—El poema de la pàgina 55, “Últim poema a la meva mare”, acaba amb aquests versos: “D’on va venir l’amor que em va ensenyar/ una manera honesta de fer versos?” Ens cal amor –segons que es veu en aquest recull, més que mai– per a fer versos?
—Ens cal amor per a fer versos, de segur. I per a fer moltes altres coses, de segur. Hi ha un moment a la vida de les persones que gira al voltant d’un gran dolor, com pot ser un accident, una malaltia greu o la inesperada pèrdua d’una persona que t’és propera. Quan el dolor baixa es converteix en tristesa i la tristesa és més complexa i rica, i és gestionable. La tristesa ja es pot gestionar; en canvi, el dolor no, has de deixar que passi. I quan has deixat el dolor és el moment que has de decidir si dirigeixes la teva vida cap al camí de la por o cap al camí de l’amor. Si és el de la por, malament: ho omples tot amb coses materials. Amb cotxes, per exemple. Seràs una persona envejosa, desagraïda, sempre de mal humor. I el pou continuarà sempre buit. Ara bé, si enfiles el camí de l’amor serà tan complicat com vulguis, però és l’únic camí que tens per a fer versos. En l’altre no faràs poemes, faràs simulacres de poemes.
—Suposo que en el camí de l’amor, amb l’amor no n’hi haurà prou, oi?
—Evidentment. Ja des de l’inici del procés, aquest viatge que has de fer per a escollir el camí, només té un bagatge per a fer-lo bé, la cultura. La cultura és més important que la llibertat. Tu pots no ser lliure i ser culte. En canvi, si no ets culte, no pots ser lliure, encara que vagis a votar cada setmana. Una persona que no és culta, quan ha d’elegir, elegeix sempre com si hagués de triar entre dos detergents. En canvi, aquesta elecció de camí vital no és atzarosa. No es fa tirant una moneda a l’aire, i té més possibilitats d’encertar el camí la persona que té cultura que no pas la que no en té. Una persona sense cultura és com un ordinador que només té el hardware.
—Mantinguem-nos encara en els versos del poema de la pàgina 55. Quina és la manera honesta de fer versos?
—La que et permet de buscar la veritat. Si no la busques, no t’hi poses, és una manera deshonesta de fer versos. Faràs els simulacres de què parlàvem suara, amb uns oripells, una escenografia, uns decorats, que són aliens a la poesia. La poesia no admet una manera deshonesta de fer literatura. Pots fer una novel·la de manera deshonesta i serà dolenta, però pot servir d’alguna cosa; per a matar una hora a l’aeroport, per exemple. La poesia, ni això.
—El títol, No era lluny ni difícil, us serveix per a fer dos poemes, i per a perfilar el to de tot el llibre, no?
—És el mateix sistema que el llibre anterior, Misteriosament feliç.
—Formen part de cicles, els vostres llibres?
—Quan els escric, no hi penso ni ho projecto, però a posteriori detecto un parell de tetralogies. No era lluny ni difícil tancaria una tetralogia amb els tres anteriors, Càlcul d’estructures, Casa de Misericòrdia i Misteriosament feliç. Ara he d’anar cap a un altre cantó perquè aquests quatre llibres conformen una unitat que la veig tancada. També tinc llibres, però, sense relació amb els altres, com Joana i Estació de França.
—No era lluny ni difícil fer-se madur, dieu, arribar a un temps de pèrdues prudents i necessàries. No era difícil de deixar enrere les coses inútils de la vida, per tant?
—És una interpretació perfectament vàlida. No l’única. Podria també dir-se d’aquesta manera: aquell lloc que no era lluny ni difícil és el lloc on, utilitzant uns versos del llibre, un pot dir: “És en l’amor on m’he deixat la vida.” O bé, i aquest és un altre vers del llibre, el lloc on per fi l’amor coincideix amb la intel·ligència. Són més maneres de dir això que dieu. Aquest lloc on penses que és lluny i difícil d’arribar-hi i sents que és dins teu i, per tant, veus que no era difícil d’arribar-hi perquè ja hi ets. Aquesta reflexió s’havia de complementar amb un altre concepte important. L’assumpte important és que s’acaba la possibilitat d’aprenentatge. Arriba un moment que ja no pots aprendre res. I llavors, si no has après allò que calia quan ho havies de fer, estàs perdut. La vida és cruel, en aquest sentit. No hi ha mai marxa enrere.
—I què passa quan la capacitat d’aprenentatge desapareix?
—Apareix un recurs inesperat, la capacitat, per dir-ho fàcil, de fer pans de les pedres. És a dir, de treure profit, fins a uns extrems inaudits, d’allò que has après, quan et pensaves que ja no en podies treure’n més partit. És una mica la compensació pel fet de no poder aprendre res de nou.
—Per dir-ho en unes altres paraules, en aquests moment el soroll de la vida deixa de ser soroll perquè ets molt selectiu, no? Ja saps triar el gra de la palla.
—Sí. Sempre que hagis encertat el camí i hagis après allò que era necessari per a arribar-hi. I l’única eina, com he dit, és la cultura, no la llibertat.
—El llibre és molt unitari. Potser més que mai. Hi ha temes que es mantenen en diversos poemes. Aquests, semblarien variacions d’un sol tema.
—Es van especialitzant, per dir-ho així, i al mateix temps es van despullant de retòriques habituals com les imatges. Van quedant uns textos més despullats. Va lligat amb la vida. Un no s’abarroca quan es fa gran; es fa més auster.
—També he tingut la sensació que us pronuncieu sobre coses que són bàsiques, fonamentals, però amb més seguretat i convicció. Que només parleu de coses que teniu ben païdes.
—Totalment d’acord. Això ve justament d’aquest despullament: en queda només allò que és fonamental. És que allò que no és bàsic i no s’ha paït és una nosa. Quan ets jove, això pot ser-te indiferent. Ara, no: et fa nosa.
—Alguns altres poetes semblen jugar al si l’encerto l’endevino, al misteri, a explorar àmbits, com si un poema fos un viatge cap a espais desconeguts.
—Això és un error. Una de les paraules que han fet més de mal a la poesia és l’originalitat. La creença que en tu comença el món. I el món és molt vell. La imatge que prefereixo és la del poeta que deixa la seva pinzellada en un fris al costat de moltes altres. Des dels 60 es produeix un tipus de consciència que dóna uns personatges que encara els patim. Primer, el fet de pensar que ser jove és un mèrit, quan és una circumstància; aquest jove és el que quan es fa adult diu que el món no val la pena i només li interessen els diners, o fer-se funcionari. És a dir, es torna un cínic. El remei és la cultura i una acció clara per a dirigir el noi jove en la bona direcció. Si deixes que un nen vagi per on vulgui està perdut. El remei: la llei de l’esforç a la infantesa i l’aparició forta, rotunda, imprescindible, de la cultura, a partir de l’adolescència,
—Us demanen que feu pregons i, amb els vostres coneixements i el vostre prestigi, la temptació és de parlar des de la trona. Us heu de contenir?
—No m’agrada la trona. Sempre m’he contingut, perquè la tendència a pensar que tens raó no s’acaba mai. D’una altra banda, la cultura et fa conèixer raons que no són les teves. Contínuament llegeixo poesia d’escriptors com Wallace Stevens, Celan i J. V. Foix, gent que fa poesia des d’una posició allunyada de la teva, però que fa bona poesia. Veure que han arribat a Roma amb poesies diferents a la teva és un exercici de saviesa, i també de prudència, de modèstia. En el fons de la pregunta, sabeu què hi ha? Optar per la direcció de l’admiració. Optar per l’admiració, no pel menyspreu. Dir que no sempre és més fàcil que no pas dir que sí, i a vegades sembla que tingui més prestigi. Un poeta que diu que Rilke és dolent sembla com si cavalqués per damunt de les espatlles del poeta.
—Hi ha una alegria de viure darrere tots els poemes, una alegria tranquil·la. El vostre temps d’ara és tranquil, perquè consisteix en l’assumpció de la tristesa?
—Sí. I si cal afegir res, una soledat de luxe, perquè és la soledat de la cultura.
—Diríeu que us sentiu més vós, en un temps que no és el vostre?
—Sí. Jo sóc més jo que mai, però lluny del meu temps. Cadascú assigna a l’expressió el meu temps un determinat temps. Cadascú de nosaltres té un temps, uns anys, dels quals considerem que som fills. En cada cas pot ser una època diferent de la seva vida. En el meu cas seria els anys 50 i els 60. Per què? No ho sé. És una cosa molt personal. És una fita, una mena de referència.
El poeta i arquitecte Joan Margarit ha mort als 82 anys d'edat a Sant Just Desvern (Barcelona), com a conseqüència d’una greu malaltia que li va ser diagnosticada fa poc menys d’un any, tal com ha informat la seva família en un comunicat. Margarit havia definit la poesia com "una eina per al consol en els grans moments de pèrdua i de penes de la vida". Va rebre diversos guardons com el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (2008), el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura 2008 i el Premi Cervantes 2019. "Treballo per a consolar gent solitària, que som el 100% de la població", va dir fa dos anys en roda de premsa. La família ha explicat que Margarit serà acomiadat en l’estricta intimitat familiar.
Es va iniciar a la poesia en llengua castellana amb la publicació de 'Cantos para la coral de un hombre solo' (1963), 'Doméstico nací' (1965), 'Crónica' (1975) i 'Predicción para un bárbaro' (1979). El poeta també va traduir 'Estimada Marta', de Miquel Martí i Pol. A partir de 'L’ombra de l’altre mar' (1981) i 'Vell malentès' (1981, premis Vicent Andrés Estellés i de la Crítica).
Margarit va iniciar la trajectòria poètica el 1963 publicant en castellà 'Cantos para la coral de un hombre solo' (Vicens Vives). Després d'un llarg parèntesi, publica el 1975 'Crónica' (Barral). A partir del 1980 comená a publicar poemes en català. Destaquen 'Cants d'Hekatónim de Tifundis' (La Gaia Ciència, 1982), Premi Miquel de Palol i Crítica Serra d'Or; 'Vell malentès' (3 i 4, 1981), Premi Vicent Andrés Estellés i Crítica de Poesia; 'Mar d'hivern' (Proa, 1986), Premi Carles Riba de Poesia; i 'La dona del navegant' (La Magrana, 1987), Premi de la Crítica Serra d'Or.
Més recents són les obres 'Estació de França' (Hiperion, 1999); 'Joana' (Enciclopèdia Catalana, 2002); 'Càlcul d'estructures' (2005); 'Casa de Misericòrdia' (Proa, 2007), volum distingit amb el Premi Nacional de Poesia de la Generalitat i el del Ministeri de Cultura; 'No era lluny ni difícil' (Proa, 2009); 'Des d'on tornar a estimar' (Proa, 2015) i 'Un hivern fascinant' (Proa, 2017).
Premis
La seva extensa obra poètica original en català i castellà ha estat traduïda a diversos idiomes i acumula més de 20 premis i distincions. Destaquen el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia, que ha rebut fins en 3 ocasions (1983, 1985, 2006), el Premi Carles Riba de Poesía (1985), el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (2008), el Premi Jaume Fuster de l’AELC (2015) i el Premio Nacional de Poesía (Ministerio de Cultura - 2008), així com altres reconeixements internacionals a Mèxic i Xile. Recentment havia estat distingit amb el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (Patrimonio Nacional, Universidad de Salamanca – 2019) i el Premio de Literatura en Lengua Castellana Miguel de Cervantes (Ministerio de Cultura – 2019).
Com a arquitecte, des del 1968 fins a la jubilació va ser catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i va fer projectes associat amb Carles Buxadé i Ribot. Entre les seves obres conjuntes hi ha la cúpula d’un mercat a Vitòria (que va rebre el premi Europeu d’Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. També pertanyia a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anella olímpica de Montjuïc.