Un dels productes de cuina més utilitzats a tot el món són els brous concentrats. I no solament als països industrialitzats.Una de les coses que em va sorprendre més a l’Àfrica subsahariana és la presència, als mercats dels pobles, de munts de pastilles de brou concentrat sense estoig. A casa d’alguns amics vaig poder comprovar que en feien un ús sistemàtic a les receptes tradicionals. Igualment, al Magrib hi vaig veure l’adaptació: brous concentrats halal, és a dir, aptes per a musulmans. I a Miami, en un supermercat, vaig compra pastilles de brou concentrat de pollastre kosher, apte per a la religió jueva, i en tornar a casa vaig quedar sorprès per la seva qualitat. Era quasi tot fet amb carn de pollastre, sense greix i certificat, és clar, per un rabí. En canvi, si mireu la composició actual d’ quests brous concentrats veureu que tenen menys d’1% de carn que no gosen ni anomenar pollastre, sinó «au», a més de greix i sal. És a dir, paguem la sal a preu de carn.
Però les sopes i brous concentrats o de sobre no són una cosa d’ara.
Durant la revolució industrial, arran de les idees del socialisme utòpic que volia millorar la situació de la classe obrera, i dels metges preocupats per l’anèmia, això també va tenir el seu reflex en una aportació revolucionària: els brous concentrats en forma de cub o pastilla. Els trobem arreu del món: a Europa, als Estats Units, al Canadà, a Austràlia, Irlanda, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Regne Unit i a l’Amèrica Llatina. És brou deshidratat, bouillon, en francès i anglès, brodo en italià; caldo, en castellà. Estan fets de verdures deshidratants, concentrat de carn, greix, sal i condiments, com ara la cúrcuma i altres. Al segle XIX, el químic alemany Justus von Liebig va inventar un extracte de carn que va ser lloat pel mateix Alexandre Dumas. Els cubs de brou produïts industrialment es van comercialitzar per Maggi el 1908 i per Oxo el 1910. El 1913 n’hi havia com a mínim una desena de marques disponibles. Algunes van arribar a Catalunya, ja a partir de l’Exposició Universal del 1888 a Barcelona.
També es fan brous vegetarians i vegans. Igualment, es troben en forma de grànuls o pols, o de pasta. D’aquestes, la més famosa és la Bovril, que va néixer com indústria de guerra. El nom ve, parcialment, del llatí: bovis significa bou. La terminació vril prové del nom inventat per l'escriptor de la dècada de 1870 Edward Bulwer-Lytton que va popularitzar una novel·la The Coming Race (Societat viril) sobre una raça semi-humana subterrània que tenia unes energies sorprenents a causa d'un líquid que els proporcionava l'energia i que es denominava vril. Entre 1870 i 1871, en la guerra contra Alemanya, Napoleó III va demanar un milió de llaunes de carn de vaca per alimentar a les seves tropes. La tasca de proporcionar tota aquesta carn de vaca va ser encarregada a l'escocès John Lawson Johnston. Però el Regne Unit no tenia una quantitat de carn de vaca tan gran com per satisfer la demanda de Napoleó. Llavors Johnston va crear un producte conegut com "carn de vaca fluïda de Johnston", que és el bovril antic. L'any 1889 es va fundar el Bovril Company i d'aquesta manera es van fer populars de forma immediata els gustos de bou procedents de bovril.
Bovril va continuar funcionant com un "aliment de la guerra" durant la Primera Guerra Mundial. En aquest període va ajudar a sostenir les conductores de les ambulàncies. Bovril s’envasa al Regne Unit i a l’Argentina. A l’època del màxim auge l'imperi, la companyia Bovril posseïa grans ranxos de bestiar boví en aquest país.
Hi hem d’afegir les sopes deshidratades o de sobre, les minute soups en anglès. Un suís anomenat Julius Maggi l’any 1884 va posar a punt les sopes de sobre, utilitzant ingredients naturals com ara les llenties o els pèsols secs passant pel molí. Ell mateix explica que “aquesta industrialització de la cuina permet a l’obrer d’obtenir ràpidament, per un simple escalfament, un aliment substancial i barat.” Avui, les sopes de sobre Maggi es troben també arreu del món, i fins i tot a França comercialitzen una “sopa catalana”.
Al seu torn l’industrial alemany Carl-Heinrich Knorr (1800-1875) asseca xicòria i cafè que ven en bosses ja a l’any 1872, accessibles per l’esmorzar de les classes populars. Els seus fills Carl i Alfred entren també en el negoci de les sopes de sobre.
A Catalunya, l’any 1937, Lluís Carulla va fundar “Gallina d’Or”, aviat convertida en “Gallina Blanca” i “Avecrem” (1953). Per cert, aquesta marca, que està establerta a més de setanta països, hi utilitza totes les llengües, fins i tot algunes molt més minoritàries que el català, però no la nostra.
A la dècada dels cinquanta, a Espanya també hi va haver una marca molt popular, “Sopa Prisa”, que es feu molt coneguda pels seus anuncis a la ràdio amb cançons enganxoses, les col·leccions de cromos, etc.
Als països soviètics de l’est, a la dècada dels cinquanta es van posar a punt també uns daus de concentrat vegetal per a brous i per cuinar que encara es fabriquen, vegeta, i són àmpliament utilitzats. En alguns casos, aquest també, són creacions de químics o científics, i hi solen afegir proteïnes.
Les sopes de sobre als Estats Units, on es comercialitzen les sopes de llauna, se solen considerar sopes gurmet, ja que no hi són corrents. Les de llauna són, bàsicament, les famoses sopes Campbell. La de tomàquet, concretament, va ser una icona pop per a Andy Warhol.
No només hi ha grans marques: també n’hi ha d’abast local. A Itàlia, la casa Star fa un brou concentrat de funghi porcini, ceps. Alguns fabriquen diverses sopes d’inspiració gust local i regional, preses de receptes del Marroc, Àsia, Provença, Itàlia, Mèxic, etc. S’hi han afegit també les sopes instantànies, que ja no cal bullir, amb diversos gustos com ara de pollastre, bolets, tomàquet... El Japó, Tailàndia, la Xina, etc. han entrat de ple en aquesta indústria de les sopes instantànies.