L'escrutini de les urnes del 14-F ha deixat un missatge clar: la investidura més factible és la de Pere Aragonès. El candidat república, però, tindrà l'àrdua tasca de recol·lectar els seixanta-vuit diputats necessaris per a la majoria absoluta. Uns vots que cercarà entre les files de Junts per Catalunya, la CUP i Catalunya en Comú. Per si no fos prou difícil la gesta, ERC s'ha proposat aconseguir que el pacte d'investidura incorpori les tres forces esmentades en l'anomenat front ampli. Per fer-ho, però, haurà de començar desfent els vetos creuats entre Junts per Catalunya i els comuns i llimant l'escepticisme dels cupaires. Unes negociacions que, tant ERC com la CUP aposten per fer-la de forma conjunta, com a mínim a primera instància, però en les que també serà clau la bilateralitat.
Sols o acompanyats
L'òs dur de rossegar en la negociació entre ERC i Junts per Catalunya serà el debat sobre si obrir o no la reva relació de parella. Poc avinguts com estan, hauran de decidir si incorporar un soci més petit a la coalició els pot aportar més estabilitat o, pel contrari, pot acabar de desestabilitzar-los. Decidit això, hauran de d'escollir si opten per l'aliança amb la CUP, amb el Comuns o amb tots dos a la vegada. Des de Junts per Catalunya ja han deixat clar que només estan disposats a adoptar als cupaires, mentre que ERC insisteix en fer doblet. Les sempre imprevisibles bases cupaires -tornarà el #pressingCUP, però, podrien forçar, si es decanten per no donar suport al Govern, que JxCat i ERC s'haguessin de conformar en intentar sumar els comuns a la causa, com ja van fer amb els darrers pressupostos.
Més enllà de les aliances, Junts per Catalunya ha fet tota mena de cabrioles retòriques les darreres hores per no afirmar rotundament que donaran suport a la investidura de Pere Aragonès. Tot i que el sentit comú fa pensar que així ho acabaran fent, no sembla que hagin d'acceptar una negociació senzilla. Es veuen, en paraules de Jordi Sánchez, com un dels tres partits que han protagonitzat l'empat tècnic amb què s'han resolt les eleccions i, per tant, exigiran un tracte com a tals.
Caldrà veure, per exemple, si aconsegueixen acordar quin serà el full de ruta a seguir els propers anys en el camí cap a la independència. Deixar per més endavant aquest punt, podria tornar a condemnar l'executiu a una mort prematura i desgastar encara més les bases independentistes. També caldrà saber si negocien qüestions de tipus social i econòmic. Mentre que ERC aposta per aplicar polítiques de redistribució de la renda -i així ho exigiran també els possibles tercers en discòrdia-, Junts per Catalunya ha dit durant la campanya que volia suprimir l'impost de successions. En la que ha de ser la legislatura de la reconstrucció postpandèmica, aquest no serà un tema menor.
També serà interessant saber si Junts per Catalunya posa com a condició per al pacte una major adscripció d'ERC al Consell per la República. Fins ara, els republicans s'han mirat amb cert escepticisme l'organisme que lideren els dirigents independentistes a l'exili. A més, cal tenir en compte que des de Junts es considera -així ho ha sostingut Torra durant tot el seu mandat- que Carles Puigdemont és el president legítim de la Generalitat. Mentre ha estat Junts qui ha pilotat l'executiu, aquest ha pogut mantenir una jerarquia important sobre les decisions preses a Palau. Ara, però, amb un canvi de paperetes, els puigdemontistes podrien témer que el president a l'exili perdi prevalència política i mediàtica. Segur, doncs, que la manejar de conjugar aquestes inquietuds marcarà el debat entre formacions.
Oferta de ruptura
ERC ha bastit la seva oferta política sobre el diàleg. Si vol flirtejar amb èxit amb la CUP, però, li caldrà posar sobre la taula ofertes de ruptura. Com a mínim parcialment. Ruptures, en dos àmbits. D'un costat, en l'aprofundiment del conflicte polític que ha de menar el país a la ruptura amb l'Estat espanyol. Difícilment els anticapitalistes jugaran a fer de còmplices del PSOE a Madrid.
També, però, de ruptura en l'àmbit social i econòmic. Durant la campanya els cupaires han posat l'accent en qüestions que reforcin la capacitat de la Generalitat de gestionar directament bona part dels serveis públics. Per exemple, a través de la creació d'una banca pública, la implementació de la Renda Bàsica Universal i l'augment d'alguns tipus impositius. ERC té marge per seduir els anticapitalistes en aquest àmbit, però no li serà fàcil fer que Junts per Catalunya accedeixi a augmentar els impostos. De fet, si els republicans volen que Comuns i CUP entrin a l'executiu és, en part, per tenir una correlació favorable a les mesures socials, tot i que els socis petits sempre voldran anar una mica més enllà que els d'Aragonès.
En tercer lloc, per a la CUP serà crucial que el nou executiu retiri la Generalitat de les acusacions particulars en processos de repressió contra activistes independentistes. Finalment, és d'esperar que els anticapitalistes intentin que el nou executiu assumeixi com a pròpia la proposta de fer un nou referèndum d'autodeterminació unilateral l'any 2025 si abans no hi ha cap referèndum acordat amb l'Estat.
Mínims
Els comuns ja han deixat clar que el seu objectiu és un govern tripartit amb ERC i el PSC i que no formaran part mai del mateix executiu que Junts per Catalunya. No obstant això, ERC no llançarà la tovallola. Com amb els pressupostos, és probable que els republicans intentin seduir els comuns amb propostes de caràcter social i argumentant que no és el mateix un executiu liderat per Junts per Catalunya que un de capitanejat per ERC, encara que JxCat també en formi part. Segurament, els republicans també gastaran la carta de demanar contrapartides pel suport que donen a Podemos i el PSOE a Madrid, indispensable per mantenir el govern bipartit a la Moncloa.
Per aconseguir el favor dels de Jéssica Albiach, ERC també haurà de dissenyar un pla de progrés en el procés independentista que no signifiqui un posicionament clar per la independència però que garanteixi dos pilars: el dret a l'autodeterminació i l'amnistia per als presos polítics i exiliats. Aquest són els màxims amb els quals Catalunya en Comú es podria sentir còmode i els mínims que requereix ERC. Sembla difícil, però que la resta de formacions independentistes acceptin limitar-se a aquests mínims.