Les dues al·legories de la República que encara presideixen el saló de plens de l’Ajuntament de València, els vuit alcaldes que hi van passar del 1931 al 1939, els edificis que un dia van ser seus ministerials o els refugis antiaeris, ara visitables. La cavalcada infantil dedicada als fills dels combatents, els cartells enèrgics de Renau, l’invent del Trinaranjus i el primer edil animalista, designat honoríficament president de la Societat Protectora local.
Les petjades que la Segona República espanyola va deixar a la ciutat de València són nombroses, però, en segons quins casos, el pas del temps podria esborrar-les. Per això és tan oportú fer-ne memòria, rescabalar de l’oblit alguns d’aquells passatgers i valorar com cal d’altres de més coneguts. En aquest sentit, la València efervescent que durant la Guerra Civil va esdevenir la capital de l’Estat ja compta amb un manual que, des de perspectives ben diferents, ens parla d’aquella etapa en un exercici de “mediació cultural”.
L’autor és Néstor Morente y Martín, un segorbí llicenciat en història de l’art amb un parell de treballs a l’esquena sobre l’alcalde Vicent Alfaro i l’artista Luis Dubón, dos personatges clau per entendre la dècada dels 30 al cap i casal. Ara, gràcies a un premi del Consorci de Museus, ha elaborat València republicana, una guia amena i de disseny atractiu en què aplega documents d’índole diversa. Aquesta va ser una de les propostes seleccionades a la convocatòria Cultura Resident 2020, impulsada conjuntament pel Consorci de Museus i per la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport.
“S’ha de recordar a les generacions més joves que la llibertat i la democràcia no es remunten a 1978, sinó que hi va haver una experiència anterior”, subratlla Morente. Els 40 anys de dictadura van ocultar, o fins i tot anorrear, aquella herència, i els més de 40 que hi han transcorregut després d’ella no eviten el risc d’una “regressió cultural” que Morente pretén combatre. “L’auge de l’extrema dreta ens ha de posar alerta, hi representa un perill evident”, diu.
I és que, en efecte, més enllà dels avenços socials i en matèria de drets —el sufragi universal i no sols restringit als homes, la declaració d’estat laic, la construcció d’escoles i la contractació massiva de mestres...— que van produir-se a la dècada dels 30, la cultura va ser una de les grans beneficiades. L’ebullició que va viure aquells anys és constatable a l’hemeroteca i encara perdura a moltes obres, algunes de les quals van poder sobreviure a l’enfrontament bèl·lic i les maltempsades posteriors.
Increïblement, per exemple, encara es conserven les dues al·legories republicanes del consistori valencià. Impertèrrites, l’una i l’altra, a esquerra i dreta, segueixen atentament cada plenari. Són obra de Dubón, un autor que semblava proscrit. “Ara és quan s’ha valorat aquest patrimoni i quan s’ha citat el nom del seu autor, que havia passat desapercebut”, comenta Morente.
El manual que acaba de publicar s’endinsa en la història d’aquests dos panneaux, tot recopilant el document original de l’encàrrec efectuat a l’Ajuntament per part de la Comissió de Monuments, Arxius, Biblioteques i Museus Municipals: “Pareciendo necesario completar los trabajos artísticos del Consistorio y para armonizar los mármoles que enmarcan las dos puertas de entrada al mismo, se ha creído conveniente decorar con sendas pinturas los semicírculos que las coronan”, resa l’escrit. Més endavant, s’hi especifica el motiu que ha d’inspirar-les i l’autor que ha de dur-les a terme: “Que se confeccionen dos lienzos a la manera de panneaux, en semicírculo, simbolizando uno a España y otro a Valencia, para decorar el salón de sesiones de este Excelentísimo Ayuntamiento, de 2’13 metros por 1’33, encargando dicho trabajo, que se hará por administración, al artista Luis Dubón”. Les despeses originades per l’obra doble, “que no excederá las 15.000 Ptas.”, havia de sufragar-se a través del “capítulo de imprevistos” del pressupost ordinari.
També va erigir-se una escultura al·legòrica de la República, obra de Beltrán Grimal, de la qual no queda ni rastre... Tret del pedestal de marbre que la sostenia, que l’any 2019 va ser localitzat de sobte a les dependències municipals.
El llibre de Morente repassa breument la trajectòria de cadascun dels vuit alcaldes republicans que va tenir València. Com ha quedat dit, ja va aprofundir en la figura de Vicent Alfaro [vegeu EL TEMPS núm. 1855], i ara recull algunes curiositats tant d’ell com dels altres set. Per exemple, del farmacèutic Agustín Trigo Mezquita, alcalde entre abril i octubre de 1931, i posterior inventor del Trinaranjus, un refresc de taronja i de llima que va fer-se ben popular i que també va comptar amb el seu cartell propagandístic signat per Luis Dubón. O de l’alcalde de la CNT, Domingo Torres Maeso, que va ser-ho de febrer de 1937 a març de 1939, creador dels refugis antiaeris en què van refugiar-se centenars i centenars de persones durant els bombardejos. O l’últim alcalde blasquista de la ciutat, José Cano Coloma, d’ofici llaurador i que només s’hi va estar un mes.
I no falta tampoc una frase memorable del primer alcalde valencianista de la ciutat, Vicent Marco Miranda, el qual fou, igualment, diputat al Congrés: “Y la República, la novia bien amada, murió. ¿Quién la mató? Sus enemigos naturales; los de siempre, lo que en todo tiempo ahogaron en España afanes de progreso, ansias de libertad, anhelos de justicia. La mataron la plutocracia, la cerril intransigencia clerical, el caciquismo destructor, todas las fuerzas tradicionales a cuyo servicio estuvo siempre pronto el instrumento adecuado, el ejército. El ejército, que no ha sido nunca servidor de la nación, sino de una parte de ella, la más funesta, la más antipatriótica”.
“És una llàstima el desconeixement que existeix respecte als alcaldes republicans de la ciutat”, opina Morente. “De Marco Miranda, ja se n’ha parlat en molts articles, però ningú no ha fet encara la biografia que mereix”, rebla.
El manual constitueix una guia útil per a veïns i visitants de València interessats a copsar la petjada de la República. Gràcies a ella podem saber, per exemple, que la ciutat alberga un mural de l’artista Martín Forés en homenatge a Josep Renau. O que hi ha en marxa un projecte de David de Limón per tal de decorar amb diversos grafits algunes de les localitzacions més importants de la València republicana. En un d’ells descobrim que el carrer de la Corona va rebre el nom de Pasionaria, que el de Cavallers era el carrer de la Metal·lúrgia o que la plaça de Sant Lluís Bertran va ser al seu dia la dels Drets de l’Infant. I, atenció, que l’avinguda de Blasco Ibáñez era aleshores el passeig de la Unió Soviètica.
També coneixerem els preparatius de la pel·lícula biogràfica sobre Frederica Montseny que prepara À Punt, que fou ministra de Sanitat i la primera dona que ocupava un càrrec d’aquesta envergadura al conjunt d’Europa. Nous projectes cinematogràfics, imatges d’època, obres d’artistes contemporanis inspirades en el passat republicà de València... El llibre de Morente és una miscel·lània que aborda l’època des de propostes molt variades amb la finalitat de no deixar ningú indiferent i de mantenir viu el llegat d’un periple importantíssim dins de la història de la ciutat.
Com es repatrià la biblioteca d’Aub
Si parlem de llegats, però, val a dir que el llibre para una atenció especial en el de l’intel·lectual Max Aub, radicat a Sogorb (Alt Palància), on hi ha la fundació amb el seu nom.
Miguel González Sanchis, exalcalde de la població, va negociar l’adquisició i el trasllat al País Valencià dels més de 10.000 libres que Aub conservava al seu exili mexicà. I és que Aub, un escriptor d’origen francoalemany establert a València des que tenia 11 anys —“som d’on fem el batxillerat”, deia ell—, va patir en primera persona els efectes del franquisme. En primer terme, passant pels camps de concentració francesos del règim de Vichy, tant a Arieja com a Algèria. Més tard, prendria el camí de l’exili mexicà, on va morir l’any 1972 quan en tenia 69.
La repatriació del patrimoni cultural que Aub havia emmagatzemat va suposar un revulsiu important per Sogorb, que va instaurar també un certamen de contes. A la setena edició, el president del jurat fou l’uruguaià Mario Benedetti, el qual va condensar la importància de disposar d’aquest llegat: “Sogorb ha fer universal Max Aub, però també és cert que Max Aub ha fet universal Sogorb”. Cada any s’hi continua celebrant una trobada amb estudiants per parlar sobre la importància del missatge que preconitzava Aub.
La llunyania forçada de València que va caracteritzar els últims anys de la vida de Max Aub Mohrenwitz defineixen molt clarament què va significar l’arribada del franquisme en acabar la guerra. Un home de ment preclara, que clamava pel diàleg i que per bandera només exhibia la paraula i el desig d’un món més just, més igualitari, va haver de passar la part darrera de la seua existència a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, mentre a l’Estat espanyol s’imposava un pensament únic i es perseguia la dissidència. Un entorn hostil per a algú com ell, que ja havia vist com sa mare —d’origen jueu— s’havia vist obligada a fugir en concloure la Primera Guerra Mundial.
Avui, la seua cara saluda els estudiants que cada dia entren a l’escola de València que porta el seu non, situada entre els carrers del Pare Urbà i d’Almassora. En alguna ocasió, el grafit ha estat víctima de la intolerància més salvatge i ha aparegut amb una esvàstica al front d’Aub. Heus ací la importància de conservar viva la memòria com a antídot davant la regressió cultural.
