«Está la historia de Juan Carlos el Bobón, que quieren ocultar. Contar quien es y que hace es delito; apuntaba maneras cuando mató a su hermano Alfonsito. ¿Quién se cree que fue un accidente? Y Marhuenda a Rajoy desnudo cuando miente». Aquest és un fragment de la composició per la qual el raper lleidatà Pablo Hasél ha ingressat en presó, a la força, condemnat per injúries a l’individu Bobón, avui dia —com bé sabeu— de vacances perpètues, a cor què vols, a Abu Dhabi. Que qui és aquest Bobón? Bé que ho sabeu, però explicar la seva història, la de veritat, no la que vessen els seus panegiristes llagoters, és arriscat. Té igual sigui amb un rap, amb un article periodístic, amb un llibre o amb qualsevol estudi acurat del personatge, si contes qui és de debò t’exposes a la repressió salvatge dels esbirros del règim. I és que sobre el Bobón —com irònicament li diu Hasél— i els seus vicis descansa l’estructura política postfranquista que va seguir a la mort del dictador, amb fel·ladors de tota mena que li deuen prebendes i fortuna, els quals resten amb el cul a l’aire si s’airegen les malifetes i disbauxes de l’individu.
El regne que es va traure del barret Franco
El Bobón, rei per obra i gràcia del Generalísimo, individu vividor —li ve de casta— i llicenciós (els escàndols per afers al catre són nombrosíssims), Franco el va triar a dretcient, per ser un sòmines manejadís. No estranyi que l’oposició democràtica l’anomenés el Pelele. En 1947, el dictador havia convertit oficialment Espanya en «regne». Regne i títol reial abans inexistent, que Franco es va traure del barret. Un regne sense rei? Bé, ja estava Franco, l’autoproclamat regent vitalici, però això no li va acabar d’agradar a l’aspirant a rei de la «dinastia històrica», don Juan de Borbó (el tercer fill mascle d’Alfons XIII). Don Juan pretenia ser rei, amb l’ajut de les potències guanyadores de la II Guerra Mundial i publicà el Manifest d’Estoril (7 d’abril de 1947), en què afirmava: «Los principios que rigen la sucesión de la Corona, y que son uno de los elementos básicos de la legalidad en que la Monarquía Tradicional se asienta, no pueden ser modificados sin la actuación conjunta del Rey y de la Nación legítimamente representada en Cortes. Lo que ahora se quiere hacer carece de ambos concursos esenciales, pues ni el titular de la Corona interviene ni puede decirse que encarne la voluntad de la Nación el organismo que, con el nombre de Cortes, no pasa de ser una mera creación gubernativa. La Ley de Sucesión que naciera en condiciones tales adolecería de un vicio sustancial de nulidad». Franco —no cal dir-ho— es va enfadar com una mona. A partir d’això, el dictador sempre va dir de don Juan: «nos ha salido rana». Franco no tenia cap interès a abandonar la direcció suprema de l’Estat bastit per ell i els seus sequaços, ni sota la forma d’un rei titella del feixisme (com Vittorio Emanuele III d’Itàlia ho havia estat de Mussolini). En tot cas, de qui l’havia de succeir, ja en parlarien en el futur. Ara bé, de don Juan, després del pecat del Manifest d’Estoril i de les seves declaracions al periòdic londinenc The Observer (13 d’abril de 1947), on ratificava la seva oposició a la Llei de Successió franquista, ni parlar-ne.
Don Juan de Borbón y Battenberg, d’antuvi, no era la persona destinada a la successió. Bé, als drets successoris del seu pare, puix que Alfons XIII va morir a l’exili, a Roma, a la Itàlia feixista, el 28 de febrer de 1941. A Franco no li feia el pes Alfons XIII. El rei exiliat va exigir a Franco la restauració de la monarquia, però el general feixista el va desdenyar, ni cas. La monarquia, de moment, havia mort a Espanya per a uns i per als altres. Alfons XIII, trasbalsat, va renunciar a la corona (15 de gener de 1941) i va cedir tots els seus drets a la successió dinàstica al seu fill Juan. A l’altre, l’infant Jaime, encara que major que don Juan, el rebutjà perquè era sordmut. I vet ací el moment en què es va iniciar la nissaga borbònica dels Juanitos: Juan el pare i Juanito el fill.
El Bobón enviat a Espanya
Franco no va voler saber res d’Alfons XIII, encara que després pagaria la pensió a la vídua. Tampoc de don Juan, que —deia— li havia salido rana. Ja pensava aleshores, per si de cas, en un fill del desdenyat don Jaime, un altre Alfonso (duc de Cadis per la gràcia de Franco). Altrament, a les potències occidentals, finalment, el Franco, anticomunista ferotge, ja els estava bé, sobretot als Estats Units i a la Gran Bretanya, i van acabar avalant-lo. Així que don Juan va restar amb un pam de nas. Ara bé, Don Juan no va llançar la tovallola i, malgrat el rebuig del dictador, va pretendre reconduir la situació. Va demanar una entrevista amb el Caudillo i aquest li la va concedir, a bord del iot Azor davant la costa donostiarra (25 d’agost de 1948). El dictador va accedir a permetre que el fill mascle major de don Juan, el Juanito, estudiés el batxillerat a Espanya. Ah! Però si venia a Espanya s’havia de canviar el nom: de Juan havia de passar a dir-se Juan Carlos, per diferenciar-se del pare i alhora fer l’ullet als carlins. Els carlins eren una part activa del Movimiento Nacional franquista i, encara que Franco se’ls rifava quan li passava pels dídims, convenia estèticament tenir-los contents. A Franco ja li venia bé restablir les relacions amb l’hereu directe d’Alfons XIII. En paraules de Pedro Sainz Rodríguez, conseller de don Juan, això serviria perquè internacionalment a Franco «le dejen de tratar como a un maricón con purgaciones». I reblava: «le lamerá el culo [Franco] a Vuestra Majestad [don Juan] cuantas veces haga falta para tener a Don Juanito en España». Atenció! D’aquest individu va sorgir la idea d’enviar Juanito a estudiar a Espanya. Vaja! No us sorprengui el nivell dialèctic del personatge, ni més ni menys que ministre d’Educació Nacional del govern feixista de Burgos quan la guerra, fins que Franco el destituí quan es va assabentar que feia servir el cotxe oficial per a anar als bordells. Després d’això se n’anà a fer-li la gara-gara a don Juan.
En definitiva, el pla era que don Juanito havia d’estudiar a Espanya i guanyar-se el favor de Franco. Li van muntar un col·legi de conveniència, en una finca propietat del banquer Alfonso Urquijo, Las Jarrillas, localitzada a una vintena de quilòmetres de Madrid. Ah! I li van omplir l’aula, perquè semblés un col·legi de debò, amb fills de l’alta burgesia i aristocràcia. Vet ací alguns dels —diguem-ne— «agraciats» amb tal honor: el cosí Alfonso de Borbón-Dos Sicilias, Alfonso Álvarez de Toledo y Urquijo (marquès de Valdueza), Agustín Carvajal Fernández de Córdoba (comte d’Aguilar de Inestrillas), Jaime Carvajal y Urquijo (marquès d’Isasi i president del Banc Urquijo), Fernando Falcó (marquès de Cubas, un vividor protagonista de la premsa rosa del juancarlismo), Alfredo Gómez-Torres y Gómez-Trénor (la família distribuïdora de la Coca-Cola), José Luis Leal Maldonado (que va arribar a ministre d’Economia i Hisenda amb Adolfo Suárez) i Juan José Macaya y Aguinaga (assessor financer, especialista en pelotazos, com el cas del Banco Ibercorp). Tots aquests ocellots, arribats a adults, es van beneficiar de la proximitat a qui ja apuntava maneres d’egòlatra consentit. L’experiència escolar es va repetir al palau de Miramar de Sant Sebastià, també amb alumnes escollits perquè servissin d’acompanyament a Juanito i —ah!— també al fill menor de don Juan, Alfonso àlies el Senequita, dit així perquè, a diferència del germà major, no era un tanoca en els estudis.
Alfonso, quatre anys menor, era totalment diferent al displicent i ensuperbit Juanito. Bé que ho sabia el pare, que temia que si alguna cosa li passava al major, els fills del seu germà don Jaime (els Borbó-Dampierre) fossin tinguts en compte pel dictador per a la futura successió. Altrament, el major, un pocatraça calçat i vestit, sentia gelosia de les aptituds del germà menor. Ah! Al major li deien Juanito, sempre, pares i cortesans; en canvi el diminutiu no era usat amb el fill menor, que sempre era anomenat Alfonso. En això el rap de Pablo Hasél erra, però —vaja— no res important. Una llicència artística per a acoblar la rima: delito — Alfonsito.
No descobreixo la sopa d’all si us dic que la relació entre els dos germans no era precisament la millor possible. Ara bé, entrats en l’adolescència, el menor aguantava les insolències del germà major. Les baralles eren freqüents. Per a Alfonso va significar un alliberament quan el Juanito ingressà a l’Acadèmia Militar de Saragossa. Franco havia determinat que el Juanito havia de passar per les acadèmies militars: primer dos anys en la de l’exèrcit de terra, després un altre en la de l’armada i, finalment, un altre any en la de l’aire.
La mort d’Alfonso el Senequita
Han passat els anys i sobre la tràgica mort del fill menor de don Juan de Borbón encara pesa un vel espès. El pare, don Juan, la va encobrir tant com va poder; fins i tot la versió oficial espanyola, distribuïda per l’agència EFE, parlava que el dissortat Alfonso s’havia disparat el tret que li va llevar la vida quan netejava la pistola que —van dir— manipulava. No se li va fer cap autòpsia al difunt i no es va fer cap investigació policial. Tinguem en compte que a Portugal eren els temps de l’Estado Novo portuguès, el de la dictadura de António de Oliveira Salazar, ben relacionada i col·laboradora del franquisme. Si els Borbó-Juanitos eren a Estoril és perquè Franco ho consentia. Hi vivien a Villa Giralda, una mansió sufragada pels monàrquics espanyols que enyoraven la vida cortesana d’abans de la II República, nostàlgics a l’estil dels Leguineche que retrata el cinema de Berlanga (La escopeta nacional, Patrimonio nacional, Nacional III).
Juanito i Alfonso eren a Espanya, un a Saragossa, a l’Acadèmia Militar, i l’altre a Madrid, al col·legi Santa María de los Rosales, estudiant el batxillerat. Era l’any 1956. Juanito tenia divuit anys i el seu germà catorze. Per vacances de Setmana Santa van tornar a Estoril amb els pares. El dia 29 de març, Dijous Sant, Alfonso havia disputat la semifinal del torneig infantil de golf Taça Visconde Pereira de Machado, al club de golf de la ciutat portuguesa i, per a orgull del seu pare, s’havia classificat per a la final. Don Juan estava envanit de les proeses golfístiques del fill menor; en canvi, recelava del fill major, a qui ja començava a veure com un satèl·lit del Franquito (així es referia al dictador). Fins i tot hi ha qui opina que, si hagués sobreviscut, Alfonso hagués desbancat Juanito de la successió dinàstica. Si Alfons XIII ho havia fet amb els seus fills, amb el primogènit Alfonso (per casar-se morganàticament) i amb Jaime (per ser sordmut), bé que don Juan podria fer-ho amb Juanito, per ser un incompetent. Sí, per a don Juan el seu fill major era un inepte. Fins i tot, ara amb Franco pel mig, dubtava de la seva lleialtat, com li demostraria en el futur immediat. Però, en fi, més enllà de les cabòries de don Juan, la família gaudia de la festivitat de Dijous Sant: pel matí el campionat de golf i per la vesprada, a les 18:00, l’assistència als oficis religiosos de l’església de Santo António. Tornats a Villa Giralda, els nois es retiraren al pis de dalt de la mansió, mentre la mare, María de las Mercedes de Borbón-Dos Sicilias, conversava a la saleta d’estar amb unes amigues i don Juan era al seu estudi. Les noies, la major Pilar (la veritable primogènita) i la menor Margarita eren també a casa. Tothom feia temps fins a l’hora de sopar.
De sobte es va sentir la detonació d’un tret procedent del pis de dalt, seguit d’una xiscladissa. El Juanito, amb els ulls sobresortint de les òrbites, cridava el pare. Don Juan va pujar corrents i s’hi va trobar el cos del seu fill Alfonso estès a terra, mort, amb una ferida de bala que li va entrar pel nas i li va traspassar el cervell. Desesperat, va agafar una bandera espanyola i va tapar el cadàver; a continuació, a crits, va exigir a Juanito que li jurés que havia estat un accident. Don Juan va cridar el metge de la família, el Dr. Lourerio, que només va poder certificar la mort d’Alfonso.
Què feia una pistola carregada a Villa Giralda? Era de Juanito, un obsequi que havia rebut en entrar a l’Acadèmia Militar. Ara bé, hi ha dubtes sobre qui li la va regalar: per a uns va ser el mateix Franco, per a uns altres va ser el preceptor de Juanito nomenat per Franco, el general Carlos Martínez Campos, duc de La Torre. Era una pistola automàtica Lone Star del calibre 22. Qui la va disparar? Per a don Juan no hi havia dubte: el seu fill Juanito. Accident? Don Juan estava trasbalsadíssim, la seva esposa amb un atac de nervis, les dues filles alterades i Juanito... El pare no podia suportar la presència del seu fill major, a qui culpava de la mort d’Alfonso i li va exigir que marxés immediatament d’Estoril. Així va ser: el duc de La Torre arribà l’endemà a Estoril en un DC3 de la força aèria espanyola per a emportar-se el fratricida.
Efectivament, com canta Hasél: «Contar quien es y que hace es delito; apuntava maneres cuando mató a su hermano Alfonsito». Maneres i cara, moltíssima cara. Fixeu-vos, amb divuit anys com tenia el cap. Molt poc moblat, com ha demostrat al llarg del seu corrupte i crapulós regnat. Però, consentit, anà fent. El seu pare l’havia d’haver corregut a espardenyades per tot Estoril, però... Pusil·lànime, ho va tapar. Com a bon Borbó, va borbonejar. Franco quan es va assabentar no es va sorprendre, es va quedar igual que estava. El condol a don Juan no li l’envià fins a tres mesos després d’aquell lamentable succés. Franco va donar l’ordre, això sí, que havia estat un accident infortunat i que ningú fiqués el nas, ni policies (la policia portuguesa faria el que li demanessin els espanyols) ni premsa, a la Villa Giralda. Per al règim, el vailet s’havia disparat jugant amb la pistola. Però aleshores ja corrien els rumors i hi havia persones, presents a Villa Giralda en aquella dissortada vesprada de Dijous Sant, que afirmaven que el Juanito havia disparat al seu germà: li havia apuntat i li havia disparat amb una pistola —atenció— facilitada per Franco.
L’oncle del difunt, don Jaime, va exigir una autòpsia. Segons deia, diversos amics li havien confirmat que el seu nebot Juan Carlos havia mort al seu germà Alfonso i va demanar responsabilitats. Però don Juan s’hi negà. També hi ha qui diu —sempre hi ha qui diu— que el Juanito, afectat, va arribar a dir que renunciaria als seus drets i es faria cartoixà. Les rialles que va provocar semblant acudit es van sentir des de la Xina fins al Perú. Us l’imagineu, el Juanca en una cartoixa? Molt aviat, però, se li va passar la pena, si és que alguna vegada en va tenir. Aquell mateix estiu de 1956 va tornar a Estoril com si no passés res i fornicaria com un posseït amb l’Olghina di Robilant. Ep! I la deixà prenyada. Però això és una altra història, en la qual no entraré avui. Mort el germà, això significava un obstacle menys en la seua carrera a la successió de Franco amb títol de rei. I Juanito, amb divuit anys, ja s’ho tenia ben cregut. Sense cap complex ni remordiment, en complir el trenta anys, va trair el seu pare: va acceptar ser successor de Franco, rei del Regne franquista per sobre dels drets a la corona del seu progenitor. Don Juan, diguin el que diguin, mai no li ho va perdonar.
Els mèrits del Juanito
Sigui com vulgui, hi doneu les voltes que hi doneu, el Juanito, don Juan Carlos el Bobón, és l’únic responsable de la mort del seu germà. Motiu suficient, per remordiments de consciència, si en tingués, per a apartar-se de la vida pública de per vida. Vaja, de Bobón poc i de mala llet molta. No ofèn el Pablo Hasél ningú quan canta una veritat que, encara que dissimulada, és ben coneguda. «Apuntava maneres cuando mató a su hermano Alfonsito». I tant que n’apuntava. I va apuntar-lo amb una Lone Star calibre 22, la pistola es va disparar —qui pitjà el gallet?— i el va pelar. Ho va fer a dretcient? Si don Juan, el primer que li va etzibar al Juanito, amb el seu altre fill mort a terra, és que li jurés que no ho havia fet a propòsit, doncs, què us diré? Quan el riu sona és que aigua porta.
Historiar, explicar, divulgar, cantar les misèries del règim succedani del franquisme comporta —ja veieu— riscos, fins i tot amb l’autoproclamat «govern més progressista de la història». Govern progressista diuen? Simples ninots grotescos de la falla de vanitats que és el Regne d’Espanya de bandera rojigualda, la mateixa que feia onejar la internacional feixista (Franco, Mussolini, Hitler) que va esclafar la II República. Una vegada més el Regne indecent de franquistes i assimilats atempta contra les llibertats fonamentals, contra la llibertat de consciència i d’opinió. No suporten la discrepància, però encara més, no se suporten a ells mateixos, tristes excrescències sortides de l’herència franquista. I és que quina altra cosa va ser la Transició més enllà del repartiment de prebendes entre els franquistes i els arribistes de nou encuny que bavejaven per manyuclejar un tros de la cosa pública? El Pablo Hasél i també un altre raper, el Valtònyc, només amb llurs rimes, han posat en evidència el veritable tarannà d’aquest Regne —amb Transició inclosa— repressor de persones i d’idees, el Regne del Franquito àlies el maricón con purgaciones (Pedro Sainz Rodríguez dixit), del Juanito el Fratricida (sí, va matar el seu germà d’un tret), del Felipito (àlies el Preparao, per a reprimir i apallissar demòcrates) i dels seus mariachis feixistoides i progressistes, sobretot els segons, que callen, consenten i atorguen.
Què us diré? El Juanito —o el Juanca el Campechano si preferiu— ha fet en la vida els mèrits que ha fet. Ell és l’únic responsable del seu capteniment, com a persona pública i privada, pel qual la història el jutjarà, a ell i als que li han permès les seves disbauxes. Us asseguro que m’he acostat a la seva figura com m’acosto, com a historiador, a qualsevol altre personatge, del present o del passat, i el sotmeto a crítica. Que els Borbons hagin estat una nissaga de gent dissoluta i desvergonyida no és producte de la invenció de l’historiador. Podria dir moltes coses, cap ni una —penso— gratificant, dels ancestres del Juanito, una lacra per als súbdits que els han patit. Si al iaio li agradava finançar pel·lícules de les ara dites amb l’eufemisme «per a adults», activitat perfectament documentada, és producte d’un comportament censurable, poc a veure amb l’actitud moral que se li suposa a un rei. Alfons XIII, com ensenya la història, no va perdre la corona per un caprici. El nét —deixem ara a banda el fill— ha estat un individu mediocre, un tararot, com ens desvetllen la seva biografia i els seus fets més recents (com us expliqueu l’afer Corinna sinó?), amb l’únic mèrit de ser nét de qui era i que a Franco li va sortir de la pebrotera fer-lo el seu successor. Un altre dia, si tinc temps i ganes, podria explicar-vos l’Operación Lolita, destinada a bastir una imatge amable, de ciutadà exemplar, del Juanito el Fratricida. Ben bé, però, el Juanito era ben diferent —val a dir-ho— a com el pare li hagués agradat que fos (vegeu: li va matar l’altre fill), i fins i tot a Franco, que li va anar de poc que no l’enviés a pastar fang. De tot plegat, de qui és el Juanito, «cantando la verdad y que los censores se jodan», ens parla el rap Juan Carlos el Bobón de Pablo Hasél, de la «historia de Juan Carlos el Bobón que quieren ocultar».
Quin és el delicte del Pablo Hasél? Explicar una història a la manera de rap, discrepant amb l’individu que encarna el poder constituït. Jo acabo de fer una cosa semblant, en forma de descripció històrica, parlant del mateix individu, dels mateixos vicis i de cap ni una virtuts. Definitivament, Juanito el Bobón no en té. M’he esforçat a trobar-les, però ha estat debades. Em situo, doncs, sense pretendre-ho, en el punt de mira dels censors engarjoladors, dels llagoters de la borbonada. Injurio? El lector sabrà traure’n conclusions. Temps ha tingut el Juanito d’esmenar-se, però... Ha estat inútil. Geni i figura fins que peti tot. No obstant això, franquistes i esquerra col·laboracionista el volen incòlume de crítica, ¡por España¡, per «Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza», com la descrivia amb recança Antonio Machado. Una Espanya, de la qual, per salubritat, els catalans hem de fugir. Cada minut que passi Pablo Hasél engarjolat en una presó espanyola (ai llas! I gestionada per la Generalitat processista, que n’hi ha per a llençar el barret al foc) és un ultratge a les llibertats, un estupre contra la democràcia. Com diu el seu rap, «y aún con monarquia parece el medievo, mientras nos explotan y el Bobón entre lujos se rasca los huevos». Ras i curt, què fot el Bobón a Abu Dhabi? Doncs, com en temps medievals, entre luxes, gratar-se els daixonses, mentre els seus esbirros progressistes, embolcallats amb la feixista rojigualda, empresonen la dissidència.
Llibertat d’opinió i d’expressió!
Llibertat Pablo Hasél!
