“Les coses estan com estaven, però una miconiua pitjor”. Així, amb un hiperdiminutiu, descrivia aquest dilluns a les 6 hores Carlos Herrera, el locutor estrella de la COPE, el resultat de les eleccions catalanes. Un “poquitico peor”, va dir concretament en castellà des de l’estudi de Sevilla on fa el seu programa. Perquè en això sí que podem parlar d’un Estat plenament descentralitzat: els catalans són fustigats de bon matí des de diversos punts de la geografia espanyola. Els catalans en general, sí, perquè la derrota del “constitucionalisme” és un fracàs dels catalans en el seu conjunt.
En efecte, les eleccions del 14 de març han sigut com el dia de la marmota. Com el 2 de febrer de cada any, quan Phil treu el nas i ens diu què falta perquè s’acabe l’hivern. Enguany s’olorava que li quedaven sis setmanes més, però escoltant algunes ràdios i llegint alguns editorials dels diaris, hom diria que l’hivern espanyol té pinta d’allargar-se prou més. Quan parlen de Catalunya, els uns i els altres ho veuen tot negre. Una ciclogènesi explosiva farcida de llamps, pluges torrencials i boira que els fa pensar que, ara sí, es troben davant el col·lapse de l’univers. O d’Espanya, que ve a ser el mateix.
“Que no ens enllumene la victòria d’Illa”, tractava d’autoanimar-se Herrera aquest dilluns, perquè Salvador Illa —recordem-ho— també és maligne. “Tan sols ha aconseguit 40.000 vots més que Iceta”, apuntava. Vist així, Herrera té tota la raó. És un ascens insignificant en plena debàcle de Ciutadans i del PP, que es deixen un milió de paperetes pel camí, de les quals Vox amb prou feines n’ha recollit poc més de 200.000.
A Herrera se’l notava molest pel fet que els partits independentistes hagen superat per primera vegada la barrera psicològica del 50% dels vots... “Amb la particularitat que hi ha hagut un milió, un milió!, de votants constitucionalistes que van votar en 2017 i que ara s’han quedat a casa”, continuava autoconsolant-se el locutor de la COPE. “La victòria de l’independentisme està basada en un terç del cens català”, resumia com si es tractara de Coco explicant les fraccions.
“A quin panorama ens aboca tot plegat?”, es preguntava a continuació. “A una autèntica reedició de la matraca”, es responia a sí mateix, que traduïa en apel·lacions a “referèndums, autodeterminació, el dret a decidir, el llenguatge escènic de sempre”. Els llamps, les pluges torrencials i la boira que tapen el sol, vaja, “mentre les coses quotidianes cauen en un marasme pel qual, cada dia, les empreses van fugint de Catalunya”. Potser ha arribat l’hora de fer un microespai titulat “L’empresa fugida del dia”.
Molt molest pel resultat, Herrera anava més enllà i atacava obertament “el milió de desapareguts d’aquestes eleccions”, la major part dels quals antics votants d’Inés Arrimadas: “Quedar-se a casa no acostuma a ser un bon negoci”. Per culpa d’ells —i elles— el nou Parlament “no serà el que gire full del passat, un passat que ha enfonsat Catalunya, sinó tot el contrari”.
La seua companya de programa Pilar García Muñiz, experiodista de TVE, hi trobava explicacions: “Els votants de centre-dreta estaven poc il·lusionats amb les ofertes que tenien a taula i s’han quedat a casa”, deia, a diferència de “les opcions independentistes, com és el cas Esquerra Republicana, que a penes han patit un descens de vots”. Què què? Sí, això mateix. “Esquerra Republicana només ha perdut el 0,05% dels suports en comparació amb 2017”, afirmava fixant-se en el percentatge de vot i no en les paperetes en sí. Esquerra n’ha perdudes 330.000, i Junts, 380.000 més. Una mica de alegria, mi arma!
A Onda Cero, el presentador de Más de uno, Carlos Alsina, anava pel recte i sintetitzava la jornada electoral en un “ara mana Junqueras”. “L’objectiu serà arrencar-li al Govern d’Espanya un referèndum que faça passar l’autodeterminació com a constitucional”, augurava. A ell no se’l notava gaire preocupat, potser perquè intueix que la cosa va per llarg.
En canvi, a Es Radio, a can Losantos, les galtades es concentraven en el president del PP, Pablo Casado. Perquè La Mañana de Federico és com els pals de les carreteres d’alta muntanya que indiquen fins on ha arribat la nevada. Si la desfeta ha sigut enorme, les invectives contra els populars són immisericordes, amb acusacions de tebiesa, contemporització i companyonia amb l’esquerra. I com més neu, més sal a la ferida.
“Catalunya ha votat la moció de censura contra Casado”, resumia Jiménez Losantos en referència el·líptica a la moció de censura fracassada que va presentar no fa ni 100 dies Santiago Abascal. Losantos recordava aquest dilluns que Casado, aquell dia, “va insultar el líder de Vox i va assegurar que aquest partit desapareixeria”. Els 11 diputats de Vox a Catalunya, prop de quatre vegades més que els 3 del PP, signifiquen una “humiliació” per part “del partit que va voler humiliar” a la moció.
Insinuant que és un covard per no comparèixer durant la nit electoral, Losantos tampoc no li perdona a Casado el qüestionament de l’actuació policíaca de l’1 d’octubre de 2017 expressada en campanya electoral. “Els votants de Catalunya han vist que no poden confiar en aquest líder”, ha opinat Losantos sobre Casado, “disposava del millor candidat, Alejandro Fernández, però ha aconseguit empitjorar els quatre diputats de 2017”. “Ahir, amb Illa i Aragonès, va triomfar el colp d’Estat”. Un altre colp d’Estat més. Ja n’hem perdut el compte.
Resignació i felicitacions a Sánchez
Als diaris, més resignació que cap altra cosa. L’editorial de La Razón d’aquest dilluns de ressaca electoral es planyia pel “futur sense solució”, per la “situció encallada” i pel fet que l’independentisme haja pogut guanyar les eleccions “sense arribar a 1,5 milions de vots”. Aquest diari aplaudia la jugada intel·ligent de Pedro Sánchez de retornar Salvador Illa a Catalunya, gràcies a la qual “ha reduït Cs a la mínima expressió, barrant el pas a qualsevol opció constitucionalista que no passe pel PSC, tot deixant el PP a la marginalitat gràcies a l’espectacular ascens de Vox”. Això sí, aquesta estratègia també amaga riscos, a ulls de La Razón: “La clau és saber quin control té Sánchez d’ERC i dels seus plans”.
El Mundo, amb un titular titulat “Catalunya, al bucle melancòlic”, feia referència al seu editorial a la “ficció processista” i la “fractura social”, tot admetent que l’independentisme està “més fort que mai”. “El constitucionalisme va quedar-se a casa, orfe d’il·lusions, o va votar entre la resignació i l’empipament”, explicava l’editorial. El més de mig milió de vots independentistes que s’han evaporat entre 2017 i 2021 no semblaven tenir cap importància.
“S’ha tornat a repetir la llei funesta del sanchisme per la qual, cada cop que s’obrin les urnes sota el seu mandat, els extrems tornen a créixer i la moderació torna a minvar”, escrivia El Mundo. Això no obstant, aquest diari ja parla de Ciutadans de “partit en descomposició”, sense embuts. “Inés Arrimadas no ha sabut revitalitzar un projecte de centre molt necessari en un país cada vegada més polaritzat”, afegia.
Pel que fa al PP, “els intents de Pablo Casado per tal d’aixecar una alternativa confiable al sanchisme semblen en va”, com ho demostra el sorpasso de Vox, “el candidat del qual no va saber aproximar-se a la xifra del pressupost de la Generalitat”. “El vot emocional està apoderant-se de l’espai liberal-conservador, cosa que aguditza la fragmentació, garanteix la mobilització de l’esquerra i del nacionalisme i, en definitiva, aferma Sánchez a La Moncloa”, conclou el diari dirigit per Francisco Rosell. En resum, “un dia trist pels espanyols que desitgen la pervivència de la democràcia de 1978”.
“Inexorable i alarmant avanç de l’independentisme”, en paraules del diari Abc, que tampoc no perd l’oportunitat de felicitar Pedro Sánchez per la jugada Illa. Quan la resta dels adversaris són secessionistes, fins i tot un sanchista sembla bona persona. Igual com El Mundo, el diari Abc parla de Ciutadans com un partit “en fase d’extinció” que pot concretar-se de dues maneres: o una “desaparició” en “qüestió de mesos” —i això que ocupen diverses vicepresidències i conselleries a escala autonòmica— o bé una “fusió forçosa amb el PP”, ja que la pressió interna que patirà Arrimadas serà “insostenible”.
Com Jiménez Losantos, l’editorialista d’Abc deixa de banda el dolor per la victòria dels independentistes i posa l’èmfasi en “el drama del centre-dreta constitucionalista”, que urgeix una “renovació absoluta, si no a una refundació dràstica”. “Que el missatge de Vox haja calat més que tota la tasca de Ciutadans i el PP units demostra fins a quin punt travessen una crisi de credibilitat greu”, observa el diari tradicional de la dreta espanyola, que liquida políticament Arrimadas —“potser donarà per conclosa la seua carrera política”— i ataca Casado pel “fracàs” de la seua estratègia electoral a Catalunya. “Una garrotada al seu lideratge nacional” que contrasta amb el “recolzament extraordinari” que ha rebut Santiago Abascal en aquests comicis.