Tot passa en un sol dia d’un estiu profund i mandrós. Som el 23 d’agost de 1964. En un Bucarest de color de cendra, una ciutat trista i entristida per una dictadura sinistra, el “petit Mircea” viu amb el seus pares en un enorme bloc de pisos horrorosos de l’etapa dictatorial, amb diverses escales espectrals, roba estesa a les finestres, terrats desolats i tota mena de veïns que, atemorits per la vigilància de la Securitate, s’observen amb desconfiança. El protagonista d’El cos, aquell nen sempre emmarat, vergonyós i obedient, que els lectors de Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) reconeixen d’altres obres seves, s’ha convertit en una mena de “gran medusa” que pensa, observa, somia i recorda, com si només tingués una cèl·lula, sensual i lúcida, per rebre “el vent solar de la meva vida”, com si s’hagués convertit en un gran òrgan sensitiu disposat a abeurar-se en el gran devessall que és la seva existència infantil, per engolir, per beure’s, per veure, per olorar, per mossegar, per viure, per desitjar i odiar, per posseir-ho tot: “Soc tres ulls límpids i blaus esbadellats a les ales d’una papallona”.
El nen té una disposició gairebé mística o poètica, sempre exagerada, per refer dins la seva ment tot el seu món dilatat, especialment les emocions pertorbadores de la “bogeria arquitectònica dels meus somnis”, les múltiples estances kafkianes del “palau de nacre” de la seva vida conscient i inconscient. És quan dorm que hi veu clar. Gràcies al seu ull de lupa, que és alhora d’entomòleg i de filatèlic i que es desplega sobre el món real i l’irreal, el complex Mircea vagareja, bada, mira i recorda de manera que un “color psíquic”, aquell to tan singular de la nostàlgia de Cartarescu, el que no dirimeix entre somni i vigília, s’estén plàcidament per damunt de tota la seva existència: “Amb el temps, els meus primers records s’han impregnat de la fragància atorrolladora del somnis”. Records i arquirecords, fotografies, imatges somiades o imaginades, al·lucinacions i malsons, tot es barreja en una memòria personal que, més que proustiana, és ingovernable.
En el petit pis del bloc desolat, “fàl·lic i inútil”, amb el seu ascensor antediluvià, que tant el terroritza, el petit Mircea recorda anècdotes de quan era més petit, a la casa de Silistra, escenes paradoxals de l’escola autoritària al curs passat, baralles entre nens als patis i als descampats veïns, jocs de paraules obscens i acudits verds. Solitari, s’entreté jugant amb plastilina de colors, observant les arrugues d’un llençol i, sobretot, amb els estris que el fascinen més: un microscopi, un calidoscopi, lupes, binocles i tota mena de lents amb les quals pot exercitar el sentiment d’immensa i intensa estranyesa pel món que l’envolta. Tot esperant el vespre per anar al circ crepuscular, o observant des de l’ampit de la finestra una desfilada d’esportistes, l’infant passa aquell dia tan estrany sense adonar-se encara que dormita embolcallat en un capoll simbòlic que no serà fins a l’adolescència que, finalment, es convertirà en una “revelació”: la de la seva transformació d’eruga en papallona, és a dir l’afirmació del seu “jo” (la paraula més enigmàtica del món, diu a les primeres pàgines) i el seu adveniment a l’escriptura. La papallona, “les eternes papallones de la meva ment”, és la imatge que tot ho explica i transfigura, des del tatuatge escarlata al maluc de la mare, Maria, ella mateixa convertida cada matí en immensa papallona “èbria del vol i de la bellesa de l’atzur celestial”, fins a les papallones que sobrevolen Bucarest en un de les visions més visuals i fascinants d’aquesta llarga, densa i del tot irresumible novel·la de sis-centes pàgines.
Molt temps després, Mircea torna a l’escriptori de casa seva on no s’havia assegut des que tenia dinou anys, i ho fa “amb la seva veritat”, és a dir, amb el seu manuscrit interminable, il·legible, que alça simbòlicament amb les seves mans com si portés un fràgil nadó. Convençut que “el passat ho és tot, i el futur, no res”, el madur Mircea, ja esdevingut narrador, defineix la seva memòria com “l’hèrnia dilatada de la ment” i decideix escanejar la seva espasmòdica sortida de la crisàlide adolescent. Porta un manuscrit gruixut i palpitant escrit a Berlín (“Una rosa amb centenars de pètals”, “Una perla amb estrats de nacre”), que és el manuscrit que llegim, i que és com un enorme còdex, la “maqueta de la meva ment i del meu cos”, “la imago de l’insecte encara humit que jo era”, una veritable excrescència d’ell mateix, la seva mateixa epidermis: “No escric un llibre, sinó que nodreixo un embrió a l’úter trist de la meva testa, i de la meva cambra, i del meu món”. El manuscrit per a ell mateix, concebut com un capoll d’aranya, com un sac d’ous, com una “bardissa en flames”, diu que reprodueix fidelment les estratificacions del seu cervell i del seu sexe, és com el mapa de les seves cèl·lules.
Tot en aquest llibre és excessiu i desmesurat. Els seus somnis, exuberants i barrocs, són pertorbadors. La seva bellesa és asfixiant, d’una llum encegadora. Les seves múltiples narracions es converteixen en llarguíssimes digressions que tant poden endur-se el lector com, també cansar-lo de perplexitat i fer-lo plegar per incomprensió. Però llegir El cos és un repte que val la pena. Poques vegades en la història de la novel·la contemporània el lector podrà assistir, sorprès i potser desconcertat, angoixat o exaltat, a una exploració tan exhaustiva, de ressonància daliniana, de les múltiples capes sensitives, emocionals i corporals d’un infant com ho fa, una vegada més, el gran Cartarescu.
Pel torrent inesgotable que és la seva escriptura, per aquest raig autobiogràfic desbordant i incessable, laberíntic, Mircea Cartarescu fa pensar molt en el nord-americà Thomas Wolfe. Per la bellesa de les seves imatges, per la interminable metàfora trenada en què es converteixen les seves narracions, el lector pot relacionar-lo amb tantes i tantes pàgines fascinants del txec Bohumil Hrabal. Pel seu interès enciclopèdic per les ciències experimentals, per la filosofia i les religions, i per la seva voluntat totalitzadora i del tot “borgesiana” de revelar tot un món, el nom de Thomas Pynchon pot venir immediatament a la memòria. Per sobre tot, però, hi ha el privilegi per al lector de veure en marxa l’obra d’un dels grans escriptors actuals, gràcies a Edicions del Periscopi, i de poder fer-ho en una porosa i seductora traducció catalana a càrrec d’Antònia Escandell Tur.