A començament de febrer, quan després de mesos d’espera les bessones Esther i Deborah Pereira encara no havien rebut notícies de la seva escola, van començar a saciar la nostàlgia amb llibres. El seu pare els havia comprat a un venedor de carrer: El màgic d’Oz, Pinotxo i Dietari d’un plàtan.
“Volem ser dentistes”, diuen les nenes mentre ensenyen els llibres, plens de coloraines, a la càmera d’un mòbil.
Esther i Deborah tenen 11 anys i són dues noies espavilades que viuen amb els seus pares en una caseta mig inclinada a Maré, un dels barris pobres més grans de Rio de Janeiro. D’ençà que el seu pare va perdre la feina en una empresa de construcció, aconsegueixen el menjar a través d’una ONG.
Totes dues nenes fan sisè de primària –tot i que, teòricament, ara haurien de fer setè segons el sistema brasiler–, ja que a diferència de les escoles privades la majoria d’escoles públiques del Brasil encara estan tancades. I no saben quan reprendran l’activitat.
Fa cosa d’un any, quan la seva escola va iniciar el confinament, la mare de les nenes encara parlava personalment amb els mestres. Ells li enviaven exercicis i les bessones els feien tan bé com podien. Amb el temps, però, la matèria es va anar complicant. Cada cop arribaven menys correccions. I finalment, cap a la meitat de l’any, es va interrompre del tot el contacte amb el centre d’ensenyament.
Per tant, les nenes jugaven i miraven la tele, i, sense adonar-se’n, cada mes que passava s’anaven allunyant del somni d’anar algun dia a la universitat. Esther i Deborah s’estan quedant enrere, com milions de nens de tot el planeta. El que perden és alguna cosa més que el contacte amb la classe o que un any escolar.
En països com el Brasil, l’Índia, Kènia o Sud-àfrica, hi ha en joc el futur de tota una generació. Les trajectòries vitals es desvien perquè, en barris amb un internet insuficient com Maré, l’ensenyament a casa no és més que un miratge. Els projectes vitals s’estronquen perquè no hi ha diners per a professors privats, perquè no es tenen escriptoris ni una habitació pròpia, llocs de recolliment on els nens es puguin concentrar. Hi ha portes que es tanquen per sempre, ja que amb la crisi hi ha pares que s’han quedat sense feina i ara els nanos han de contribuir a la supervivència de la família. Perquè les nenes es queden embarassades.
L’any passat, les escoles van tancar les portes en més de 180 països: algunes només unes quantes setmanes, d’altres encara ara no han obert. En vista dels centenars de milions d’alumnes que encara no han tornat a les aules, l’ONU alerta d’una “emergència educativa mundial”. Els experts parlen de la més gran crisi educativa dels últims cent anys. “El que estem vivint és un doble xoc històric”, diu l’exministre peruà d’Educació Jaime Saavedra, que actualment dirigeix el programa Education Global Practice. “L’economia no havia patit mai tant. Mai les escoles no havien estat tant de temps tancades”.
En un informe titulat “El virus de la desigualtat”, l’organització Oxfam assenyala que el coronavirus està desbaratant els esforços encaminats a reduir les diferències educatives. Com que es redueixen els pressupostos d’ajuda al desenvolupament i arreu del món es drenen recursos del sector educatiu al sanitari, la desigualtat creix. Mentre que els nens europeus van perdre de mitjana deu setmanes de classe, en moltes zones de l’Amèrica del sud, l’Àfrica i el sud-est asiàtic la pèrdua va ser de fins a 200 dies.
Les conseqüències d’això són dramàtiques. Més de 24 milions de nens, segons calculen les Nacions Unides, probablement no tornaran mai més a l’escola. 72 milions de nens de l’edat d’Esther o Deborah –segons calcula Saavedra, l’expert del Banc Mundial– han caigut per sota de l’anomenat llindar de la pobresa educativa a causa del coronavirus, cosa que no significa només que no disposen de la capacitat de llegir i entendre un text senzill. Vol dir també que els obstacles per sortir de la pobresa s’incrementen.
El desenvolupament de molts països s’estancarà si els nens es queden per sota de les seves possibilitats. Els actuals alumnes, segons ha calculat el Banc Mundial, deixaran d’obtenir ingressos per valor de deu bilions de dòlars; i, cada dia que les escoles estan tancades, la quantitat va creixent.
Però aquest no és l’únic problema.
Els nens com Esther i Deborah seran els que en algun moment hauran de pagar els deutes en què ara els governs incorren per lluitar contra el virus. És el destí d’aquesta generació. El pitjor encara està per arribar.
Les dues nenes encara són massa petites per entendre tot això, però sí que perceben que alguna cosa ha sortit de mare. Els agradaria aprendre, diu el seu pare, que sovint es veu desbordat quan les ha d’ajudar a fer els deures perquè ell va anar poc temps a escola. Però s’hauran d’esforçar molt més si no volen perdre de vista el seu somni.
En certa manera, creu el pare, encara han tingut sort. A començament de l’any passat les dues nenes es van inscriure en un curs que les havia de preparar per a l’accés a una escola més bona. Van participar en unes quantes trobades a la biblioteca, però llavors va arribar el virus. Tanmateix, a diferència de l’escola, que va tancar del tot, els professors del curs els enviaven els exercicis per WhatsApp. Més endavant els van prestar una tauleta, amb què tres cops per setmana podien participar a la classe.
“Matemàtiques, portuguès, ciències naturals”, diu la coordinadora del curs, Aline Ádria, que treballa per a Redes da Maré, una organització civil. Encara que només ensenyessin una petita part de la matèria prevista, diu Ádria, aquelles hores van ser valuoses, perquè en el cas de molts alumnes van frenar el procés d’allunyament de l’escola.
Deu de cada 25 nens han abandonat l’escola en els últims mesos, per exemple perquè van deixar de tenir accés a un mòbil quan les seves mares van tornar a treballar. “Només deu”, diu Ádria. Per a ella és un èxit.
Maré és una immensa aglomeració, envoltada d’amples autovies, de cases de rajols sense enguixar on bandes de narcotràfic controlen la vida de més de 100.000 persones. Al barri hi ha cinquanta escoles públiques i, encara que moltes ni tan sols tinguin aigua corrent, durant els últims anys s’han fet progressos. Com en moltes altres regions del Brasil, hi ha augmentat el nombre de nens que saben llegir i escriure. I s’hi ha reduït l’abandonament escolar.
Aquestes tendències ara tornen a capgirar-se. Prop de quatre milions d’alumnes brasilers, segons es desprèn de les enquestes, han abandonat l’escola o els estudis universitaris durant l’any de pandèmia: un de cada dotze. Els perfils dels estudiants s’assemblen: la majoria són al llindar de la pubertat, tenen la pell fosca i provenen de llocs amb circumstàncies econòmiques complicades. Diversos països ara tornen a començar de zero, diu Shelby Carvalho, que investiga sobre les repercussions de la pandèmia en l’educació per al think tank de Washington Center for Global Development. “En comptes de transmetre continguts, les escoles es dediquen a recuperar els seus alumnes”.
Carvalho creu que ara molts països paguen el preu de no haver-se pres mai seriosament les “malalties prèvies” dels seus sistemes educatius. Abans del coronavirus, diu, les crisis econòmiques havien fet disminuir arreu del món els pressupostos de les institucions educatives. A tot el món els professors estaven mal pagats o s’acomiadaven docents, es deixava per a més endavant invertir en les infraestructures tecnològiques de les escoles, fet que durant el confinament amb prou feines s’ha pogut compensar amb programes de ràdio o televisió desenvolupats a correcuita.
A més, cal sumar-hi que molts Estats han transferit l’educació dels seus ciutadans a operadors privats. Ara que moltes famílies es troben en el dilema de si han d’invertir els diners que els queden en educació o en menjar, aquests models finançats a base de tarifes trontollen. Només a Rio de Janeiro, des del començament de la pandèmia han tancat 150 escoles privades. A l’Índia, on molts pares envien els seus fills a centres privats, bona part dels quals només costen uns pocs euros al mes, hi ha el perill que s’ensorri tot un sistema.
És probable que les escoles públiques, ja sobrecarregades, quedin desbordades, creu l’expert Bikkrama Daulet Singh, que treballa per a l’ONG índia Central Square Foundation. Prop de la meitat de tots els infants de 10 anys del seu país, diu Singh, ja formaven part abans de la pandèmia dels learning poor (‘educativament pobres’), és a dir, aquelles criatures a qui els costa llegir i entendre un text senzill. Ara hi ha estudis que apunten que aquesta xifra augmentarà notablement arran de la pausa pel coronavirus. Nens que fa un any encara sabien llegir tindran problemes, tot d’una, per desxifrar paraules.
El problema, diu Singh, consisteix en el fet que aquests nens encara quedaran més endarrerits. Com que a partir d’una certa edat les classes es fonamenten principalment en la capacitat bàsica d’entendre textos, mai no recuperaran l’endarreriment. És només qüestió de temps que abandonin el sistema educatiu.
El barri de Tumkur, a l’àrea de Bangalore, és un d’aquests llocs en què són visibles els estralls de l’any de pandèmia. Com en altres regions, aquí també s’han reprès les classes no fa gaire. Un matí de febrer, nenes amb trenes i nens amb la clenxa ben marcada que fan entre sisè i dotzè, corren amb les motxilles a l’esquena pels silenciosos carrers. Salman Pasha també hauria d’estar anant cap a l’escola, però des de fa uns quants mesos treballa de mecànic.
Salman fa un somriure una mica forçat mentre s’inclina damunt una moto en un cobert de llauna ondulada situat al costat de la polsosa carretera principal del seu poble.
Al març, quan l’Índia es va paralitzar, els seus pares van perdre la feina de jornalers. Aviat se’ls van acabar els estalvis. Durant mesos, explica Salman, va estar-se a casa sense fer res. Va anar perdent el temps fins que es va aixecar el confinament i els seus pares es van assabentar que el propietari d’un taller buscava ajudants a un preu barat. Així almenys aprendràs un ofici, li van dir, i aprofitaràs el temps fent alguna cosa de profit.
Des d’aleshores, Salman canvia bateries. Arregla pneumàtics rebentats, va a comprar te i torna motos reparades als clients. A canvi, cada dia guanya 1,70 euros. L’oli lubricant li ha deixat les mans negres. Salman sembla un jove que encara no ha entès del tot on, sobtadament, ha anat a parar.
“Trobo a faltar l’escola”, es queixa. “Els meus pares sempre m’han dit: si t’esforces, algun dia arribaràs a ser alguna cosa”.
I ara?
Salman arrufa les celles.
“No en tinc ni idea de què arribaré a ser”, diu. “Però sí que sé una cosa: no vull ser mecànic”.
Quan li preguntem quina edat té, ens mira amb desconfiança. Respon que té 15 anys, i evidentment pot ser veritat. Però això és el que diuen tots els nois als pobles. També té 15 anys, segons diu ell, un noi esprimatxat amb pèl moixí damunt els llavis, que presumeix que pot equilibrar sacs de ciment pesants sobre el cap i que guanya set euros al dia treballant a la construcció. Els nois que treballen a les plantacions de mangos: també tenen tots 15 anys.
Just un any per sobre de l’edat a partir de la qual els adolescents poden treballar oficialment a l’Índia. Qui és més jove fa treball infantil. Per esvair les sospites, molts adolescents expliquen que ajuden a les botigues o tallers de parents que no els paguen. Això és el que van sentir també els professors que fa unes quantes setmanes van passar pels pobles i van amenaçar els adolescents que avisarien la policia si no tornaven a l’escola.
Molts pares saben que fan mal fet tolerant el treball infantil, però la necessitat pesa més que la vergonya. Les necessitats a curt termini d’una família són més urgents que l’educació, que no dona fruits fins més endavant.
Les terribles repercussions del tancament de les escoles afecten el 60% dels alumnes dels països en vies de desenvolupament. De moment, a causa de la pandèmia han caigut en la pobresa com a mínim 150 milions de nens més, i per a molts d’ells les escoles no són només llocs on aprenen coses. També són llocs on se socialitzen i es converteixen en ciutadans. Allà estan fora del perill de la violència domèstica. I sovint hi reben atenció mèdica. Per a milions de nens de barris suburbials de Kènia, per exemple, l’escola era el lloc on cada dia prenien l’àpat més important del dia.
En el conjunt del món, des que va començar el confinament s’han deixat de donar 39.000 milions d’àpats escolars, segons informa l’ONU. “La suspensió de les classes”, així ho expressa Saavedra, l’expert del Banc Mundial, “és una pèrdua multidimensional”.
La importància d’això es pot veure també visitant un dels tristos townships dels afores de la Ciutat del Cap, a Sud-àfrica, on gairebé un de cada sis nens ha passat gana durant la fase de confinament. Un dia de fa dues setmanes hi trobem Xanda Booysen prenent el sol de la tarda davant una petita cabana de fusta que s’aguanta amb claus rovellats, on viu amb la seva família. A la noia li brillen els ulls foscos quan diu: “Em moro de ganes que sigui dimecres”.
El 17 de febrer l’escola reprèn les classes. Llavors, per fi podrà tornar-se a atipar menjant.
Xanda és una noia tranquil·la. Té 15 anys, i fa novè a la Lavender Hill High School. Tres anys més, diu, i el diploma de secundària li obrirà les portes del món. Li agradaria anar als EUA i estudiar art dramàtic. Els seus somnis l’ajuden a fer suportable el dia a dia al seu barri.
Del març al setembre l’escola va estar tancada. Llavors va obrir durant un curt període, però al desembre va tornar a tancar. “Obertura per fases”, en van dir els polítics. “Poca classe”, en diu Xanda. I per a ella el tancament significa sobretot passar gana.
Per no perdre el ritme, cada tarda s’estirava al matalàs de la llitera que comparteix amb les seves tres germanes petites i llegia i comptava. Però li costava concentrar-se. Sense saber per què, cada cop estava de mal humor amb més freqüència. Pels carrers del barri ressonaven trets a causa dels enfrontaments entre bandes. Al cap de la noia ressonaven les paraules: “Gana, gana, gana. Com un eco”, explica.
No coneixia aquella sensació. “A l’escola”, diu la noia, “sempre ens donaven una poma i llet. I també arròs, verdures i a vegades peix”. Sap que moltes de les seves companyes de classe només van a escola perquè hi donen menjar. Xanda no va entendre la importància d’això fins que els seus pares no van perdre la feina; l’un feia de carnisser i l’altra d’escombriaire.
Ara amb els diners que tenen sovint no n’hi ha prou perquè tota la família ompli l’estómac. Els ajuts del govern, diu la gent del barri de Xanda, no han arribat mai. Els pares de la noia han manllevat diners allà on han pogut i han fet cua en les llargues fileres davant els menjadors socials privats que han anat sorgint pertot arreu. “Hi ha dies”, diu Xanda, “que hem menjat porridge tres cop al dia”.
Ara té ganes que arribi dimecres per poder veure les seves amigues a l’escola, encara que continuï tenint una mica de por del virus. Té ganes de tornar a fer classe d’anglès, però el que més il·lusió li fa és el menjar. “Menjaré tant com pugui”, diu Xanda.
Normalment, expliquen els científics, els nens han oblidat prop d’un 20% del que havien après quan tornen de períodes llargs de vacances. Quanta matèria hauran oblidat ara que les vacances llargues no han sigut de sis setmanes sinó de sis mesos o un any?
Ara cada dia importa, diu Jaime Saavedra. Per mitigar les conseqüències de la pandèmia, els països haurien d’actuar i haurien de ser flexibles. Saavedra proposa que es contractin professors més joves. Ell recomana fer docència alternativa, amb classes per recuperar matèria per als alumnes endarrerits.
Les autoritats, reclamen els experts, haurien d’anar a buscar els nens que viuen amb les seves famílies en territoris apartats on no s’assabenten que l’escola torna a estar oberta. Els governs, si és possible, haurien de posar ajuts financers a disposició de les famílies que passen dificultats econòmiques.
“El resultat no serà perfecte”, diu Saavedra. “Però és important que les societats, malgrat totes les altres preocupacions, prenguin consciència de la urgència que els nens han de reprendre l’aprenentatge tan de pressa com es pugui”.
Cal reordenar les prioritats. En comptes de reobrir centres comercials, sales de concerts o estadis de futbol, els països emergents o en vies de desenvolupament s’haurien de centrar molt abans en els seus joves. Encara que sembli que el coronavirus els afecta poc, ells són els grans damnificats per la pandèmia.
El que caldria, diuen persones com Saavedra, és encetar un debat sobre justícia. Establir un nou contracte generacional.
Esther i Deborah, les bessones de Rio de Janeiro, per ara tenen una mica de sort. En els últims mesos s’han preparat per a l’examen d’accés a una escola més bona i ara han sabut que aquest any el canvi de centre no el decidirà una prova de coneixements. Aquest cop es resoldrà per sorteig, de manera que tots els candidats tindran les mateixes opcions.
Traducció d'Arnau Figueras