—Un nou Nadal a la presó, aquest amb l’afegit de la Covid-19. Com l’ha passat?
—Com he pogut i, com dic sempre, sobrevivint. Passar el Nadal a la presó és dur. La presó sempre és molt dura i més encara quan és profundament injusta com en el nostre cas. A més, cal sumar-hi les mesures anti-covid que han restringit molt les visites i les activitats. I el que em sap més greu és que li havia tornat a dir a la meva mare que enguany passaríem el Nadal juntes. I un altre cop no ha pogut ser.
—Ha canviat molt la manera d’afrontar la presó després de la sentència?
—La presó sempre és difícil d’afrontar, tant quan ets presa preventiva com quan ja tens la sentència. En el meu cas va ser més difícil amb la sentència, perquè no m’havia imaginat mai que em condemnarien a 11 anys i mig. Només pensar-ho m’agafava vertigen, era insuportable. Vaig haver d’aprendre a posar-me fites a curt termini i a sobreviure dia a dia.
—Properament publica el llibre ‘Escrivim el futur amb tinta lila’. Què l’ha dut a escriure’l?
—Penso que és hora de donar veu a la realitat de la presó i la duresa i les dificultats de la vida de les preses. La majoria han tingut una infància i adolescència molt complicades, amb famílies desestructurades que no se n’han ocupat i algunes sense poder anar a l’escola. Crec que la societat i les institucions tenim una part de responsabilitat, i hem de lluitar per canviar aquesta realitat.
—Ha dedicat part del seu temps a la presó a reivindicar els drets de les dones preses. Quina és la realitat d’aquestes dones?
—Les dones que estan a la presó són delinqüents ,però també víctimes. Víctimes de l’exclusió social. Si haguessin tingut més oportunitats, les mateixes que hem tingut nosaltres, potser no hi serien. Moltes també han estat víctimes de la societat masclista i de la violència masclista. Hi ha molt poques dones preses, entre un 6% i un 7% de la població reclusa. Cal reforçar els mecanismes perquè aquestes dones tinguin l’oportunitat de no entrar-hi. La presó ha reafirmat el meu feminisme i les raons per les quals sóc feminista. Espero que el nostre pas per la presó serveixi per millorar la vida dels presos i preses, i perquè la societat conegui la realitat d’aquesta institució tan tancada.
—Passant a temes polítics, en el seu darrer llibre, el vicepresident del Parlament, Josep Costa, exposa que en algunes decisions, com la de no investir el president Puigdemont el 30 de gener de 2018, la presidència i la mesa del Parlament vigent no van representar bé el llegat de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament. Vostè ho veu així també? Hagués permès la investidura de Puigdemont aquell dia?
—És molt difícil valorar tres anys després què hauria fet jo en aquelles circumstàncies. Perquè la mesa del Parlament és un òrgan col·legiat, les decisions i responsabilitats són col·legiades, tots els vots valen igual. Això ho vaig defensar davant del Tribunal Suprem durant el judici. Per això jo hauria d’haver estat jutjada, com la resta de membres de la Mesa de l’anterior legislatura, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
—Com valora la gestió de la pandèmia que està fent l’executiu català?
—S’han comès errors, però la situació és molt dura. Per la pandèmia, evidentment, però també per la repressió i per la situació política amb què s’ha trobat aquest Govern. Tot i els entrebancs i problemes als quals han hagut de fer front, la gestió sanitària és bona i comparable a la d’altres països. Per exemple, la gestió de les escoles i instituts és satisfactòria. El problema és que no tenim els recursos per poder donar ajudes, directes si cal, a les persones perjudicades. Malauradament, els nostres impostos els cobra i els gestiona el govern espanyol, que és qui hauria de donar aquestes ajudes i no ho fa. El govern de Catalunya fa el que pot amb els recursos de què disposa per solucionar els greus problemes de la gent.
—Sota quines condicions creia que era millor ajornar les eleccions del 14 de febrer?
—La decisió s’ha de basar en criteris sanitaris i en les dades epidemiològiques. Crec que s’ha de fer cas del que diguin els experts per no posar en risc cap dret, ni el de vot ni el dret a la salut.
—Quina creu que ha de ser la fita de l’independentisme per a les properes eleccions?
Aquestes eleccions són molt importants i són una nova oportunitat per demostrar que l’independentisme segueix creixent. Des de fa 15 anys l’opció independentista esdevé cada cop més majoritària: està pujant en totes les eleccions de manera sostinguda. Ara seria un pas molt important consolidar aquesta majoria superant el 50% dels vots per donar-nos forces per continuar el camí cap a la República catalana.
—Molts partits de transcendència menor com ara Demòcrates o Moviment d’Esquerres han decidit concórrer en les pròximes eleccions amb Junts per Catalunya, quan en les anteriors eleccions ho van fer amb Esquerra Republicana. Pensa que a ERC li ha faltat capacitat per aglutinar altres actors?
—No. Les coalicions electorals es basen en el programa i les propostes de cada partit. Esquerra és un partit plural, obert i divers que sempre ha inclòs candidats i candidates independents i provinents d’altres partits a les seves llistes. Penso que el proper govern ha de ser independentista i progressista. Esquerra Republicana ho pot garantir, perquè pot construir grans majories i fer avançar el país socialment i nacionalment, i té una proposta viable i realista per aconseguir la independència. Actualment és el partit que representa millor la diversitat i la pluralitat del nostre país, i l'únic que té una proposta clara. Crec que la majoria de partits estan disposats a pactar amb Esquerra Republicana.
—Una de les principals motivacions d’ERC la darrera legislatura ha estat la d’eixamplar la base. Creu que això tindrà fruits en les properes eleccions?
—Crec que eixamplar la base és l’objectiu de qualsevol partit polític: ser més, sumar més gent al seu projecte per guanyar i poder implementar les seves propostes polítiques. No crec que hi hagi cap partit polític que vulgui restar suports. Des que l’independentisme tenia un 15% de vots ha anat sumant suports fins avui i sí, espero que ERC i l’independentisme aconsegueixin sumar més vots aquestes eleccions per poder aconseguir la independència.
—Si no s’aconsegueix una marca millor que la de l’anterior pas per les urnes, creu que l’estratègia per eixamplar la base haurà estat fallida?
—Com he dit, espero que l’independentisme sumi i superi el 50% dels vots, perquè vull guanyar. Sumar més mai no serà una estratègia fallida. No deixarem de ser independentistes fins que aconseguim guanyar. En definitiva, la independència no és una finalitat, sinó un mitjà, una eina per tenir més recursos al servei del país. Per exemple per gestionar una pandèmia com l’actual i per ajudar la gent a poder viure millor.
—Creu que superar el 50% dels vots canviaria l’estat de les coses? Què creu que caldria fer si s’hi arribés?
—És molt important superar aquest 50%: és una fita que l’independentisme mai no ha aconseguit fins ara i suposaria créixer, guanyar força i legitimitat tant internament com internacionalment. No canviarà gaire respecte a l’Estat espanyol, però ens donaria molta força per continuar endavant.
—Creu que en la propera legislatura hauria de ser possible culminar el procés d’independència o que, com a mínim, caldria intentar-ho amb algun embat de les dimensions de l’1-O?
—M’agradaria que no fossin intents, el darrer l’estem pagant molt car. Vull tenir les condicions i les garanties per guanyar. És fonamental preparar-nos. I per a això, els aprenentatges de l'octubre del 2017 són imprescindibles. Esquerra té una estratègia per guanyar i la posa al servei de tot l'independentisme. Els altres partits, que exposin la seva i posem-nos d’acord en quina és la més efectiva.
—Què en pensa de la proposta de la CUP de fer un nou referèndum abans del final de la legislatura?
—És una proposta que cal considerar. No dista gaire de la d'Esquerra Republicana. El que cal és que tots els partits concretin les seves propostes i, un cop les coneguem, ens posem d’acord els partits sobiranistes i els independentistes i pactem una estratègia conjunta.
—Després de l’octubre del 2017, molts van reflexionar sobre el possible inconvenient que hauria representat el fet de tenir un full de ruta tant marcat. Des de llavors, sense full de ruta, tampoc sembla que la cosa hagi anat millor. Creu que caldria concretar un nou full de ruta?
—El que cal és una estratègia de l’independentisme i del sobiranisme compartida on totes les parts se sentin representades.
—Pere Aragonès ha dit que vol sumar al proper govern totes les formacions independentistes, PDeCAT inclòs, i també els Comuns. Ho veu una bona opció?
—Sí. Som en un moment excepcional i Esquerra vol liderar aquesta etapa de reconstrucció postCovid. No hem de deixar ningú enrere i hem de teixir els grans consensos del país, com ho són la fi de la repressió i el dret a l’autodeterminació.
—Després dels vetos mutus que s’han fet diversos partits, ho veu una opció realista?
—És complicat, però està en mans de la ciutadania. El vot de la gent és el que decidirà les aritmètiques i els futurs pactes després de les eleccions.
—Vostès han reivindicat que calen polítiques d’esquerres per tirar endavant el país en termes nacionals i també per fer front a la crisi de la Covid. Això és possible de la mà de partits com Junts per Catalunya o el PDeCAT?
—Això és possible si ERC guanya les eleccions. En tot cas, en els darrers anys Esquerra ha anat revertint les retallades en Salut o Educació, per exemple.
—Per vostè seria preferible repetir un govern amb Junts per Catalunya o explorar noves vies com ara un govern amb els comuns i els suport extern d’altres partits?
—Com més ampli i més suport tingui un govern millor, i més encara quan patim una greu crisi sanitària, econòmica, social i emocional. En tot cas, amb el PSC és impossible.
—Creu que de la mesa de diàleg amb l’Estat espanyol pot sortir una solució política per a vostè i la resta de represaliats independentistes?
—Crec que de la mesa de diàleg n’ha de sortir especialment la negociació per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, i la repressió forma part d’aquest conflicte.
—Confia en el fet que es pugui tramitar una amnistia?
—L’amnistia suposaria el reconeixement del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol, i demostraria una voluntat per arribar a un acord per resoldre aquest conflicte. Però reconec que és molt difícil.
—Veu més a prop un possible indult? Què farà si li’l concedeixen?
—Se n’ha parlat molt, però el govern espanyol fa temps que té l’indult sobre la taula i no ha fet res encara. Tinc els meus dubtes sobre aquesta qüestió, tampoc no és la solució política per resoldre el conflicte polític: és un pedaç. Però si arribés l’acceptaria, perquè faig més servei al país a fora que a dins. I perquè mentre som a dins guanyen la Fiscalia i el Suprem, que sabem a qui representen; i si som fora guanyen la democràcia i la llibertat.
—Pel que fa al tercer grau, esperen poder-lo recuperar aviat?
—Espero que sí, però el que tinc clar és que el proper dia 28 de gener hauré complert una quarta part de la condemna i podré tenir permisos al marge del Suprem. No seran molts dies, però els podré tenir.
—Personalment, com viu el fet que el seu partit faci bandera de la negociació i doni suport en qüestions com els Pressupostos o la investidura al Govern del mateix Estat que els manté empresonats?
—Entenc que hi hagi persones que no comparteixen el suport d’ERC als pressupostos, però penso que estem en una època de pandèmia i de patiment excepcional, i jo estic al costat de la gent. Esquerra ha posat els interessos de la gent per davant de tot i actua fent política, parlant i negociant. I d’això anava el darrer pacte de pressupostos de l’Estat, d’ajudar la gent del nostre país en un moment d’extrema dificultat econòmica, sanitària i social. És totalment compatible ajudar la ciutadania del país i, a la vegada, continuar lluitant contra la repressió i per la independència de Catalunya. No entenc que s’hagi de decidir entre una cosa o l’altra, se’n poden fer les dues.
—Com a expresidenta de l’ANC, com viu la situació actual de l’entitat?
—Em sap greu. M’agradaria que hi hagués més unitat i empatia entre el membres del secretariat. L’objectiu inicial de l’ANC va ser la unitat de l’independentisme, precisament perquè sabíem que els partits no se’n sortirien, i ho vam aconseguir.
—Vostè mateixa reconeixia que va gaudir molt més presidint l’ANC que no el Parlament. Internament, l’ANC s’ha dividit en molts aspectes. Ha fallat alguna cosa?
—No sé si ha fallat alguna cosa. Suposo que sí. Però els temps són diferents i les persones del secretariat també. Hi hauria de ser per poder-ho dir.
—Manté relació amb Elisenda Paluzie?
—Hem parlat unes quantes vegades i m’ha vingut a veure a la presó.
—Creu que l’entitat s’ha allunyat d’allò que era la seva idea fundacional?
—Si, però és una entitat assembleària i els socis i sòcies decideixen quin és l’objectiu, i el poden canviar quan ho considerin oportú.
—Una altra entitat cridada a ser transversal és el Consell per la República, però Esquerra Republicana no va enviar cap representant del partit al darrer acte. Què en pensa?
—Esquerra Republicana forma part del Consell per la República. Penso que el Consell és un espai per avançar, sobretot, en l’àmbit internacional cap a la independència del país. Però caldria que les seves propostes i projectes fossin més coneguts.
—Quina és la seua relació amb l’exili?
—Sempre he tingut bona relació amb les persones exiliades. Malauradament, tenim relació a través de terceres persones. M’agradaria tenir-hi més relació, però en les nostres circumstàncies és complicat.
—En algun moment va contemplar la possibilitat de marxar?
—No vaig tenir la possibilitat, però la veritat és que tampoc m’ho vaig plantejar. Volia estar prop de la meva família. Tinc la mare molt gran.
—I si haguera sabut que la cosa aniria com ha anat, hauria valorat la possibilitat d’exiliar-se?
—No sé què hauria fet. És molt difícil imaginar el que hauria decidit si hagués tingut la informació que tinc ara.
—Per últim, vostè està condemnada a 11 anys i mig de sedició. Encara queda per veure si hi ha o no indult, alguna mesura similar o la intervenció del Tribunal d’Estrasburg. Siga com siga, quan acabe la condemna, continuarà dedicant-se a la política?
—Tinc molts anys d’inhabilitació i no sé on seré ni què faré quan acabi. Però segur que des de la societat civil, com sempre he fet, continuaré treballant pel país i per les persones. Segur que continuaré defensant els drets de les dones i de les persones més desfavorides.