1- Què suposa per a l’independentisme el resultat d’aquestes eleccions?
2- Després d’aquests resultats, qui serà capaç de marcar més l’agenda política del Principat? El PSC o Vox?
Pau Canaleta
Consultor en comunicació i professor de comunicació política
Twitter: @paucanaleta
1- Crec que és un resultat agredolç, per l’independentisme, si bé no es pot separar del context, que és el de la pandèmia i una situació complexa per la crisi econòmica. Ha estat un resultat dolç perquè hi ha una suma de majoria independentista per sobre del 50%, que sempre havia estat un dels objectius. Però també és agre perquè s’han quedat més de 600.000 vots independentistes a casa. S’ha passat de dos milions de vots a un milió quatre-cents mil. És fruit del context i la situació, però vulguis o no, hi és. Hi ha una abstenció important també dins de l’independentisme, no només dins del constitucionalisme, i això fa que siguin uns resultats que no animen –o limiten– a fer gaires passos endavant. No és l’impuls per proclamar la República, ni de bon tros.
2- Crec que PSC. Vox, inevitablement, farà més soroll. Tot i que venim d’unes legislatures en les quals Ciutadans no van ser angelets. Promovien un debat molt tens. Cada dos per tres li deien delinqüent al president de la Generalitat en plena cambra parlamentària. Es podran dir més coses i més bèsties, però no gaire més (a nivell d’oratòria). El Parlament de Catalunya ja sap el que és el to crispat el frontisme contra l’independentisme. Pujaran un grau més, però això ja es dona per descomptat. En canvi, el PSC marcarà la legislatura bàsicament per dos motius. Primer, perquè mana a l’Estat i, per tant, serà el primer partit de l’oposició que, al mateix temps, governa l’Estat i acorda normes del Congrés amb el partit que serà a la presidència de la Generalitat. A les dues cambres, els dos legislatius [català i espanyol] tindran coses en comú i coses diferents. I a més, el PSC voldrà donar joc aquesta legislatura: no voldrà ser un mer convidat de pedra, com ha estat els últims anys. Sobretot per l’aritmètica, que és molt complexa en aquesta legislatura i admet moltes combinacions possibles: un govern en minoria, un govern netament independentista o un govern d’esquerres. Esquerra Republicana sap que té segura la Presidència, perquè té moltes opcions i, si no hi arriba, s’hi va a eleccions. Per tant, el PSC, que ja ha dit que vol destensionar la política catalana, hi jugarà. Això no vol dir que estigui al Govern, ni de bon tros, però estaran oberts a la negociació pels Pressupostos i en moltes altres coses. Per tant, acabaran fent molta més política que Vox, però certament Vox farà més soroll.
Ana Sofía Cardenal
Professora agregada de Ciència Política a la Universitat Oberta de Catalunya i professora associada de Política Comprada a la Universitat Pompeu Fabra
Twitter: @ana_cardenal
1- Si Esquerra Republicana no es desfà de l’agenda estratègica que marca Junts, el fet d’haver quedat en primer lloc dins del bloc independentista no suposarà cap canvi. En canvi, si ERC és capaç de buscar aliances més enllà de Junts, el diàleg Catalunya-Espanya podrà ser més fructuós. Potser, si ERC acaba ocupant la presidència de la Generalitat, la taula de diàleg podria avançar. Al meu parer, el govern de Junts i ERC ha posposat l’acció de Govern fins no assolir la independència.
2-Vox marcarà poc l’agenda política catalana, però farà molt de soroll. Ja hem vist què passa amb un partit que posa línies vermelles, com ciutadans. És estèril i no podrà marcar agenda, perquè només cridarà. Alhora, si ERC aconsegueix la Presidència i el PSC queda relegat a l’oposició, el protagonisme de Vox quedarà difús, perquè el principal partit a l’oposició i el partit de la Presidència apostaran per la via del diàleg. El discurs de la crispació de Vox podria quedar soterrat per la crida a l’entesa entre ERC i PSC.
Joan B. Culla
Professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona
1- Sobretot, una exhibició de resiliència i de capacitat per resistir. En termes militars, una victòria més defensiva que ofensiva. L’independentisme, des de l’octubre del 2017, ha lliurat una batalla defensiva o de posicions: es tractava de conservar les posicions adquirides. Per exemple, la Generalitat o la majoria parlamentària. Els últims tres anys han sigut llargs i molt difícils. Per la repressió, per la manca d’unitat i, a sobre, per la pandèmia. Vaig escriure en algun article que em feia francament por que el cabreig, no ideològic sinó social i econòmic, de moltíssima gent davant els confinaments i la paràlisi econòmica, produís un vot de càstig. I crec que una part, impossible de mesurar, ho ha fet votant a Vox, que és un vot no tant ideològic com d’estar-ne fart. Un vot de «a veure a qui puc votar perquè faci més mal». Evidentment, darrere de Vox hi ha un vot ideològic, però també de cabreig.
2- Crec que Vox no marcarà l’agenda política, perquè per fer-ho cal alguna cosa més que pura estridència i dir-la cada dia més grossa que el dia anterior. Per marcar agenda cal tenir un programa polític, i el de Vox es redueix a un foli amb quaranta línies, quan hi havia programes de 350 pàgines. Això indica que no tenen res més enllà dels exabruptes que acostumen a dir. I si el seu programa és suprimir les autonomies, potser és més fàcil que aconsegueixin un gran suport a Múrcia o a Castella la Manxa que no pas a Catalunya. Vox generarà bronca parlamentària, reproduirà i accentuarà el que feia Ciutadans. De fet, la seva campanya ha sigut una reproducció lleument augmentada del que feia Ciutadans, que anava a pobles petits de clara majoria independentista a arrencar llaços grocs. I quan la gent els insultava, es feien les víctimes. És el mateix exactament que ha fet Vox: anar a provocar. En aquest sentit, és lògic que Vox s’hagi emportat uns quants centenars de milers de vots de Ciutadans. Hi ha una continuïtat claríssima, no tant de programa com d’estil. Pel que fa al PSC, després d’haver fet la remuntada que ha fet i de recuperar l’hegemonia de l’antiindependentisme, importa poc o res que Illa hagi guanyat les eleccions i que ho digui. Això de l’«èxit formidable» que celebra Sánchez és una xorrada. Ja li va passar a Pasqual maragall el 1999, quan va tenir més vots que Jordi Pujol però menys escons i va tenir dos dies de cabreig. Més enllà d’això, el PSC liderarà l’oposició amb contundència. Que el PSC lideri l’oposició i que sigui al mateix temps el partit que governa a Espanya és important. Ciutadans ha sigut el partit líder de l’oposició fins ara i no governava a Espanya. I des del 2019 ja es veia que no hi governaria mai. Ara tot fa pensar que, ni que sigui amb fragilitat, Sánchez pot aguantar tota o quasi tota la legislatura a la Moncloa. Sobre el paper, això obriria certes perspectives. Ara, traslladar les coses del paper a la realitat política no sempre és fàcil. Però en teoria, és evident que no és el mateix que la cap de l’oposició sigui Inés Arrimadas –tot i que tingués més diputats que Salvador Illa, però sense cap força de govern a Madrid– que no Illa amb el PSOE governant a l’Estat. El PSC no és Ciutadans, tot i que hagi fet campanya per captar els vots dels seus votants. El PSC té presència territorial i una cúpula que rep unes informacions del territori que no arribaven a la cúpula de Ciutadans, que no tenia alcaldies enlloc.
Carol Galais
Doctora en Ciència Política i investigadoraRamón y Cajal a la Universitat Autònoma de Barcelona
Twitter: @carolgalais
1- D’una banda, la tranquil·litat d’assolir una majoria absoluta al Parlament en terme d’escons, i la possibilitat de reprendre l’aliança ERC_Junts amb una nova correlació de forces i, potser, una nova orientació més clarament d’esquerres. L’electorat està dient-los que han de passar pàgina del deteriorament de la confiança mútua que s’arrossega des del gener de 2018, si no d’abans. També cal llegir aquests 35.000 vots que donen avantatge a ERC com una aprovació de la seva estratègia pel que fa a l’assoliment de la sobirania, especialment pel que fa al referèndum pactat i a la possibilitat de tendir ponts amb els comuns. És cert que cal ser cautelosos, perquè aquestes eleccions han estat les dels molt motivats. La gent amb preferències tèbies o moderades s’ha quedat a casa, però precisament per això podem suposar que en unes eleccions més «normals» encara més gent hauria fet costat a propostes moderades que s’allunyin de propostes unilaterals. Aquests electors decididament independentistes no han castigat ERC pel seu paper a la política estatal, ni tampoc Pere Aragonès com a president accidental. És normal, doncs, que ERC lideri l’estratègia independentista aquesta legislatura. Però tampoc seria raonable que sacrifiquessin Junts en el seu intent d’eixamplar les bases.
2- Mentre esperem les enquestes electorals, tot sembla indicar que els vots de Ciutadans s’han dividit entre el PSC i Vox. És a dir, una part ha tornat «a casa» i una altra ha provat amb una opció que és expressiva d’una identitat nacional espanyola excloent i, alhora, representa un vot protesta en contra del procés. Podríem fer una lectura positiva i pensar que el PSC és certament un partit menys radical en l’eix territorial que Ciutadans, i que per tant el nivell de conflicte amb el Govern resultat d’aquestes eleccions s’hauria de relaxar. Alhora, però, el PSC segurament farà l’exercici de pensar d’on venen aquests vots i fer el possible per intentar retenir-los. És per això que jo no esperaria grans gestos conciliadors per part del PSC. D’altra banda, tenim a Vox ja a dins de les institucions catalanes, amb tot el que això suposa: visibilitat i una plataforma des d’on escampar el seu discurs. Malauradament, l’experiència d’altres països ens suggereix que allà on un partit de la dreta radical aconsegueix aquest tipus de rellevància, imposa part de la seva agenda, els seus temes i fins i tot afecta les posicions de la resta de partits. És el que en diem efectes simbòlics. No seria estrany que altres partits haguessin de desenvolupar i exposar les seves idees sobre immigració durant aquesta legislatura, que els mitjans públics catalans rebin atacs que no siguin purament verbals o que, amb sort, es teixeixin aliances parlamentàries per tal de defensar alguns consensos, per exemple sobre l’ús del català o l’escola pública.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. Director de l’Observatori dels Governs de Coalició. President de la Sindicatura Electoral del referèndum de l’1 d’octubre
Twitter: @JMatasD
1- Reforçar la força de l’independentisme, cosa que hauria d’implicar que les forces independentistes agafin aquest mandat popular, es posin d’acord i comencin a treballar per satisfer les peticions i demandes i del moviment
2- Entre aquestes dues alternatives, el PSC. El principal partit de l’oposició serà el PSC i serà qui més marcarà l’agenda. Cal veure quina estratègia seguirà Vox. Segurament serà l’estratègia barroera que ja ha utilitzat en campanya i que traslladarà al Parlament. Però des del punt de vista de l’agenda política i de la seriositat a l’hora de resoldre el conflicte polític, serà el PSC qui marqui més l’agenda. Un cop es consolidi el Govern de Catalunya, caldrà veure quina és l’actitud del Govern socialista i d’Unides Podem.
3- Pensa que el PSC pot contribuir a la resolució del conflicte des de l’oposició?
Caldrà veure si el PSC contribueix a la resolució del conflicte. Evidentment, el PSOE i Unides Podem són conscients que, per impulsar determinades polítiques, tot i que no totes, necessitaran els vots d’ERC. Hem de veure, finalment, quina actitud prenen. Si és una actitud de voler continuar col·laborant amb ERC, suposo que l’oposició aquí no serà tan dura com ho seria si no desitgessin aquesta col·laboració.
Francesc Miralles
Politòleg, consultor i escriptor
1- S’ha fet una lectura molt en termes de blocs que, pense, està una mica antiquada. La gran notícia és Esquerra Republicana, que ha guanyat per la mínima després de molt de temps intentant-ho. Es tracta un poc de la consecució del projecte de Josep-Lluís Carod-Rovira, 17 anys després, amb tot el que ha passat pel mig. I crec que és això el que tindrà conseqüències de llarg abast. Aragonès, però, no és el candidat que el partit esperava, tot i que és un cadell de la generació Carod, que ja estava a les joventuts del partit i que connecta molt bé amb la tradició del partit. ERC ha quedat primer o segon com a partit pràcticament a tot arreu, i compta amb una tendència demogràfica i demoscòpica que té molt a veure amb el que ha passat amb el PDeCAT, que marca molt el canvi d’època, no només per a l’independentisme, sinó per a l’esquerra en general, i que tindrà efectes en el previsible canvi de to a la presidència. La gran notícia d’ERC també genera impacte gros en Junts per Catalunya, que perd la presidència. Pel que fa a la CUP, aquest espai es mou en els seus marges, que oscil·len entre quatre i deu diputats. Ara està una mica en el seu sostre.
2- El PSC no ha desaparegut, és un espai sòlid. La seua voluntat no és tant marcar l’agenda com resistir. I en aquest sentit és representativa l’actuació política de Miquel Iceta els últims anys per ocupar espai institucional, influir des de fora i pactar allà on es puga. El PSC no està pensat per ser el primer partit en el sentit de govern, però sí per ser un graner electoral i condicionar la política. Havent conjurat una mica el risc de 2012 i 2017 de ser desplaçats pels comuns, la del PSC és una posició més reactiva que proactiva. Pel que fa a Vox, el resultat del partit és important, però no pel que passarà a Catalunya, on no són excessivament rellevants, de moment. Vox és una escissió del PP i en Madrid es valora molt qui està en primera línia contra l’independentisme. Ja li va passar a Ciudadanos en el seu moment. I això tindrà un efecte espill, també al País Valencià. Per tant, El paper de Vox serà més rellevant fora que dins de Catalunya. Ells volen marcar l’agenda a Madrid, que és el que els interessa. També el PSC, que s’ha vist refrendat en les seues posicions.
Jordi Muñoz
Professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona
Twitter: @jordimunozm
1- L'independentisme ha tornat a guanyar, consolida i amplia la seua majoria absoluta al Parlament i per primera vegada supera el 50% del vot. Tot això són indicadors de la seua fortalesa electoral i social després de tres anys difícils. Mantenir el govern és fonamental per qualsevol estratègia independentista, i en aquest sentit podem dir que ha superat la crisi post-2017 amb bona nota.
Dit això, dins de l'independentisme s'ha produït una recomposició, amb un molt bon resultat de la CUP i una primera posició d'Esquerra Republicana que ja havíem vist a les generals, però ara corroborem a les eleccions al parlament. Això apunta necessàriament a canvis. Tot i que en cap cas hi ha una força hegemònica dins de l'independentisme, sinó que la pluralitat de veus es manté i caldrà millorar la capacitat de negociació i coordinació.
2- Crec que VOX intentarà imposar la seva agenda, però l'aritmètica del Parlament els fa irrellevants, i si els altres partits són capaços de posar-se d'acord per minimitzar el seu impacte, el poden mantenir controlat. Pel que fa al PSC, aquest partit tindrà una posició important, molt probablement com a cap de l'oposició, i en funció de que trie podrà influir i condicionar més o menys.
Montserrat Nebrera
Advocada i professora de Dret Constitucional a la Universitat Internacional de Catalunya
Twitter: @MNebrera
1- Malgrat la baixada significativa de votants d'Esquerra Republicana i Junts, l'abstenció s'ha produït en tots els partits i, per tant, la dada incontestable i històrica és que el nombre de persones que es manifesten explícitament per la independència ha superat a la resta de votants. Des del punt de vista de l'electorat que ha votat aquestes opcions, el missatge d'avançar cap a la consecució de l'objectiu és molt clar, però no ho és tant com, a quin ritme ni, per descomptat, fent què en el cas, ja explicitat, que el poder central hagi negat la possibilitat ni tan sols de fer un referèndum. Per tant, per a l'independentisme el resultat és un doble repte: d'acord i d'acció.
2- La irrupció contundent de Vox al Parlament és la nova resposta a l'independentisme en la franja dreta de l'espectre ideològic. El no independentista de dretes ja havia comprovat el paper quin paper havien jugat, en aquest sentit, el Partit Popular i Ciutadans. Aquest últim partit va malbaratar la seva victòria del 2017. Per tant, ho vulguin o no, PSC i Vox s'hauran de trobar en més d'una ocasió votant el mateix, en contra de les posicions del govern, si finalment aquest el formen només partits independentistes. Tanmateix, si la CUP se’n queda fora, en el vessant ideològic la sintonia entre el PSC, ERC i els comuns pot ser decisiva per a l'agenda social que poden compartir i que, d'alguna manera, replica la que ja s'està donant al Congrés dels Diputats.
Núria Sancho
Politòloga i consultora en afers electorals
Twitter: @nsanchoa
1- Penso que és un resultat positiu, però que s'ha de prendre amb contenció. Es consolida la dinàmica de blocs i queda clar que hi ha una majoria independentista que es consolida per sobre el 50%: això és una realitat. Una part de l'independentisme ha donat una lliçó, i és que l'independentisme és majoritàriament d'esquerres. També, el cert és que és un escenari obert, però més encarrilat que el 2017 pel que són les lliçons apreses. Lliçons sobre la relació amb l'Estat i l'experiència que s'ha tingut fins ara amb la taula de diàleg, les negociacions i el canvi de govern. També per com s'ha gestionat el context posterior a la sentència i el que és la divergència entre les declaracions públiques i el que fa l'aparell judicial de l'Estat. Aquest aprenentatge previ posa en una situació de cert avantatge a l'independentisme a l'hora de plantejar-se futurs escenaris.
2- La política parlamentària és una qüestió aritmètica. A nivell aritmètic, Vox té menys possibilitats que el PSC. Els socialistes han recuperat el que havien perdut i tornen a ser un partit central dins de l'unionisme. Recuperen l'àrea metropolitana, retornen al seu espai natural i el consoliden després que alguns votants hagin provat experiments com el de Ciutadans. Qui podrà marcar més l’agenda, doncs, és el PSC. Caldrà comptar amb el partit per no anar a majories de mínims, sinó a majories amb suport ampli. S'haurà de comptar amb els socialistes, per exemple, si calen dos terços per alguna votació. Amb Vox cal tenir en compte que hi ha una diferència entre el que representen a nivell aritmètic i la seva influència. Estem davant d’una paradoxa. És el Parlament amb més dones de la història i, a la vegada, el primer cop que tindrem una força política amb grup propi que qüestiona la violència contra les dones. El problema de Vox no és que puguin marcar l'agenda a nivell d'iniciatives, sinó que marquin el debat. No tindrà un paper clau en la governabilitat, però sí presència al debat públic.
Aina Vidal
Jurista i politòloga
@AinaMonseVidal
1- El resultat d'aquestes eleccions s'ha de llegir com una clara victòria de l’independentisme. La conformació d’un govern sobiranista amb ERC, JxCat i la CUP podria engegar un nou cicle en el procés d'autodeterminació del Principat. És una oportunitat per avançar en polítiques en clau social i nacional.
2- L’agenda política es marca a cop de titular. Això, pel que fa a Vox, és important perquè la formació es nodreix de l'alarma que provoca el seu extremisme. No vull dir que a partir d'ara Vox marqui l'agenda, però sí que liderarà el discurs de la defensa de la unitat d'Espanya a ultrança en front d'un govern independentista.