Tot just a inicis dels anys noranta, la premsa del moment subratllava la presència de polítics joves com ara Josep Rull o Joaquim Forn. Es destacava, en aquell context olímpic, que Convergència comptava amb una pedrera de gent jove lligada a l’independentisme, moviment a què renunciaven els líders de la formació pujolista. Aquella via, la de l’independentisme, encara no superava, ni de bon tros, les fronteres de l’entelèquia. N’era bona prova la insistència d’Esquerra Republicana per apostar per aquesta solució. ERC, llavors en un moment de refundació, deixava enrere el confederalisme per declarar-se independentista. Un programa que condemnava els republicans a una certa marginalitat política. La independència era el somni d’uns quants, que encara eren ben pocs.
Tres dècades més tard, la política ha fet diversos tombs imprevisibles. Aquells joves independentistes, aleshores encara discrets al si de Convergència, comparteixen avui candidatura amb un dels qui ja empenyia per l’Estat propi. Era Jordi Sànchez, avui pres polític, llavors un dels caps visibles de la Crida a la Solidaritat i integrat, també, més tard, en Iniciativa per Catalunya, partit hereu del PSUC, que tenia en Sànchez un dels pocs que defensava la independència del Principat des del partit comunista fundat per Rafael Ribó, entre d’altres. Avui Sànchez, Rull, Turull i Forn, com tot Junts per Catalunya, retreuen la via pragmàtica d’Esquerra Republicana, a qui acusen d’emular aquell “ara no toca” de què tanta bandera va fer l’antic partit hegemònic.
D’aquella Convergència només queden els retrets per pertànyer-hi després d’una refundació “interessada” o per “emular-la” després d’haver fet el pas de gegant de l’1 d’octubre. Convergència ja no existeix, però tothom té en boca aquell partit, de manera explícita o no, a l’hora de fer discursos de campanya.
I així, Jordi Turull, avui pres polític, criticava la via continguda, convençuda i alhora moderada, d'Esquerra Republicana. “Hi ha qui es pensa que tot això ha estat possible amb l’actitud que cal esperar que vinguin millors temps?”, es preguntava. “O s’ha assolit amb compromís i sacrifici?”, es responia tot seguit a si mateix. Abans, Albert Batet, diputat, ja s’havia expressat en aquesta direcció. I és que el míting de JxCat s’ha celebrat un 30 de gener, exactament tres anys més tard que Roger Torrent i Esquerra Republicana es feren enrere a l’hora d’investir el president Puigdemont a distància després dels advertiments del Tribunal Constitucional. “Si no ho dic rebento”, exclamava l’exalcalde de Valls amb indignació.
El de Turull era el discurs més contundent de tots els presos polítics. El més estimulant per als votants potencials de la seua formació. Jordi Sànchez recordava els anys vuitanta, els temps en què ja militava en l’independentisme, quan el moviment encara era residual, tot i que mostrava una gran capacitat per fer soroll. Josep Rull defensava la via de l’ecologisme i cridava a l’emmirallament amb els països del nord d’Europa, i Joaquim Forn no amagava l’emoció per tornar a Barcelona, la ciutat en què va créixer com a polític i de què va intentar ser alcalde, sense èxit, en les últimes eleccions municipals, a les quals es va presentar des de la presó. Forn recordava la investidura d’Ada Colau gràcies a Manuel Valls per alertar, deia, d’una possible fórmula similar al Parlament després del 14 de febrer. “Això ho podem tornar a veure”, clamava per exigir el vot. Forn reivindicava la força del municipalisme, tal com abans havien fet també Marta Madrenas i Anna Erra, alcaldesses de Girona i de Vic respectivament.
Abans, Ramon Tremosa i Joan Canadell apostaven per una via econòmica lliure del control estatal, criticaven de l’espoli fiscal, la centralització i els impostos “que no ha perdonat l’Estat espanyol” durant la pandèmia. Sense arribar a posar Salvador Illa al centre del discurs, tots dos han condemnat la gestió del candidat del PSC des del Ministeri de Sanitat. “I el responsable d’aquest desgavell vol ser president de la Generalitat?”, es preguntava el president de la Cambra de Comerç. El conseller d’Empresa en funcions, Ramon Tremosa, reivindicava la “dècada prodigiosa” experimentada per Catalunya, deia, durant aquests anys malgrat “no poder recaptar impostos ni emetre deute públic al Banc europeu”. “Ens volen fer semblar decadents”, deia tot just després d’acusar l’Estat d’haver sigut protagonista del retrocés econòmic.
Però si algun element estava al centre del discurs de JxCat era la via confrontadora i el clam per la unitat entre l’independentisme. Elsa Artadi ja ho assenyalava obrint el míting. Celebrat al passeig de Lluís Companys, l’exconsellera de Presidència destacava el simbolisme de l’indret, proper al Parlament i a tocar del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, “que inhabilita presidents, consellers, diputats, membres de la Mesa del Parlament i que decideix quin dia anirem a votar”.
Era aquest el centre del discurs, també, del president a l’exili, que intervenia des d’una pantalla per recordar que “el camí ja està marcat” i que “si l’1 d’octubre no haguéssim guanyat, la repressió no hauria estat res a veure amb el que va ser. Si no voleu patir, no torneu a guanyar mai més”, deia en referència al missatge implícit emès des de l’Estat espanyol a l’independentisme. “Perquè la democràcia espanyola permet defensar la independència, sí, però vigila: no se t’ocorri fer-la o tindràs problemes”. Puigdemont assegurava que la por de l’Estat és “que tornem a guanyar amb el vot de l’1 d’octubre, i això ja sabem com fer-ho: no podem deixar passar aquesta oportunitat”.
Les referències a l’1 d’octubre eren del tot inevitables. De fet, Junts per Catalunya ha rescatat el color turquesa de la coalició de Junts pel Sí, que evoca la coalició responsable de la tardor del 2017. La candidata Laura Borràs, en la mateixa línia, recordava també la no-investidura del president Puigdemont fa tot just tres anys per intensificar el discurs de la unitat. “Junts guanyem sempre i no podem perdre més temps”. La repressió, insistia, “ens paralitza, i ens n’hem de desempallegar”. “Hem tingut un Govern i un Parlament independentistes, però depenem més d’Espanya que no a l’octubre del 2017”, assegurava.
La candidata perseverava en l’1 d’octubre com “la pauta que marqui el camí per anar endavant”, i posava també al centre el paper del Consell per la República per culminar la independència. Prometia també trucar Pere Aragonès i Dolors Sabater per fer un govern independentista en cas de guanyar les eleccions, i clamava per fer les coses “diferent i millor”, “sense renunciar a la resistència institucional davant dels atacs de l’Estat” i “combinant institucions i mobilització” per ratificar la declaració d’independència.
Davant la previsible negativa de l’Estat a celebrar un referèndum acordat d’independència, Laura Borràs exclamava que “no podem esperar indefinidament”. Exigia una “actitud ferma de desobediència institucional per contrarestar qualsevol intromissió”, “assumir en mandat per desplegar la transició ferma cap a la república catalana” i deixar enrere “la por per guanyar”. El problema, assegurava la candidata, “és tenir por de la por”.
Amb por o sense, el cert és que JxCat tornarà a mobilitzar el vot independentista, que podria contrarestar l’anomenat “efecte Illa” i que podria, també, situar la formació puigdemontista novament com la més votada. Si més no, de l’independentisme. Les enquestes apunten cap a una remuntada que Junts aspira a fer efectiva, tal com ja va fer el 21 de desembre de 2017.