Qui llegeixi les publicacions d’Ursula von der Leyen a Twitter deu pensar que a la Unió Europea tot va com una seda en la lluita contra el coronavirus. La presidenta de la Comissió Europea (CE) ha compartit vídeos d’un tal Felix, un estudiant berlinès que durant el seu temps lliure fa classes de repàs per internet, o d’Elias, que a la ciutat grega de Tessalònica reparteix menjar en un banc d’aliments. “Junts”, ha escrit Von der Leyen, “superarem aquesta pandèmia”.
Tanmateix, precisament en la qüestió més important actualment derivada del coronavirus –l’adquisició de vacunes–, amb prou feines es pot parlar d’unió europea. L’estratègia de la UE acordada al juny ha acabat –si més no parcialment– en fracàs: amb els fabricants de les vacunes més prometedores s’ha emparaulat un nombre relativament baix de dosis. I ara entre els països membres hi ha disputes per la poca quantitat que hi ha per repartir.
“Fins ara Europa ha adquirit 2.000 milions de dosis de possibles vacunes: una quantitat més que suficient per a tothom”, va publicar Von der Leyen a Twitter. El problema, però, és que no es pot dir que s’hagin “adquirit”. La CE només ha acordat garanties de compra amb els fabricants en nom de tota la UE, però el moment exacte en què se subministraran els vaccins i la quantitat concreta de dosis no està aclarit, entre altres coses perquè ara per ara només les vacunes de dos dels sis fabricants participants en l’acord –Biontech/Pfizer i Moderna– han estat aprovades per l’Agència Europea de Medicaments (AEM). A més, actualment les dues empreses només poden subministrar quantitats petites dels seus vaccins, cosa que, segons la CE, és la veritable dificultat.
Enmig l’escassetat europea, Alemanya encara en surt ben parada. De fet, les dosis encomanades per la UE es reparteixen entre els Estats membres segons el seu volum de població. Per tant, a Alemanya li correspon un 18,6% de les dosis. I en el cas dels 160 milions de dosis encarregats a Moderna, Alemanya hauria de rebre’n trenta milions. Però en rebrà 50,5 milions, perquè d’aquesta remesa altres membres de la UE no en rebran gens o molt poc.
Passa exactament el mateix amb els cent milions de dosis reservats per la UE de la vacuna de Biontech, la meitat dels quals s’han de subministrar durant el primer semestre de l’any. En aquest cas, a Alemanya li’n tocarien 18,6 milions. Però, segons es desprèn d’uns documents confidencials, en rebrà més de 25 milions. Els francesos també en rebran més. Segons els mateixos documents, Polònia, Bèlgica, la República Txeca, Estònia, Bulgària, Eslovènia i Eslovàquia no en rebran cap dosi.
Això es deu a diversos motius. Alguns països preveien cobrir la demanda amb altres vacunes, mentre que d’altres, pel que sembla, van trigar massa a aixecar el dit per demanar la segona injecció. També corre el rumor que els països grans han fet pressió, cosa que Alemanya nega rotundament.
Alemanya, per exemple, rebrà més de mig milió de dosis només del contingent abans destinat a Bèlgica. Per això, durant els últims dies hi hagut resistències en alguns Estats, els quals exigeixen que es revoqui el programa de distribució. Tot i així, sembla que sobretot Alemanya i els Països Baixos no estan disposats a fer un nou repartiment. Aquests dos països sostenen que qui hi va renunciar no pot reclamar a posteriori i afegeixen que tornar a debatre sobre això retardaria les comandes i el subministrament.
En contrapartida, els països que s’han quedat sense res ara en rebran més la pròxima vegada: mig any més tard. Arran d’això, a la comissió de gestió de la UE encarregada de l’adquisició de vacunes s’han produït “enfrontaments pujats de to” entre els països membres, segons expliquen persones que han presenciat les reunions. Però al final s’han trobat solucions parcials.
Polònia podrà recuperar prop de 650.000 dosis que ja s’havien distribuït a altres Estats. I Alemanya ha ofert als belgues retornar-los unes 150.000 dosis. La CE, per la seva banda, intenta convèncer altres Estats perquè tornin un cert nombre de dosis.
L’estira-i-arronsa europeu és delicat per al govern alemany, ja que ha declarat reiteradament que el principi fonamental de la solidaritat europea és inviolable. L’executiu teutó va afirmar que la compra conjunta i una distribució equitativa per a tots els països, precisament als Estats membres més petits, era un objectiu polític important.
Alhora, però, dins la UE va prenent força la idea que els alemanys cada cop actuen amb més egoisme. Sobretot des que es va saber que el govern alemany s’havia assegurat pel seu compte trenta milions de dosis de Biontech i vint milions de Curevac, encara que aquestes dosis no s’entregaran fins després de les comandes de la UE.
I, malgrat tot, l’inici havia estat molt prometedor. Després que a la primavera Alemanya fundés una aliança vaccínica amb França, Itàlia i els Països Baixos, al cap de poc l’adquisició de vacunes es va transferir a la CE.
En aquell moment, els Estats de la UE discutien sobre el pròxim marc financer de la unió, en què tots els països tenen dret de veto. Una competició per aconseguir vacunes, en què els països petits haurien quedat a l’estacada, hauria estat molt arriscada. Per això el govern alemany va promoure la transferència.
La tasca d’adquirir vacunes es va encomanar a la italiana Sandra Gallina, que havia encapçalat la negociació per part de la CE de l’acord de lliure comerç amb els Estats sud-americans del Mercosur. De tota manera, la feina d’aconseguir vacunes s’ha diferenciat en una cosa de les negociacions sobre acords de lliure comerç: en lloc de donar un mandat a la CE i deixar-la fer, en cada pas de l’adquisició de vacunes els països membres hi han volgut dir la seva, cosa que de seguida ha generat un caos.
Segons informen funcionaris de l’entorn de la comissió responsable, per a alguns països el preu d’algunes vacunes era massa elevat. Eren massa cares, justament, les que havien obtingut primer l’autorització: la de Biontech/Pfizer i la de Moderna, que són entre set i vuit vegades més cares que altres vacunes, com la d’AstraZeneca.
Un aspecte que suposava un inconvenient encara més gros per a molts països era la innovadora tècnica d’ARN missatger, utilitzada per Biontech/Pfizer i Moderna. Per això, segons afirmen fonts internes, a l’estiu gairebé cap país de la UE tenia interès en aquest tipus de vacunes. A l’octubre, diuen, alguns assessors científics encara van plantejar dubtes als negociadors respecte a aquesta tecnologia. Diversos països membres s’estimaven més apostar per opcions segures produïdes per companyies conegudes.
Es diu, a més, que només es va fer una comanda d’una quantitat rellevant de la vacuna de Biontech per la pressió de Berlín. “No es volia incomodar Alemanya”, es comenta des d’alguns països que finalment hi van estar d’acord. I sols perquè Alemanya garantia la compra de cent milions de dosis de Biontech per a la UE.
Pel que sembla, les afinitats nacionals hi ha tingut una gran importància. Com que la UE havia encomanat només 300 milions de dosis a la francesa Sanofi, de l’empresa alemanya Biontech no se’n podia encarregar una quantitat més gran. El secretari d’Estat per als afers europeus, responsable de la qüestió a París, Clément Beaune, nega que això es degués a la pressió de França: “Això no té cap fonament i és, senzillament, fals”. I hi afegeix que ni França ni cap altre país han dut a terme una política proteccionista pel que fa a les comandes. En cercles pròxims al govern de Berlín, en canvi, s’hi reafirmen: els francesos van apostar per Sanofi i per això al principi van frenar les comandes a Biontech.
El principal obstacle per encarregar amb rapidesa les vacunes va ser la qüestió de la responsabilitat. Sembla que especialment la nord-americana Pfizer va insistir enèrgicament que se l’eximís de responsabilitats. La CE –i sobretot un grup de països més petits i amb menys capacitat financera– no volien cedir en aquest punt. Al final es va trobar una solució de consens, sobre la qual la CE guarda silenci. Els acords s’han de mantenir en secret, diuen, “per motius de confidencialitat”.
Ni tan sols el Parlament Europeu, que té l’encàrrec de controlar la comissió, té accés ni a les garanties de compra ni als expedients de la comissió de gestió. Això genera malestar entre els diputats. Nicola Beer, vicepresidenta del Parlament Europeu, i el seu company de partit a l’FDP Alexander Graf Lambsdorff, reclamen que, si cal, una comissió d’investigació aclareixi les circumstàncies de l’acord.
L’AEM, per la seva banda, també s’hi ha lluït. Primer hi va haver crítiques per la lentitud del seu procés d’aprovació, unes crítiques que no van afluixar fins que la institució no va donar llum verda –abans del termini previst– a les vacunes de Biontech i Moderna.
Posteriorment, però, va generar indignació la norma de l’AEM segons la qual només es podien extreure cinc dosis de cada vial de 2,25 mil·lilitres de la vacuna elaborada per Biontech. Els farmacèutics nord-americans, en canvi, ja havien descobert a mitjan desembre que amb habilitat i amb l’equipament adequat es podien obtenir sis o fins i tot set dosis de cada flascó sense que se’n ressentís la qualitat. Només a Alemanya aquest aprofitament més eficient podria permetre que es duguessin a terme 1,5 milions de vacunacions més fins a final de març.
L’AEM –com ha confirmat a Der Spiegel– ja era coneixedora d’això abans de concedir l’autorització a la vacuna de Biontech, el 21 de desembre. La mateixa Biontech també ho havia assenyalat, i advocava perquè es canviessin les instruccions d’administració del vaccí de manera que se’n poguessin extreure sis dosis. L’agència del medicament, però, ho va rebutjar qualificant-ho d’“inacceptable”. Afirmaven que primer Biontech havia d’aportar dades que demostressin que això era possible en tots els casos.
Un exemple de pragmatisme el trobem en l’autoritat reguladora suïssa. La institució informa que d’un vial se’n poden extreure sis dosis completes, però alhora aconsella als metges que, en cas que no se’n surtin, deixin d’utilitzar l’ampolleta corresponent després de la cinquena dosi.
Traducció d'Arnau Figueras