Esquerra Republicana ha bastit tota la campanya electoral i la seva estratègia dels darrers anys sobre un pilar. Els republicans han volgut projectar-se com una formació seriosa, pragmàtica i de govern, deixant enrere els anys eixelebrats. Ara, per primera vegada des de la Segona República, el seu candidat, Pere Aragonès, tindrà l'oportunitat d'intentar sumar prou suports per ocupar el despatx presidencial de la Casa dels Canonges.
La nit del 14 de febrer ha ubicat a ERC com a segona força del Parlament català –encara se'ls resisteix la fita de guanyar unes eleccions. El més important, però, és que els seus 33 diputats, els mateixos que ha recollit el PSC, li permeten erigir-se en primer partit de l'independentisme.
El resultat és molt ajustat. Junts per Catalunya ha obtingut 32 diputats, però no els permet situar en una posició hegemònica la seva aposta estratègica per continuar el procés independentista. Entre la "confrontació intel·ligent" i la "via àmplia", els electors sobiranistes han preferit firmar taules. Les dades, doncs, els aboquen a repetir de nou les tensions tàctiques amb els puigdemontistes, socis de Govern inevitables si no hi ha cap sorpresa majúscula.
En primera instància, però, el partit que lidera el pres polític Oriol Junqueras ha anunciat que intentarà negociar un Govern que descansi sobre quatre potes: ERC, Junts per Catalunya, la CUP i Catalunya en Comú. Era una de les promeses de la campanya electoral. Malgrat els vetos creuats entre JxCat i els comuns, la victòria a les urnes els donarà marge per fer fructificar una coalició que a hores d'ara sembla més que complicada. Un precedent, però, podria ser l'acord de pressupostos de l'any 2020, que va sumar republicans, comuns i puigdemontistes. ERC s'aferra a aquest pacte per argumentar la viabilitat de l'executiu quadripartit.
No deixaria de tenir sentit, però, pensar que Pere Aragonès pogués ser investit només amb els partits de l'acord de pressupostos davant d'una factible i probable negativa de la CUP a la proposta republicana. Tampoc seria estrany que Junts per Catalunya tensés la negociació més del previsible, emprant com arguments l'empat tècnic, les discrepàncies tàctiques i el paper de Carles Puigdemont com a president legítim en un escenari de presidència de Pere Aragonès.
Entre la moderació i la història
La nit començava bé per ERC quan el sondeig de TV3 li pronosticava entre 36 i 38 diputats. Com el desembre de 2017, en les eleccions del 155, i en les enquestes de precampanya, els republicans tornaven a estar més còmodes en les expectatives que en els recomptes. Un dels temors que més s'havien apoderat de Calàbria les darreres setmanes.
Amb tot, les dades són històriques per Esquerra Republicana. Mai fins ara els republicans havien aconseguit tants electes com en aquesta ocasió. Si bé tindran un representant més que el 2017, ERC no ha aconseguit superar els seus registres el 21-D en nombres absoluts o percentuals. Si en els anteriors comicis van recollir 935.861 vots i el 21,38% dels sufragis, en aquesta ocasió, amb una davallada considerable de la participació, han obtingut 602.658 vots, el 21,31% del total.
Més enllà de la davallada de votants lligada a la situació sanitària global, és aviat per afirmar amb rotunditat on es poden haver deixat els vots els republicans. No és forassenyat pensar, però, que els hagi pogut passar factura la frustració per les contínues baralles entre partits independentistes i la complicada i polèmica gestió de la pandèmia.
Observat per demarcacions, els de Pere Aragonès i Oriol Junqueras han estat primera força a Tarragona, on la llista capitanejada per Raquel Sans s'ha endut cinc escons de 18 i el 24,49% dels vots. En les tres circumscripcions restants, la formació independentista ha estat segona força.
A Barcelona, Esquerra ha quedat per darrere del PSC, aconseguint 19 seients de 85 i el 20,43% dels vots. A Girona, on s'ha imposat Junts per Catalunya, la llista encapçalada per la consellera Teresa Jordà s'ha endut el 21,8% dels sufragis, prou per aconseguir quatre diputats de17. Finalment, a Lleida, de nou per darrere de JxCat, la candidatura de Marta Vilalta s'ha enfilat fins als cinc escons de 15 i el 26,58% dels vots.
El gran èxit d'esquerra, però, és haver aconseguit ser segona força a gairebé totes les comarques on no aconsegueix la victòria. En especial aquelles que formen part o són limítrofes amb el cinturó roig metropolità del PSC. Per exemple, els de Pere Aragonès han quedat segons al Barcelonès, al Baix Llobregat i als dos vallesos. La dada corrobora ERC com a força independentista amb més penetració en aquelles comarques on el sobiranisme encara no és hegemònic. El camp per córrer dels republicans, però, és gran en ciutats clau com l'Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet. Allà, malgrat ser segons amb aproximadament el 15% dels vots, els queda lluny un PSC que s'ha enfilat fins a prop del 40% dels sufragis. Tampoc han pogut fer massa res a la Girona puigdemontista, on JxCat s'ha fet amb el 32,79% dels sufragis, mentre que ERC s'ha hagut de conformar amb el 17,41%. A escala comarcal, ERC ha aconseguit imposar-se en nou comarques: l'Alta Ribagorça, la Noguera, el Segrià, l'Anoia, el Priorat, el Baix Camp, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta i el Baix Ebre.
També és significativa la seva victòria a Lleida i a Reus, les úniques de les grans ciutats del país on ERC ha estat la primera opció dels ciutadans, i en capitals de comarca com ara Moià, Falset, Tortosa, Amposta, Gandesa o Mora d'Ebre.
A Pineda de Mar (Maresme), poble del candidat d'ERC, l'efecte Aragonès ha deixat els republicans a les portes de superar el PSC, partit que governa el municipi amb majoria absoluta. Esquerra ha passat del 19,7% dels vots al 25,34%, només un 1,34% menys que els socialistes.
Celebració continguda
Les dades haurien permès a ERC desfermar l'eufòria si no hagués estat per la situació derivada de la Covid-19. En un moment de contenció de la interacció social, els republicans van decidir viure la nit electoral des de la seu del partit al carrer Calàbria i sense públic. La frustració de les expectatives, la segona posició per darrere d'Illa i el poc marge amb Junts per Catalunya van contribuir també a aigualir la celebració. Contents, serens i continguts, a quarts d'onze de la nit compareixien sobre un minimalista escenari groc Aragonès, Junqueras i la número dos per Barcelona, Laura Vilagrà.
Era aquesta darrera l'encarregada d'arrencar els primers i tímids –en cap moment anirien a més– aplaudiments després d'afirmar que "l'independentisme ha guanyat al bloc del 155 i les imposicions de l'estat". Deixant clara la voluntat de la formació, Vilagrà de seguida ha apel·lat a la majoria de "82 diputades que recolzen un referèndum d'autodeterminació i l'amnistia", incloent en l'esquema de majories als comuns. La tercera conclusió, segons la segona d'Aragonès, ha estat que "el procés bascula cap a l'esquerra".
La segona intervenció fou la del pres polític Oriol Junqueras, que tenia permís penitenciari. Fent valer la seva condició d'historiador, el president del partit encetava el seu parlament recordant que, per primera vegada en vuitanta anys, "ERC tornarà a tenir la presidència de la Generalitat" posant fi a un "llarguíssim període en què el partit ha estat expulsat de les institucions. Primer per la guerra, després durant el franquisme i després per un règim del 78 del qual ERC sempre va estar a l'oposició". Una situació que ha qualificat de "greuge històric que aquest país ha patit durant vuit dècades".
El líder republicà feia èmfasi en el fet que l'independentisme hagi superat el 50% dels vots, cosa que per ell representava "un missatge molt clar que llancem al conjunt del món". Com Vilagrà, insistia en la necessitat de sumar els suports de tots aquells favorables al referèndum d'autodeterminació i l'amnistia, i remarcava el compromís d'ERC per "culminar el procés amb la República Catalana".
Conscient de com serà de complicat conformar majories, tampoc Pere Aragonès es va deixar endur per l'eufòria. En un discurs serè i estudiat, el deixeble de Junqueras centrava el seu parlament en el trencament de la barrera del 50% dels vots. Un fet que, pensa, els proporciona una "força immensa per l'amnistia i l'autodeterminació. Per l'alliberament dels presos i les preses i el retorn dels exiliats i les exiliades. Una força immensa per aconseguir el referèndum i la República Catalana".
Postulant-se com a presidenciable en tot moment, Aragonès es va adreçar al president espanyol, Pedro Sánchez, i a les institucions europees. Al primer per recordar-li que "és hora de resoldre el conflicte. És l'hora de seure i veure com resolem això en un referèndum". A les segones, el dirigent d'ERC els demanava implicació: "els resultats són clars, els independentistes tenim més del 50% dels vots. Els catalans volen un referèndum. Si us plau, preneu partit".
Forjat a les joventuts del partit, Aragonès també recordava el llegat de la seva formació manifestant que "després de Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas, els que vam construir la Generalitat Republicana tornarem a liderar la principal institució del país". Aragonès també insistia en la voluntat de crear "un govern de la via àmplia liderat per ERC. Un govern de les lluites compartides". Així, avançava que intentaria posar d'acord tots els partits partidaris de l'amnistia i l'autodeterminació per tal que li donessin suport en la seva investidura. Una investidura que haurà de servir, segons el candidat republicà, per "sortir de la crisi sense deixar ningú enrere" i per forjar una "república verda, pròspera, feminista i europeista".
El presidenciable d'ERC, però, també lamentà la poca participació –"més baixa del que ens hagués agradat"– i "la pitjor notícia, l'entrada de l'extrema dreta al Parlament". Sobre Vox, afirmà que "ens oposarem sempre al seu discurs, desmuntarem les seves mentides una a una i no ens aturarem fins a desplaçar el feixisme de les institucions catalanes".
Al crit de "visca Catalunya, visca la República i visca la llibertat", Aragonès clausurava un discurs en el qual no va deixar cap marge per a la via del tripartit. Proposada pels comuns des de l'inici de campanya, i rebutjada amb vehemència pels republicans, serà un dels principals esculls que ERC haurà d'esquivar, si vol arrossegar als de Jéssica Albiach cap a la seva proposta d'executiu de front ampli o govern Frankenstein –en paraules de la candidata de Catalunya en Comú.
Flanc Madrid
Els resultats d'ERC també podrien tenir repercussions en els acords puntals que mantenen aquests amb el PSOE a Madrid. Si el PSC s'ha erigit en primera força Catalunya és, en part, per l'efecte positiu que ha insuflat l'executiu de Pedro Sánchez entre l'electorat socialista. Un fenomen que, en part, ha estat auspiciat pel suport d'ERC a la investidura i els pressupostos del candidat socialista. Amb el PSC com a primera força catalana i ERC a la presidència de la Generalitat, seria sensat que els republicans tinguessin menys incentius per cedir els seus vots i, en canvi, més al·licients per demanar reciprocitat pels serveis prestats fins al moment. La poca afició, ja coneguda, de Sánchez per negociar contrapartides, podria enrarir més el clima entre ambdues formacions.