-Vostè concorre a les eleccions del 14 de febrer com a presidenciable de JxCat. Segons les últimes enquestes, el seu partit se situaria just per darrere d’Esquerra Republicana. Les dues formacions empatarien tècnicament. Els primers sondejos, però, pronosticaven una diferència molt més gran que afavoria ERC. Com valora aquesta evolució?
-Valorem molt positivament els passos que anem fent per avançar i consolidar-nos. Som un partit molt jove, ens vam constituir al juliol en un congrés que no va acabar fins l’octubre. Vam començar les primàries per poder fer la llista i quan van acabar, va començar la campanya. Hem fet molta feina en poc temps i sempre damunt dels pilars de la radicalitat democràtica. Pel que fa a les enquestes, estem acostumats a començar les campanyes amb uns resultats que les urnes acaben desmentint. Per tant, treballarem com si no hi hagués enquestes. Ara sembla que els sondejos parlen d’una bona trajectòria de Junts. Això ens estimula més per treballar dia a dia i per guanyar vot a vot amb un projecte que vol ser il·lusionant per tothom.
-Durant la campanya, vostè està parlant de la necessitat de formar un govern “nítidament independentista”. El resultat electoral no permetrà que cap partit tinga majoria suficient com per poder governar en solitari. Alhora, durant l’última legislatura, el govern independentista de JxCat i ERC ha protagonitzat diverses disputes internes que van acabar esgotant la legislatura, que finalment es va allargar forçadament per la irrupció de la COVID-19. Pensa que, amb aquests precedents, es pot tornar a intentar fer un govern entre JxCat i ERC?
-Crec que ha de ser possible. És que si no ho tindrem molt complicat. Perquè com podrem fer front, si no, als reptes que tenim, com ara la COVID-19, sense la plenitud de capacitat de decisió i de recursos econòmics? Hem de poder tenir un govern fort i independentista per poder assolir tots els objectius que tenim, que no són només lluitar contra la pandèmia o treballar per la independència: hem de treballar amb l’ambició de prioritzar aquestes dues coses. Perquè la independència és una de les possibles respostes tant a la lluita contra la COVID-19 com a qualsevol altre repte que se’ns presenti.
-Però com pot convèncer un votant que aquest govern és possible i necessari després de l’última legislatura, en què el govern format per JxCat i ERC va trontollar constantment fins acabar fracassant?
-No es tracta de parlar de fracàs, sinó d’aprendre dels errors que s’han comès i de fer tota l’autocrítica que sigui necessària. Els partits que formaven part d’aquest govern eren independentistes, sí. El Parlament també ho era, perquè hi havia majoria absoluta independentista. Però en canvi no hi ha hagut una unitat d’acció per molts motius. Primer, perquè mai abans no s’havia governat amb presos polítics, exiliats i repressió, tal com s’ha fet els darrers tres anys. Ara això ja ho sabem, perquè això és aquí d’una manera sòlida. Per això crec que la fortalesa dependrà de la capacitat de cohesionar-nos amb la força de les urnes. Demanem guanyar bé, tenir un bon resultat per poder governar bé i poder implementar un full de ruta que ha de ser inclusiu i que ha tenir presents tots els actors independentistes. I cal fer-ho per poder sortir d’aquest impàs. Perquè és evident que la fórmula que hem tingut fins ara no ha funcionat. Per tant, caldrà redefinir les bases d’aquesta nova relació entre els independentistes. I amb la fórmula de sempre, que és la de l’1 d’octubre.
-Si ERC queda per davant de JxCat en aquestes eleccions, què caldrà perquè el seu partit vote sí a una investidura de Pere Aragonès?
-Nosaltres estem l’escenari que guanyarem aquestes eleccions. Els escenaris post-electorals s’estudiaran un cop tinguem els resultats. Treballem per guanyar, per no tenir por a guanyar i per implementar allò que portem al nostre programa, que entenem que és el que volen les més de dos milions de persones que van votar l’1 d’octubre per ser un Estat independent en forma de república. Això és el que nosaltres representem. Volem comptar amb tothom per tirar endavant aquest projecte, que és un projecte de país, el projecte de l’independentisme. Treballarem per fer valdre això. Davant de qualsevol altra diferència, caldrà posar en valor això. Perquè el camí de la independència és difícil, però el camí de l’autonomisme només ens aporta fracàs, incapacitat per resoldre els problemes de la gent i tenir una autonomia a l’UCI, cada cop més minvada de recursos i de capacitat d’acció. Cal, com més aviat millor, encetar aquest camí de futur.
-Un hipotètic ingrés de la CUP en el futur govern català ajudaria a reforçar tot això que vostè diu?
-Jo parlo de fer una crida a la unitat, i això vol dir a tots els independentistes. L’1 d’octubre vol dir tothom que va anar a votar aquell dia, amb independència dels partits que voti. Si el que es vol és la independència, nosaltres hi som.
-Creu de veritat que la independència és possible a curt o a mitjà termini, tal com estan les relacions entre els partits independentistes?
-Entenc que la gent se senti molt decebuda per la manca d’unió. Jo també me’n sento molt, de decebuda. A mi m’enerva especialment això. Jo vaig entrar en política com a conseqüència de l’1 d’octubre, i he apel·lat sempre, apel·lo i continuaré apel·lant a la unitat de les forces independentistes. Jo no he militat mai en cap partit polític fins fa uns mesos. He hagut d’esperar 50 anys per militar en un partit polític. I en quin partit milito? En el que treballa pel país. En el que és capaç de posar per davant aconseguir la independència, que ens és tan necessària. Per tant, clar que crec necessari fer-ho. Nosaltres hem dit que cal posar les bases de la ratificació de la declaració d’independència durant aquesta legislatura. I cal estar disposats i preparats per defensar-la. Perquè la via en la qual no podem confiar, a priori, és la de la negociació amb l’Estat. Governi qui governi, l’Estat sempre ens ha enganyat. Ho va fer durant la tardor del 2017, quan ens van dir que negociarien i no van negociar. I ara ens continuen enganyant. Pedro Sánchez ja porta tres anys al govern espanyol, sigui en solitari o sigui amb Unides Podem i comuns i, mentrestant, els nostres presos porten més temps a la presó amb aquest govern que amb el del Partit Popular. Per tant, hem de sortir d’aquesta situació. No té cap futur.
-El 2017 la unitat entre l’independentisme era molt més forta que no ara, i no es va aconseguir la independència. Quines raons hi ha per pensar que a mitjà termini sí que podria ser possible?
-Durant l’1 d’octubre la unitat va fer possible allò que molta gent pensava que no era possible, sobretot l’Estat espanyol, que era votar, que hi hagués urnes, col·legis electorals i gent que sortís en massa a votar mentre ens pegaven. Aquella fórmula va fer possible que allò passés. Ens considerem hereus del que va passar. L’1 d’octubre és el principal impulsor de futur que nosaltres tenim. Aquí és on hem de treballar conjuntament. I ha de ser possible perquè la via de l’autonomisme és un cul-de-sac. Anem per un camí que cada cop és més i més estret i que arriba a un mur. L’1 d’octubre vam fer una esquerda en aquell mur. Hem de treballar per abolir-lo.
-De veritat pensa que serà possible fer-ho si l’independentisme suma més del 50% dels vots?
-Clar que ha de ser possible. Si a qualsevol país del món el 50% + 1 serveix per impulsar allò que es vota, per què això no ha de ser així a Catalunya? O és que com que Catalunya viu dins l’Estat espanyol ha de renunciar perpètuament a que la democràcia sigui vigent? De cap manera! El que viu amb repressió s’autorreprimeix justament perquè no el reprimeixin. Hem de trencar amb aquest marc mental espanyol. Hem de tenir un marc d’ambició, i el marc d’ambició és el de la plenitud nacional. Per tant, com és possible que els resultats de les urnes no tinguin conseqüències? Això no passa a cap altre lloc del món. I a Espanya ja fa massa temps que passa. Per això, ens poden imposar la data de les eleccions, però no ens poden imposar-ne el resultat. Hem de sortir a defensar aquest resultat. Si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres.
-Si vostè és investida presidenta en aquest context, amb l’independentisme havent sumat més del 50% dels vots, el primer que faria seria recuperar la proclamació d’independència de Catalunya?
-Vull que s’entengui que la determinació és total, absoluta i ferma. Vull que se sàpiga que les circumstàncies en què nosaltres ho fem no poden obviar el que ha passat abans i les conseqüències que ha tingut. Ho he explicat en un document en què hi ha set compromisos per escrit, clars, que involucren a tothom –la ciutadania, els representants de les entitats socials, ajuntaments, institucions i Parlament– per fer possible que el resultat electoral tingui conseqüències. La gent està molt preocupada per ratificar o aixecar la DUI, i nosaltres estem molt interessats a poder activar aquest procés i a estar disposats a defensar-lo. Això és el que hem de fer i això és el que jo em comprometo a fer. Si tenim aquesta força, aquesta majoria independentista en vots i en escons, caldrà ratificar al Parlament de Catalunya el compromís amb aquella declaració que es va fer i que en aquests moments no es pot fer efectiva per les circumstàncies de repressió en què ens trobem.
-Això seria el primer que faria si fora investida?
-Anar al Parlament a demanar aquesta ratificació? Naturalment. Aquesta ha de ser la brúixola d’aquesta legislatura. I per tant, perquè això es pugui veure inequívocament, els representants de la ciutadania al Parlament s’hi han de comprometre.
-Qui és més rival per a JxCat en aquestes eleccions, ERC o el PSC?
-L’Estat espanyol.
-El pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona podria ser un precedent del que pot ocórrer després de les eleccions al Parlament?
-De cap manera. Ja he dit que no pactarem, ni per activa ni per passiva, amb els partits del 155 o d’un govern com el que hi ha a l’Estat espanyol, que no ha contribuït a rebaixar ni un sol mil·límetre la repressió. Rebutjaria els seus vots per poder ser presidenta d’aquest país. El meu compromís és clar i inequívoc.
-Vostè tornarà a ser diputada al Parlament. Això implicarà que haurà d’abandonar el Congrés, on ara és diputada. Està pendent de judici per un presumpte cas de fraccionament de contractes quan presidia la Institució de les Lletres Catalanes. Una vegada abandone el Congrés, com quedaria la seua situació judicial?
-La meva situació judicial hauria de quedar en no res, perquè no hi ha cas. I res del que jo faci no hauria d’estar determinat per aquesta situació judicial. Perquè si ho hagués de ser, jo ja no seria on soc. Si hagués volgut salvar-me individualment davant la repressió de l’Estat, hauria pogut fer-ho. Quan vaig decidir no fer-ho va ser, justament, perquè si jo m’aparto vol dir que la repressió funciona. I si estic intentant lluitar contra la repressió, he de ser la primera que doni exemple. Per tant, la situació judicial que tinc no hauria d’existir. I desenvoluparé tota la meva activitat sense que això em limiti ni em comprometi a res.
-Li ho pregunte per si el fet que vostè passe del Congrés al Parlament faria traslladar el cas del Tribunal Suprem al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya...
-No ho sabem. La justícia espanyola innova contínuament, sobretot quan del que es tracta és de reprimir l’independentisme català. Per tant, res del que podria ser esperable sabem si serà possible. Sabem que ens volen jutjar, que volen acabar amb nosaltres fent ús de tota aquesta por que afecta, naturalment, la vida de les persones. Li podria dir que, teòricament, podria ser que el cas passés a ser jutjat pel TSJC. Però és que és igual. La justícia, o la injustícia espanyola, és la mateixa s’apliqui aquí o allà. Ho hem vist amb el president Torra i amb tots i cadascun dels exiliats.
-Li ho deia, també, perquè el president Torra va dir en una entrevista que va contemplar la possibilitat de resistir al Palau de la Generalitat davant la inhabilitació, cosa que no va arribar a fer perquè hi havia la pandèmia, amb el risc que això implicava si hi havia grans concentracions de persones. Si s’arriben a donar les condicions, estudiaria aquesta possibilitat?
-Com que li parlo de marcs mentals, parlar d’inhabilitació voldria dir ubicar-nos en un marc mental espanyol. No penso fer res que doni camí franc a una situació d’injustícia. No col·laboraré mai amb la injustícia. Per tant, no puc posar-me en un escenari d’inhabilitació, perquè això voldria dir que estaria en el seu marc mental. I voldria dir que ells ja compten que això pot passar. I com que això, amb justícia, no hauria de poder passar, que ells facin el que pensin que han de fer, que jo ja faré el que cregui que he de fer.
-Vostè va ser consellera de Cultura i està lligada a aquest àmbit com a docent universitària. Quines mesures culturals contempla aplicar si acaba sent investida presidenta?
-Unes mesures que posin la cultura en el centre, en el lloc que li pertoca i que corregeixin aquest infrafinançament crònic de la cultura. Com sempre dic, la cultura és allò que ningú no discuteix però que, alhora, ningú no prioritza. Jo sí que ho prioritzaré, perquè la cultura és la nostra identitat, ens explica qui som i, sobretot, ens marca el camí.
-Prioritzar la cultura vol dir que aquest àmbit podrà comptar amb el 2% del pressupost de la Generalitat de Catalunya?
-I tant. Si soc presidenta, la cultura rebrà aquest finançament, que és el que li pertoca per la riquesa que genera i perquè són els estàndards europeus, en els quals nosaltres ens hem d’emmirallar sempre.