Una coneguda empresa de Cassà de la Selva, famosa pel seu pernil cuit, ha inaugurat una nova línia de producció basada en embotits vegetals, adreçada als vegetarians i vegan.s I mirant qualsevol supermercat, hi podem veure la creixent presència d’hamburgueses, embotits i productes que imiten la xarcuteria, d’origen vegetal.
Hi ha aliments que es presenten amb una etiqueta: naturals, dietètics, funcionals...
Naturalés allò relatiu, pertanyent o pròxim a la natura. S’oposa, per tant, a artificial. Aplicat a la cuina, en podem trobar diverses aplicacions. Així, per a alguns, la cuina corrent és més natural quan més s’aproxima als vegetals, a la poca transformació dels aliments i a respectar llur pròpia naturalesa. En canvi, la lectura naturista proposa un model de cuina de productes poc elaborats i tendent al vegetarianisme.
No obstant, no podem oblidar que allò natural a vegades és difícilment demostrable. En molts casos es tracta d’una estratègia publicitària de les multinacionals de l’alimentació, com quan la casa Danone ens proposa un producte envasat anomenat “natural”, malgrat les nombroses transformacions que ha sofert, els additius, etc. Sovint, per tant, l’aspiració a una alimentació natural és més que una entelèquia inassolible o, si més no, discutible. I a vegades provoca més angoixes que satisfaccions: fins i tot els especialistes en detecten una conseqüència malèvola, una malaltia batejada com a ortorèxia. l’obsessió de menjar aliments sans i naturals. Només cal llegir les pàgines de les revistes i els nombrosos llibres dedicats al tema: una moda més. Per a molta gent, una obsessió, un pas més dins la “medicalització de la cuina” que tants estralls fa.
El concepte d’aliment natural també fa referència a aliments “sans”, també de difícil definició. Un fulletó d’una “botiga de la salut” ens diu que l’”alimentació sana és la més senzilla i la menys condimentada. Per exemple, tota mena de fruites i sucs, amanides amb suc de llimó, verdures, iogurts; mató, melmelades, fruits secs, rovellons, llegums, brou vegetal, sopa de ceba, sopa de farigola, pa torrat amb all i julivert, amb mantega vegetal i mel, orxates de tota mena, polio, gelea reial...
S’entén per vegetarianisme o dieta vegetariana la pràctica alimentària basada en els vegetals, sigui per raons religioses, ètiques, ascètiques o de salut i nutricionals. Bona part de la humanitat és vegetariana més aviat per necessitat o per principis religiosos. De fet, hi ha religions que l’estimulen, d’altres són neutre i algunes, com l’Islam, clarament contràries. De fet, en els sistemes alimentaris tradicionals –xinès, mediterrani, etc.–, la presència de la carn no arriba al 3% del total ingerit, aproximadament. S’oposa a l’alimentació carnívora o omnívora, que inclou tots els aliments. Dintre el vegetarianisme hi ha diverses gradacions:
-Ovolactovegetariana, que inclou productes làctics i ous.
-Pescovegetariana, que inclou peix i altres productes marins.
-Avivegetariana, que accepta el consum d’aviram (pollastre, etc.), però no vaquí, xai i porc.
-Vegetaliana o vegana, que només admet vegetals o d’origen vegetal, però no ous o productes làctics, mel, etc. Sons els veggies, dels quals les empreses alimentàries en treuen un bon profit.
-Frugívora, que només admet el consum de fruites crues (i fins i tot que hagin caigut per elles mateixes de l’arbre).
-Crudívora, en què només es poden menjar aliments crus.
El vegetarianisme ha existit des dels orígens de la Humanitat, però se suggereix que la civilització i els seus avenços van lligats al consum de carn. Es una dieta suficient, a condició que sigui ben estudiada i variada. Hi ha religions que ho són, de l’hinduisme, la religió sikh, el budisme, etc. Gran personatges històrics, com ara Homes o Plató, han estat vegetarians.
Actualment, també es parla de flexiteranisme, un sistema vegetarià flexible que permet els consum esporàdic d’ous, lactis, peix...
La dieta macrobiòtica, inventada per un japonès, classifica els aliments en bons i dolents (ying i yang) amb criteris discutibles i ha estat declarada nociva.
Els principis de l’alimentació dita naturista, sana o cartonista inclou la teoria de les mescles i complementarietat dels aliments i la incompatibilitat d’altres. De fet, els sistemes alimentaris tradicionals, de la Xina a la Mediterrània, ja fan aquestes mescles de bona complementació proteica: cereals i llegums (arròs amb mongetes, llenties, pasta amb mongetes, etc.), llet i cereals, ous i cereals, ous i llegums (cigrons amb ous durs, etc.).
També s’ha de dir que alguns dels mites i dogmes d’aquesta mena de sistemes alimentaris alternatius no es basen en raons científiques contrastades. Per exemple el sucre no és dolent, ni millor que la mel (només cal vigilar-ne l’excés de consum i les dents); els greixos són necessaris per a una alimentació completa, etc. Altrament, si bé els vegetarians solen estar menys malalts que els omnívors, això se sol atribuir al fet que, en general, porten una vida més sana (esport, tabac, etc.).
En el que sí que tenen raó és que els occidentals cada vegada mengem pitjor des del punt de vista de la salut, ja que abusem dels greixos saturats (carns, llet sencera i altres làctics, oli de coco i de palma), de les salses i plats preparats, dels pastissos, sucres i gelats.
En molts casos, aquest tipus d’aliment natural o sa parteix de principis suposadament basats en l’ecologia i, per tant, parlem d’aliments ecològics, biològics i altres conceptes similars. De fet, hi ha entitats que controlen la producció agrícola ecològica i la producció d’animals de granja amb condicions més controlades.