Costa imaginar en el nostre àmbit carreres musicals tan diversificades i amb tantes derivades com la d'Òscar Briz. Del pop en castellà de la seminal Banderas de Mayo, una banda fortament influenciada entre més per The Smiths i The Go-Betweens, a la dècada del 1980, a l'experiència australiana (i popera) de The Whitlands passant per una reinvenció en solitari de cantautor mediterrani en català.
Fins arribar a la magistral senzillesa folk de L'estiu, segurament la seua obra magna, i tot el que va venir després, amb anades i tornades al pop de guitarres (Youth, Entre llums i ombres) o al despullament musical i emocional (No caure és que m'agafes de les mans). Sempre amb nota. Un currículum espaterrant solament esbossat en les línies anteriors.
La nova criatura de Briz se situa, al meu parer, en l'espectre alt de la seua producció. Un disc nascut del trencament amistós amb la seua parella australiana (d'ací el to melancòlic però positiu) i d'experiències lisèrgiques plasmades en una nova paleta de colors musical, com explicava l'interessat en una entrevista. Per això el títol i, també, una meravellosa coberta de l'artista madrilenya Nicoletta Tomás. No hi ha gat per llebre. I la llebre és una passada.
L'àlbum s'engega amb “18350 / Stereotype”, una cançó partida en dos que és una mena de manifest psicodèlic (“Fem per escapar de la presó del cos i experimentar freqüències de so amb tots els colors de la llum vibrant, sabem que no hi ha límits al voltant”) de gran densitat conceptual i instrumental, amb una coda pop-rock en la línia dels discos anteriors apel·lant l'oient a deixar enrere l'estereotip de cadascú.
Impecable carta de presentació a la qual segueix l'optimisme vital de “La llum es presenta si la crides”, un tall de pop òbviament lluminós i saltarí amb un fragment en anglès i un remat estupend. A continuació, “Jupiter amb lo” s'engega amb teclats i guitarres jazzy que remeten als primers discos en solitari. Un joc de distracció, perquè en algun moment, la cançó es revolta amb un riff de guitarra i una ambientació molt Kula Shaker. Un final de guitarres i psicodèlia sensacional.
“Estar enamorat”, un títol més explícit impossible, forma part de la quota amorosa que promet el disc, en el qual el narrador recorda com era estar enamorat. I com es contempla des de la maduresa (“avui soc ja un home gran”) l'encanteri de l'amor. Un tema tendre, esquemàtic però bonic, d'una moderada nostàlgia. Aquest desfasat recorregut ordenat (ok boomer) ens du a “Reinicia”, potser un dels millors talls del disc, una cançó amb moltíssimes capes i arranjaments que per moments recorda els Radiohead menys obtusos i més preciosistes, incloent un falset molt Thom Yorke.
“Els moments perfectes” ens retorna a un Briz més reconeixible i, si voleu convencional, però és una cançó grandiosa melòdicament, que invoca aquells instants que justifiquen haver viscut, com ara uns dits solcant la pell de l'estimada, però al mateix temps hi ha la recança del temps incontrolable que s'esmuny de les mans. I l'emoció del record. Tan bonic que fan ganes d'escoltar-lo en companyia.
Hem parlat de vitalisme i optimisme, però ningú no ha passat pel desgraciat any precedent sense ferides. Les d'Òscar Briz s'expliquen en “La por 2020”. “La por que ha buidat els carrers no em fa res perquè jo estava pres, jo ja n’estava pres per la que tinc a perdre’t per sempre més. Jo no vull perdre més, ja no vull perdre res. No!”, canta el de l'Alcúdia abans d'un poderós crescendo dibuixat per una eclosió instrumental conduïda per una bonica línia de piano. Explosió que s'acaba sobtadament.
“Explore anb fall into the arms of love” és un magnífic fermall, una balada intensa en anglès, de lletra críptica al principi, que acaba en una progressió per descomptat psicodèlica amb un vers terapèutic: “Fall into the arms of love”. Una gran recepta per a temps convulsos: amor i psicodèlia.
Una gran versió d'Òscar Briz. I ja van unes quantes.
ÒSCAR BRIZ
Autoeditat, 2020
Pop psicodèlic