-Vostè era al Govern durant la primera onada de la pandèmia. Les coses es van fer tan bé com es va poder en aquell moment?
-Vist amb perspectiva, en aquell moment hi havia coses que podríem haver fet millor. No diré res que no digués quan era consellera. Per mi s’hauria pogut parlar molt més amb els sectors. També es podrien haver explicat les coses amb més claredat. Era un moment d’improvisació, evidentment. La pandèmia ens afectava a nivell global. Sempre vaig tenir la sensació, i ho vaig dir per activa i per passiva, que s’estava menystenint la realitat social i econòmica. En aquell moment es parlava de vida i d’economia, i jo sempre vaig defensar que calia parlar de les dues coses. Igualada va ser dels primers municipis confinats. Va ser un assaig del que vindria després. Allà vaig prendre consciència, des del minut u, que amb les botigues i amb tot tancat calia buscar fórmules per combinar. Per mi, des d’aquests primers moments ja mancava una interacció amb els teixits productius.
-Moltes empreses van quedar tocades. Des del seu Departament es va fer tot el que es va poder?
-Vam fer tant com vam poder. Això s’hauria de preguntar als sectors, tot i que els sectors així ens ho van fer arribar. Érem el Departament d’Empresa i Coneixement. En Coneixement no sabran de cap incident que hi hagi hagut a les universitats, ni incidències en la preparació de les provés d’accés a la universitat. No n’hi va haver ni una. Per tant, es va dialogar amb els estudiants, amb els rectors i rectores, amb els consells, amb els centres de recerca, que es van activar per fer proves PCR, cosa que després es va parar des del Departament de Salut... Des d’Empresa vam fer coses molt importants, com ara activar tot l’equip a la finestreta única empresarial perquè totes les sol·licituds d’ERTO no paralitzessin el sistema del Departament de Treball. No hi va haver cap col·lapse de res. Després, es va activar el MarketPlace, una plataforma en què diferents empreses posaven en comú les seves capacitats per fer mascaretes i buscar material a fora. Vam ajudar el Departament de Salut a gestionar de logística per compres internacionals. Les que vam fer nosaltres no van tenir cap mena de problema. Per tant, no només escoltàvem els sectors cada dia. A més a més, érem proactius, i activàvem els recursos que teníem al Departament a favor de la salut. El que per mi era una frustració era veure com al PROCICAT, tot i que és l’organisme que ha de decidir en situacions com aquesta, hi mancava informació i comunicació. Sempre m’hi vaig queixar.
-La relació entre els socis de Govern va influir en la manera com gestionar la pandèmia?
-Vam col·laborar, evidentment. Però els dos models de país que hi havia, evidentment, es feien notar en alguns aspectes, com ara en la manera de veure com calia cuidar l’economia productiva. Però per descomptat que vam col·laborar. Ningú no em pot dir que no vam oferir el cent per cent de la nostra disposició a altres departaments.
-A vostè la van fer fora del Govern a l’inici de la segona onada de la pandèmia. El president Torra va justificar que aquell era un canvi per gestionar millor la situació. Com ho va viure?
-Durant la pandèmia vam fer tot el que vam poder. A més a més, entremig, vam fer el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement amb unanimitat dels partits polítics, agents socioeconòmics i vinculats al coneixement. Vam fer un pacte de país perquè Catalunya s’apropi tant com pugui a Dinamarca. Això en època de pandèmia. Per tant, quan a mi el president em pregunta on era, jo li responc que em mantindria en el partit on havia estat sempre [PDeCAT], i ell em diu que no sabia què passaria al Govern. Jo li vaig dir que per una cadira no canviaria de partit. Clar, ho vaig viure com una decepció. Evidentment, el president és qui et dona o et trau la confiança. Però mai no havia manifestat que estigués disconforme amb la meva feina. I per bé que tots els consellers podien tenir divergències concretes, amb mi cap ni una. Alhora, el fet de preguntar-me on era, per mi, va ser una decepció. No m’ho esperava d’algú com el president, qui diu voler apartar-se dels partits polítics per després fer això. La decepció ve també del fet que l’independentisme no ha de ser uniforme, sinó plural. I totes les ideologies de model de país tenen dret a ser-hi. Jo no entenc l’independentisme com una excusa, sinó com una suma. Em va decebre aquesta visió tan restrictiva del moviment independentista. Al PDeCAT també som independentistes.
-Com valora la tasca del seu successor, Ramon Tremosa?
-Prefereixo no fer-ho. Seria provocador valorar algunes coses. Que en parlin els sectors.
-Ha mantingut relació amb ell?
-Em vaig posar a la seva disposició, però mai no m’ha preguntat res.
-Què diferencia el PDeCAT de Junts per Catalunya com per no poder anar junts a les eleccions?
-Ja he dit que entenc que el moviment independentista com una suma de diferents agents. No crec que per fer-nos grans ens hagin de demanar que desapareguem. La primera condició que demanava JxCat per fer un pacte era que desapareguéssim. A mi això no em sembla bé. En segon lloc, hi ha dues diferències. Una és l’estratègia que es planteja des de JxCat, que està basada en la confrontació. Per nosaltres, l’estratègia ha de ser realista. I per respecte a tota aquella gent que vol –que volem– ser independents, no podem fer hipòtesis per mirar de fer creure a la gent que ho serem de la nit al dia. No hi ha unitat estratègica de totes les forces independentistes, no hi ha reconeixement internacional... Si no ho vam fer l’1 d’octubre, ho farem ara? Això ens separa de JxCat. Això i el fet que amb tanta transversalitat no sé quin és el model de país que tenen al cap. Quan estem al Parlament hi ha normes que hem de votar. Ens podem plantejar que totes les forces independentistes estiguéssim en un sol bloc. Nosaltres ja hem dit que d’Esquerra Republicana ens separa la visió de la política impositiva. Nosaltres creiem que no podem pressionar més la petita i mitjana empresa. Alhora, les grans fortunes tenen fórmules societàries per fer altres pagaments d’impostos. I no estic d’acord amb la CUP pel fet que et puguin ocupar casa teva perquè l’administració no resol un problema. La solució no és ocupar, és l’habitatge social. Jo vull un país en què es respecti la propietat privada, en què cadascú pugui estalviar. La major part de la gent d’aquest país és normal, és treballadora. Aquest no és un país de multinacionals o grans fortunes. La CUP també planteja la desaparició del turisme a Catalunya. El turisme ha d’evolucionar cap a un model sostenible i cultural, que generi riquesa. Però aquests milions de persones que aquest any no han pogut venir a Catalunya no només han deixat d’anar a hotels: també han deixat de donar feina a lampistes, pintors, traductors, gent de la cultura, autònoms... El turisme és un sector de sectors, no se’n pot parlar amb tanta frivolitat.
-Deia que JxCat volia fer desaparèixer el PDeCAT. Ara es veurien governant amb ells?
-No es tracta de governar, sinó de què s’ha de fer i com. El que no farem és canviar per estar al poder. No volem renunciar al nostre model de país. Hi ha una sèrie de punts essencials que tenim i que si no es comparteixen no hi ha cap necessitat d’estar lligats a altres forces. Hem de ser honestos amb el que representem i amb qui representem.
-Les enquestes els donen entre zero i un diputat...
-... A nosaltres les enquestes no ens diuen això.
-Què els diuen?
-Que podrem fer grup parlamentari sí o sí [en caldrien com a mínim cinc diputats]. I no només ho diuen les enquestes nostres.
-En tot cas, entén que hi hagi gent que, temerosa de perdre la incidència, hagués preferit que el PDeCAT mirés d’influir amb el seu model de país des de dins de JxCat?
-Ja hem vist que, a JxCat ,la gent que venia del PDeCAT ha quedat reduïda al 20% de vots que va obtenir el conseller Damià Calvet a les primàries. Crec que quan es parla de vot útil la gent s’ha de fer una pregunta: vols que les coses continuïn igual o no? Si vols que canviïn, vota diferent. Nosaltres volem que canviïn. Ara, ni som independents ni s’està gestionant bé. Calen altres visions.
-Se senten més propers, avui, a Esquerra Republicana que no a Junts per Catalunya?
-Ens sentim una proposta realista. Ja voldríem ser independents d’aquí a cinc minuts. Jo el que mantinc és que no per dir-ho s’és més realista. Els plantejaments de JxCat no és que siguin més independentistes que els nostres, senzillament manquen de realisme. No es pot jugar amb les frustracions de la gent.
-Què pensa de l’opció d’un govern de front ampli que proposa ERC?
-No s’aguanta per enlloc. Tenim models de país molt diferents. Si fos per fer una acció curta i imminent vinculada a l’independentisme, ja ho hem fet moltes vegades: Junts pel Sí, Junts per Catalunya... Que ens expliquin què anirem a fer. O millor dit: caldria preguntar-li al senyor Pere Aragonès si està d’acord amb el model de país que defensa la CUP. O a la senyora Borràs si està d’acord amb les estratègies polítiques que planteja la CUP. Jo no. A mi només m’hi uneix que vull un país independent, però no el seu model.
-Què diferencia el PDeCAT del Partit Nacionalista de Catalunya?
-El PNC no sé si és independentista. Nosaltres sí que ho som. Caldria que alguns expliquessin perquè no estaven còmodes al PDeCAT.
-Ells van prendre la decisió de sortir de JxCat abans que vostès.
-Nosaltres no en vam sortir. La gent de JxCat i la del PNC és la que va marxar. Que expliquin perquè.
-Creu que es podrien haver entès amb Marta Pascal?
-Que expliqui Marta Pascal perquè va marxar del PDeCAT. Suposo que quan una persona marxa d’un partit és perquè hi té unes diferències enormes. Penso que encara les deu tenir. No ho sé. Nosaltres ens mantenim fidels al projecte del PDeCAT.
-Li va doldre que Pascal deixés el PDeCAT?
-A mi no em va doldre ni em va deixar de doldre. Que faci el que vulgui. A mi el que em dol és que ens demanin que desapareguem. Això sí que no.
-Afirmava que el PDeCAT és un partit independentista...
-... Ho portem als estatuts des de l’any 2016.
-Quin és el seu full de ruta cap a la independència?
-En primer lloc, hauríem de seure amb totes les forces independentistes per parlar i decidir una estratègia o, almenys, uns mínims comuns per començar. Si no, no arribarem enlloc. En segon lloc, caldrà continuar pressionant per fer un referèndum legal i reconegut internacionalment. Quan sento que «implementarem la república», algú creu que hi ha més unitat ara que l’1 d’octubre? Per què no es va implementar llavors? Per la repressió de l’Estat? Ara serà la mateixa. Ara s’haurà de treballar per aconseguir més unitat, per ser més forts i per establir un full de ruta, però no per fer volar coloms. Alhora, no hem d’oblidar que Catalunya necessita situar-se al món per tornar a ser el referent que era. També econòmicament. Què determina avui la rellevància d’un país? Hi ha diferents elements que la condicionen. Un és la capacitat d’incidència en el món econòmic. Altre és la capacitat de generar innovació i coneixement. Ens pensem que som el melic del món, però el món va molt ràpid i no estem fent una aposta per l’economia productiva i pel coneixement, ni una política impositiva que impedeixi que les empreses, els directius i el talent marxin. Clar que volem un Estat amb cobertura social, però si deixem de banda la generació econòmica, aquest país no serà d’oportunitats i no serà sostenible. Prenguem consciència: el món no ens està mirant ni ens està esperant.
-És realista, però, esperar aconseguir un referèndum acordat amb l’Estat espanyol?
-Haurem d’anar tots a una. Això no vol dir que si algú aprova els Pressupostos ja no és tan independentista com els altres. Això què vol dir? Què hi fem el conjunt de diputats al Congrés? Almenys s’ha d’intentar treure recursos, tot i que els Pressupostos no ens agradin gens. Si no, els recursos aniran a altres territoris, i ens toca també una part i cal reclamar-la. Cal ser decisius, cal incidir. Crec que la política s’està entenent com una teatralització, i amb això no arribarem enlloc.
-Si arribés a governar, què és el primer que farien per fer front a la pandèmia?
-Primer, posar gent que sàpiga el que es fa. No estic dient que la gent que hi ha ara no en sàpiga. Però cal una millor coordinació, una millor comunicació i una major coherència en totes les accions. Cal definir molt clar com passem d’aquesta situació crítica en què estem ara a la fase de recuperació. Reclamaríem participar en els fons europeus, i tindríem molt en compte què és el nostre país: petita i mitjana empresa i autònoms. Els fons europeus seran per les grans multinacionals, que en faran un ús fantàstic. Però el conjunt de la població, què? Aquest país l’hem d’aixecar tots. No podem menystenir els sectors, tal com s’està fent. La gent està molt emprenyada, i amb raó. Hi ha confusió, discrepància i una manca de full de ruta tant en l’eix nacional com en el dia a dia. Per tant, centrem-nos.
-Per acabar, si vostè governa, que és el que faria durant la primera setmana?
-Nosaltres creiem en el diàleg i en el consens. Faríem tres coses. La primera, coordinació entre totes les persones del Govern. Ara no n’hi ha. En segon lloc, la transversalitat d’algunes matèries escapa de les conselleries. Tot el tema de transició ecològica afecta Territori, Cultura, Empresa... Estem tancats en uns plantejaments que no toquen. Alhora, cal diàleg amb els sectors i amb totes les comunitats. Caldria, també, que els partits ens deixéssim de tirar els trastos pel cap. I l’altra és parlar amb el senyor Pedro Sánchez per exigir-li ser presents en la negociació pels fons europeus, tornar a insistir que aquesta qüestió política s’ha de resoldre i exigir la fi de la repressió. No podem parlar de normalitat quan tenim gent a la presó i a l’exili. I molts dels represaliats, per cert, són del PDeCAT. Gent que encara està pendent de judici, com ara el senyor Quim Nin, secretari general de Presidència. Aquest senyor està a punt d’anar a la presó, i no n’ha parlat ningú perquè és del PDeCAT. Els nostres alcaldes també tenen causes pendents. I també alguna alcaldessa, com ara la Montse Candini, de Calella (Maresme). Crec que la ciutadania, inclosos els independentismes, ens mereixem respecte per tot el que vam deixar l’1 d’octubre. Crec que no s’està mesurant ni s’està tenint prou intel·ligència com per contrarestar l’efecte dels poders fàctics.