-Quina relació tenia vostè amb el cas d’Altsasu abans de fer la sèrie?
-Coneixia el cas i me n’havia documentat. Sempre em va semblar que era una història digna de ser contada, tot i que em semblava molt complicada de narrar. El procés del cas ha sigut molt llarg i moltes persones ho han patit.
-Què té el cas Altsasu que desperta interès com per fer-ne una sèrie?
-El conflicte personal de les persones implicades és molt gran. El conflicte sempre és un punt de partida interessant per fer una sèrie.
-En quins fets es basa el relat?
-El relat es basa en el procés judicial iniciat a partir dels fets que es van produir des del 15 d’octubre del 2016 al bar Koxka fins avui.
-La sèrie prescindeix de reflectir fets concrets que es van produir durant la nit de les detencions. Per què?
-Aquella nit es va produir el detonant que va posar en marxa el cas. Nosaltres no vam estar al bar Koxka, no sabem què hi va passar. Ens semblen molt més interessants les conseqüències del que va ocórrer aquella nit que els fets en si. No podem oblidar que durant aquell mateix any es van arribar a comptabilitzar fins a 9.571 successos qualificats com a «atemptat contra l’autoritat», que és el delicte que presumptament es va cometre aquella nit al Koxka: colpejar o escometre un agent de l’autoritat pel fet de ser agent de l’autoritat. El d’Altsasu va ser l’únic cas en què els implicats en el procés judicial van ser acusats de terrorisme i encarcerats.
-Considera que la seva sèrie és activista?
-Hem intentat donar el nostre punt de vista sobre el cas. Ens interessava saber com s’ha viscut aquest procés, què han sentit els encausats i com tot això ha afectat les seves vides. Aquella nit va canviar el futur de molta gent, i hem volgut posar l’espectador en la pell dels protagonistes. Si és una sèrie activista o no ho haurà de decidir l’espectador.
-Com van rebre els detinguts i les seves famílies la notícia que es faria aquesta sèrie?
-Hi havia cert respecte, atès que les seves experiències amb els mitjans de comunicació van ser de tot tipus. A poc a poc vam anar creant una realció de més confiança, ens van obrir les seves portes i ens van oferir la seva ajuda.
-Com ha sigut el treball i el tracte amb tots ells?
-El tracte ha sigut molt humà. Han sigut molt generosos compartint amb nosaltres la seva experiència. Recordo un moment concret, quan Iñaki ens explicava que va ser traslladat en cotxe a Madrid després de ser detingut. Vaig sentir que jo estava en aquell cotxe, la impotència, la incomprensió... Hem intentat que l’espectador es posi en la pell de cadascun d’ells.
-Com ha sigut el procés de documentació per preparar la sèrie?
-Ha sigut bàsic. Hi hem participat quatre guionistes: Andoni de Carlos, Harkaitz Cano, Mikel Álvarez i jo mateix. Després de llegir tota la documentació que hi havia al nostre abast, ens vam posar en contacte amb les persones que havien viscut el cas en primera persona. Els joves ens van rebre amb molta generositat. Ens van contar com ho havien viscut, com els havia afectat, què havien sentit durant el procés... La Guàrdia Civil no es va voler comunicar amb nosaltres. Durant el procés de documentació vam trobar una peça clau per a la sèrie: la transcripció íntegra del judici. Són 450 pàgines que he estudiat fins a l’últim detall.
-Ha afegit elements de ficció al guió?
-El repte era resumir en quatre capítols de 50 minuts cadascun un procés en què han estat involucrades moltes persones durant quatre anys i que encara continua obert. Els mecanismes de la ficció han sigut necessaris per poder dur-lo a terme.
-Com ha sigut el treball amb els actors per intentar posar-los en el paper dels joves d’Altsasu?
-Vaig compartir amb els actors la documentació que havíem anat arreplegant. Molts d’ells no van poder conèixer el personatge real que representaven, no van poder entrevistar-se amb ells o ni tan sols en van poder tindre una relació personal. El treball emocional dels actors ha estat molt intens.
-La sèrie parla d’uns fets molt recents. Per què van optar pel format de ficció i no per un de més documental?
-A finals de 2019 vaig rebre una trucada d’Idurre Cajaraville, productora executiva de la sèrie, i la idea de la productora era fer una sèrie de ficció.
-Part del rodatge l’han fet en plena pandèmia. Com han treballat en aquest context? A la sèrie veiem escenes amb moltes persones juntes...
-Un rodatge sempre és complex. Si a més a més afegim a l’equació una pandèmia mundial, aquest és un fet que ho complica tot encara més. Vam decidir tirar endavant complint les normes establertes en els protocols de la COVID-19 per als rodatges: ús de mascaretes, fer PCR, neteja de mans, mantenir distàncies de seguretat... No ha estat fàcil.
-La sèrie ha s’ha estrenat a ETB. Com ha sigut rebuda a Euskal Herria?
-En general, l’acollida ha sigut positiva. La gent s’ha emocionat i ha sentit ira, enuig, s’ha commogut i ha reflexionat sobre el cas.
-Ha rebut crítiques per part d’algun sector?
-Sí. Des de l’inici del projecte érem conscients que hi hauria veus discordants. És un tema complicat en què ha patit molta gent. Crec que és impossible fer una sèrie sobre el cas Altsasu i no rebre crítiques negatives.
-S’ha dit que potser tindran material per fer una segona temporada. Han començat a treballar-hi?
-Em sembla que sí que n’hi ha material. La sèrie acaba en el 2018, quan el procés encara no havia finalitzat. Avui, cinc dels joves d’Altsasu –Adur, Jokin, Ohian, Iñaki i Aratz– encara estan en tercer grau, i dos més –Jonan i Julen– en segon grau. Moltes de les condemnes acabaran l’any 2025. Em sembla molt interessant veure la transformació dels joves amb el pas del temps. Els que estan en tercer grau han tornat a Altsasu, tenen un estatus de semillibertat, porten una polsera electrònica que controla els seus moviments i tenen l’obligació de restar en arrest domiciliari durant vuit hores al dia. Als que estan en segon grau se’ls ha aplicat l’article 102 i tenen permisos penitenciaris. Per tant, el procés encara no ha acabat. És important tot el que ocorre a partir del 2018, entendre com han canviat les seves vides i com s’han adaptat a la nova realitat. M’encantaria poder treballar en la segona temporada.
-Vostè ja ha tractat, en altres ocasions, el conflicte d’Euskal Herria en els seus treballs. Darrerament proliferen els productes audiovisuals sobre aquest tema –per exemple la sèrie sobre Pàtria. Per què creu que és així?
-És necessari escriure sobre la realitat que ens envolta. Ens cal reflexionar, crear productes audiovisuals des de diferents punts de vista. Mirar enrere és important per aprendre i no cometre els mateixos errors que en el passat.