felipito. Ai Senyor, què hem fet els valencians per a merèixer tanta ignomínia? Espanya, com ja ens ha recordat el líder d’UP, vicepresident del govern espanyol és una «democràcia imperfecta». Seguir en Espanya, doncs, és perseverar, com a beneits, en la imperfecció, imperfecció que molt sovint —la història ens ho mostra— degenera en autoritarisme o directament en feixisme. És hora —dic jo— d’alliberar-nos d’aquesta màcula històrica. No serà fàcil, però podem començar exigint que les autoritats democràtiques de les ciutats respectives, per decència democràtica, ens alliberin de la infàmia de suportar a València (Compromís-PSOE) el nom de General Elío per a un carrer i a Sagunt (PSOE-Compromís) el de Martínez Campos per a un altre vial urbà. A que no se us acut que hi haja un carrer amb el nom de General Jaime Milans del Bosch, colpista en 1981? Doncs, per igual motiu, són tan aberrants els noms dedicats als colpistes de 1814 i 1874.